Nucli de la Terra: diferència entre les revisions

L'existència d'un [[nucli intern]] sòlid diferenciat del [[nucli exterior]] [[líquid]] fou descoberta el [[1936]] per la [[sismologia|sismòloga]] [[Dinamarca|danesa]] [[Inge Lehmann]] a través d'observacions d’[[ona sísmica|ones sísmiques]] generades per [[terratrèmol]]s, que es reflecteixen parcialment del seu límit i poden detectar-se amb uns instruments molt sensibles anomenats [[sismògraf]]s. Ja se sabia que el nucli exterior era líquid, ja que no pot transmetre ones elàstiques, car el nucli exterior només deixa passar les ones [[so|sòniques]]. Fou difícil establir la solidesa del nucli interior terrestre, ja que les ones elàstiques que se suposa que passen a través d'ell són molt febles i difícils de detectar. Dziewonski i Gilbert demostraren la consistència d'aquesta hipòtesi observant els [[mode normal|modes normals de vibració]] de la [[Terra]] causats pels grans terratrèmols. Recentment, la suposada detecció d'ones elàstiques transmeses pel nucli interior, anomenades '''PKJKP''', foren el centre d'una controvèrsia, però estan sent acceptades com a prova de la liquiditat del nucli interior.

 

Basant-se en l'abundància relativa dels [[element químic|elements químics]] al [[sistema solar]], les seves propietats físiques, i altres limitacions químiques que concerneixen la resta del volum de la Terra, es creu que el nucli interior està compost principalment d'un aliatge de [[níquel]] i [[ferro]], amb quantitats molt petites d'altres elements desconeguts. Com que és menys dens que el ferro pur, [[Francis Birch]] calculà que el nucli exterior conté aproximadament un 10% d'una mescla d'elements menys pesants, tot i que es creu que aquests són menys abundants al nucli interior. Només es troben aquests elements químics perquè són els que aguanten més la calor.