Obre el menú principal

Canvis

14.157 bytes afegits ,  fa 2 anys
m
Revertides les edicions de 195.77.241.202. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió.
[[Fitxer:trobadorvioli.jpg|thumb|Trobador]]
Un '''trobador''' és un [[poesia|poeta]] cantor de l'[[Edat mitjana]] que crea composicions literàries i musicals, destinades a ser difoses pel cant dels joglars. Tanmateix, el mot [[poeta]] era destinat a aquelles persones que escrivien literatura en [[llengua llatina]], és a dir, els clergues. El terme "trobador" especifica aquell "poeta" que escrivia en llengua vulgar. El trobador és aquella persona culta que sap de [[música]], de [[retòrica]], de lírica, és a dir, que pertany a la noblesa o que, si més no, ha après aquestes tècniques, i que escriu les poesies en llengua vulgar per tal que siguin difoses oralment. Cal recordar que la població en aquella època era analfabeta i tota aquesta literatura havia de ser recitada i escrita en la llengua del poble i no pas en llatí.
 
Els seus poemes no eren per ser llegits, sinó escoltats. La població, el burg, els serfs, etc., és a dir, el tercer estament, era totalment analfabet, de manera que l'única manera que tenien per entendre la poesia, la literatura culta, era per mitjà del recital dels [[joglar]]s, uns personatges, normalment malabaristes, acròbates que, mitjançant activitats de circ o mostres amb bèsties ja ensinistrades o qualsevol altre espectacle, duien a terme el recital dels poemes. Normalment, cada trobador tenia el seu propi joglar que difonia les seves creacions.
 
Entre les diverses possibilitats etimològiques del verb "trobar" la més habitual és la d'inventar o crear literàriament, del [[llatí]] ''tropare'' (en grec ''tropos''). Cal distingir en aquella època el significat de dues paraules que en els nostres dies s'usen sense cap clar matís diferenciador: poeta i trobador. El primer era aquell que escrivia poesia en [[llatí]], en canvi el segon ho feia en una [[llengua romànica]].
 
== Història i literatura ==
Aquesta moda va néixer a [[Occitània]] durant el [[segle XI]], el primer trobador del qual es té constància va ser [[Guilhèm d'Aquitània]] ([[1071]]-[[1127]]), [[duc d'Aquitània]]. L'estil va florir en el [[segle XII]]. Els trobadors normalment viatjaven grans distàncies, ajudant així a la transmissió de notícies entre una regió i altra.
cançoners provençals coneguts. Una mateixa poesia es troba molt sovint copiada en diversos cançoners, i a vegades adscrita a distints trobadors, la qual cosa planteja greus problemes sobre qui en fou l'autor.<ref>M.DE RIQUER i A.COMAS. (1980). ''Història de la literatura catalana''. Vol.I. Edit. Ariel. Barcelona. pàg. 26</ref>
 
Els trobadors, personatges majoritàriament de la noblesa, sovint a mig camí entre el guerrer i el cortesà, amb les seves cançons amoroses sobretot, però també amb les seves composicions de propaganda política, els seus debats i, en definitiva, amb la seva visió del món, ens mostren l'inici d'una història cultural i política amb una varietat que no trobem en cap altre document de l'època. La seva [[literatura]], a més, serà una de les fonts bàsiques de la poesia que durant segles es conrearà en el nostre país; fins i tot en el [[segle XX]], autors com [[J. V. Foix]] no es poden explicar del tot sense conèixer allò que compongueren aquests escriptors dels [[segle XII|segles XII]] i [[segle XIII|XIII]].
 
=== Principis ===
L'Edat Mitjana no era "l'edat fosca"; en efecte la civilització occitana, (trobadors, càtars, prelats que van proposar la "treva de Déu" per limitar la violència de la guerra) que tractava de promoure l'amor i el respecte dels altres, va ser aixafada per la força. Els principis essencials de llur pensament són continguts en qualques mots-claus que empren tot sovint en llurs obres. Practicaven i es guiaven amb aquests principis:
 
*Joi (joia) : exaltació sensual i poètica, alegria perfecta en l'harmonia humana, imatge de l'harmonia de Déu
*Jovent: jovenesa de l'ànima
*Mesura: recerca de l'equilibri en tota cosa
*Gai saber: gust de la coneixença
*Fin'amor: amor pur, lleial, fins al misticisme; és l'expressió més original i característica de la'' cansó ''trobadoresca. S'allunya de tota imposició social i defensa l'elecció lliure de la persona estimada. Aquest amor dóna al trobador que ho experimenta, goig i dolor, benestar i patiment, esperança i por; en definitiva, una tensió entre el desig i la satisfacció carnal.<ref>Martí de Riquer, los trovadores. Historia literaria y textos, vol. 3, Barcelona. Ariel, 1975, pàg.73</ref>
*Paratge: noblesa veritable del cos i de l'ànima, vol dir que la societat deu ser fundada sobre el paratge, és a dir sobre la igualtat entre els homes, dins tots els dominis. De cara a la llei, no hi havia grans diferències entre un home i una dona, una dona podia posseir terres, exercir força professions i sobretot heretar. L'orde de la "Cavalariá" (cavalleria), la importància de la qual no va arrestar de créixer, i que reposava sobre el "paratge": la igualtat entre tots els cavallers, quin que sigui el seu origen social
*Convivéncia: art de viure plegats en el respecte de les diferències i en tota igualtat
*Pretz (preu) i Valor: reemplacen les nocions de naixement i de classe social. No hi ha doncs pas senyors i vilans, ni cap rei i servidor, emperò homes pars que han de fer llurs proves de gran Valor i de gran Preu. La igualtat fundada sobre el Valor era més que res un principi de vida, i no una finalitat. l'home que havia hagut de provar el seu "pretz" per poder esdevenir cavaller, devia acceptar també com a finalitat de millorar-se, moona al trobador, que ho experimenta, goig i dolor, benestar i patiment, esperança i por, en definitiva, una tensió entre el desig i la satisfacció carnal.<sup>[1]</sup><sup>[1]</sup>strant "Leialtat", "Fiseltat" (fidelitat), "Respècte de la Vida" i de la "Libertat". A més d'això, cada u havia de ser fidel als seus amics, i a la seva dama, considerada com la seva par i la seva "castiadoira" (castigadora) i havia de viure amb ella en acordança perfecta sense ser un tirà o un gelós
 
*Larguesa (generositat) l'home o el cavaller havia de combatre "Cobeitat" (cobejança) per mostrar "Larguesa" a tots els homes en un esperit de convivència. Així que es veia senyors rics distribuir béns considerables. L'enemic no era pas doncs un altre poble ans el Mal.
*Melhorament
 
=== Llengua ===
Hi ha diverses raons per les quals s'inclou l'estudi dels trobadors dintre de la història de la literatura catalana malgrat que són poetes que escriuen en una llengua que no era exactament la de [[Catalunya]]: la poètica dels trobadors, que sorgeix a [[Occitània]] a finals del [[segle XI]], afecta també [[Catalunya]] i el nord d'[[Itàlia]] conformant una literatura d'una unitat notable, en un moment, a més, en què les diferències entre el provençal - la llengua de la poesia trobadoresca - i el [[català]] eren relativament poc importants. De fet, en aquell temps, i fins a finals del segle XIX, la idea que el català formava part de l'occità o de la llengua d'Oc era poc qüestionada. Ja en la plenitud de la seva producció literària -[[segle XIV]] i part del [[segle XV]]- a Catalunya, un mateix escriptor feia servir l'[[occità]], si es vol cada vegada més catalanitzat, en la seva obra poètica i el català en la prosa. Aquesta situació pervisqué fins [[Ausiàs March]] -primera meitat del [[segle XV]]-. Finalment, la tradició literària dels trobadors encara té vigència en part de la poesia del [[segle XX]], tant pel que fa als aspectes formals com de contingut i és, sense dubte, una de les bases més importants de la lírica catalana.
 
Els trobadors provençals van aconseguir crear una llengua literària comuna que no es corresponia amb cap dels dialectes occitans, però ben compresa en tot el domini lingüístic. Tècnicament s'anomena [[llengua koiné|koiné]]; no és una parla, sinó una variant lingüística artificial de la cort i específica per a la poesia, amb gran èxit més enllà de les fronteres occitanes. Sovint hi tenia més presència el dialecte [[llenguadocià]], però fou al principi el [[Llemosí (regió)|Llemosí]] el centre més important de la cultura trobadoresca. La seva poesia es va convertir en la primera mostra de literatura d'alta exigència artística en llengua vulgar que va conèixer l'Europa cristiana, i la seva influència en l'esdevenidor de la cultura occidental.
 
Aquesta "koiné", tot i la seva "uniformitat", presenta algunes variacions de mots en els diferents trobadors. Això es deu a la manca d'una gramàtica ben estructurada en tot el territori de parla occitana. D'aquesta manera, es podria afirmar que l'anomenada "civilització cortesana" es restringia, únicament, a la gent de la noblesa, als aristòcrates, o bé a aquelles persones que, pels motius que siguin, aprenien les tècniques trobadoresques i assolien el rang de trobador.
 
=== Els trobadors ===
Eren poetes i músics, amb un gran domini de la [[retòrica]] i de la [[música]]. Els seus poemes no eren per ser llegits, sinó escoltats. Depenien de la seva poesia i, per tant, rebien un sou de les corts reials de la noblesa o dels burgesos rics. Es movien per un ambient cortesà i aristocràtic, culte i ric, propi de la cort feudal. Els trobadors podien ser de condició ben diferent, des de reis ([[Alfons I el Cast]]…) o grans senyors, per a qui trobar era una manera de passar l'estona, fins a autèntics professionals de la poesia ([[Cerverí de Girona]], [[Ramon Vidal de Besalú]], etc.). Els cançoners recullen les composicions dels trobadors. Es van compilar al segle XIII, ordenats per autors i gèneres.
 
Es coneixen uns 350 trobadors de procedència social molt diversa, des d'alguns dels personatges més importants de la seva època, començant pel primer trobador conegut, [[Guilhèm d'Aquitània]] al Papa [[Climent IV]] o el famós rei d'[[Anglaterra]] [[Ricard Cor de Lleó|Ricard I Cor de Lleó]] (que abans de presidir la cort anglesa va ser [[duc]] d'[[Aquitània]] i [[comte]] de [[Poitiers]]), a altres personatges de la noblesa com el català [[Guerau de Cabrera]], ves[[comte de Girona]] i [[comte d'Urgell|Urgell]]; fins a arribar a trobadors famosíssims d'origen humil, com era el cas de [[Marcabru]], que començà com a [[joglar]]. Hi ha pocs casos coneguts de trobadors que eren dones (les [[trobairitz]]), sempre de la noblesa com la [[comtessa de Dia]]. Evidentment, per alguns trobadors la seva tasca literària, sovint escassa, era simplement un ornament de la seva personalitat, de vegades una arma política. En canvi per altres era una professió de la qual vivien. Malgrat aquestes diferències socials, hi havia la tendència a considerar-se entre ells com a iguals per tal com compartien una mateixa activitat, encara que fos amb finalitats diferents; això no vol dir, és clar, que no fossin conscients del lloc que cadascun d'ells ocupava en la jerarquitzada societat de l'època. Tot i així, el fet de ser trobador suposava un prestigi que feia que se'ls permetés aconsellar grans senyors i gaudir d'una confiança que en altres circumstàncies no haurien tingut. L'ofici de trobador fou especialment ben considerat durant el [[segle XII]], però ja al segle següent alguns trobadors es queixaven de la manca de prestigi que tenien, del fet que no eren acollits com anteriorment a totes les corts; la [[Croada albigesa]] i la [[batalla de Muret]] suposà també un entrebanc important en la difusió del seu art.
 
En general tots tenien una bona formació. Cal pensar que estaven subjectes a crear [[paraula|paraules]] i [[música]]. I paraules dins d'uns motlles estrictes de [[mètrica (poesia)|mètrica]] i versificació que no podien improvisar. El trobador treballava molt lentament, no solia fer normalment més de deu poemes a l'any, és a dir, més o menys el que en l'actualitat és la producció mitjana de qualsevol cantant o grup musical. Gairebé tots havien estudiat el [[trivi]] ([[gramàtica]], [[lògica]] i [[retòrica]]) i el [[quadrivi]] ([[aritmètica]], [[geometria]], [[música]] i [[astronomia]]) i, a més, tenien coneixements dels tractats de poètica llatins i de composició musical i també seguien els tractats sobre la [[llengua]] i l'[[art]] de trobar que anaren apareixent en el seu temps. Entre aquests documents podem esmentar les '''''Razos de trobar''''', de principis del [[segle XIII]], de [[Ramon Vidal de Besalú]], les '''''Regles de trobar''''' ([[1289]]-[[1291]]) de [[Jofre de Foixà]], l'enciclopèdic '''''Lo Breviari d'amor''''' ([[1288]]-[[1292]]) de [[Matfre Ermengau]], que se centra sobretot en l'amor i el seu tractament i no en els aspectes gramaticals estrictes; en el [[segle XIV]], amb la finalitat de revitalitzar el món i la poètica dels trobadors, [[Guilhèm Molinier]] escrigué les [[Leys d'amors]] ([[1328]]-[[1337]], versió en prosa); i ja a finals del [[segle XIV]] i durant el [[segle XV]] començaren a aparèixer els primers tractats destinats als poetes en llengua catalana, entre els quals destaquen el '''''Torcimany''''' de Lluís d'Averçó i el '''''Llibre de Concordances''''' ([[1371]]?) de [[Jaume March]] (oncle d'Ausiàs March).
 
Excepte els reis i grans senyors, tenim poca informació sobre la resta de trobadors, i la que ens ha arribat de vegades és poc contrastada i fiable. Fonamentalment, aquesta informació prové dels Cançoners.
 
=== Cançoners ===
'''Vegeu l'article [[Cançoner (poesia trobadoresca)]]'''
 
'''Vegeu l'article [[Llista de trobadors amb música conservada]]'''
 
Els cançoners recullen les composicions dels trobadors, que tenien caràcter oral. Es compilaren a partir del segle XIII, ordenats per autors i gèneres, amb notacions musicals o sense, amb petites biografies (''[[Vida (literatura trobadoresca)|vida]]''), o sense, i amb breus explicacions, o sense, del perquè dels poemes (''[[Razó (literatura trobadoresca)|razó]]'').
 
Es conserven 76 cançoners [[provençals]], incloent-hi els fragmentaris i les còpies tardanes, i d'ells uns quaranta tenen importància des del punt de vista de la transmissió dels texts. La majoria d'aquests cançoners foren copiats a Itàlia, fenomen que també es dóna a la literatura gallego-portuguesa. Però, després d'Itàlia, Catalunya és el país on es copiaren els cançoners provençals amb més assiduïtat. Entre els copiats per mà catalana remarquem el de la [[Biblioteca Marciana|Marciana de Venècia]] (cançoner V), signat per R. de Capellades el 31 de maig de 1268, la qual cosa en fa el segon, en antiguitat, dels grans cançoners provençals coneguts. Una mateixa poesia es troba molt sovint copiada en diversos cançoners, i a vegades adscrita a distints trobadors, la qual cosa planteja greus problemes sobre qui en fou l'autor.<ref>M.DE RIQUER i A.COMAS. (1980). ''Història de la literatura catalana''. Vol.I. Edit. Ariel. Barcelona. pàg. 26</ref>
 
Són uns documents que consten habitualment de tres apartats: vides, razos i composicions. D'alguns trobadors únicament s'incloïen les poesies sense cap altra referència.
[[Categoria:Trobadors| ]]
[[Categoria:Articles amb interviquis dins del text]]
__CAPINDEX__
__LIGAMSECCIONNOVÈLA__