Fedó: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
|||
Línia 14:
El diàleg narrat per Fedó té lloc a la presó on Sòcrates estava detingut esperant el moment de la seva execució, a Atenes, el 399 aC. Tot i que a l'escena hi són presents la seva dona [[Xantipa]] i catorze dels seus amics, els interlocutors principals de Sòcrates són [[Símmies de Tebes|Símmies]] i [[Cebes de Tebes|Cebes]], antics deixebles del pitagòric [[Filolau]].<ref>Guthrie, ''Historia de la Filosofía Griega'', IV, p. 316.</ref><ref>Eggers Lan, ''Fedón'', p. 11.</ref><ref>García Gual, ''Diálogos III, Fedón, Banquete, Fedro'', p. 16-17.</ref>
== Contingut ==
=== Pròleg (57a - 60b) ===
Equècrates pregunta a Fedó per les circumstàncies de la mort de Sòcrates. Fedó comença explicant per què Sòcrates morí tant de temps després de la seva condemna: la ciutat estava celebrant una cerimònia religiosa durant la qual s'havien de suspendre les execucions. Equècrates torna a preguntar qui hi foren presents i què s'hi digué i es féu en tal ocasió. Fedó menciona els presents i refereix als seus propis sentiments contradictoris: tant el plaer de la conversa, com el dolor davant de la mort imminent de llur amic. Es narra una escena on Xantipa ha de ser retirada per [[Critó d'Atenes (filòsof)|Critó]], per demanda de Sòcrates, car s'havia disposat a cridar i a donar-se cops al pit, emocionada per l'arribada dels seus amics.
=== Narració introductòria ===
==== Diàleg introductori (60b - 61b) ====
Fedó assenyala que trobà Sòcrates «acabat d'alliberar de les manilles», la qual cosa dóna peu per iniciar el diàleg amb una reflexió sobre l'íntima relació entre el plaer i el dolor: a l'un sempre li segueix l'altre. Sòcrates diu que [[Isop]] hauria d'haver composat una faula en què ambdós es mostressin com contendents que el déu uní en un mateix cos. La menció a Isop fa recordar a Cebes que Evè li havia demanat que preguntés a Sòcrates quina era la raó que aquells dies s'hagués posat a compondre música per a l'himne a Apol·lo i les narracions d'Isop. Sòcrates respon que és degut a un somni que havia tingut recorrentment, en què se li indicava que havia de fer música i practicar-la. Fins ara havia interpretat que la filosofia era la més gran música, però, pels dubtes que el déu li hagués ordenat fer l'altra mena de música, no li convenia pas partir sense haver-se purificat practicant-la.
==== El vertader filòsof i la mort (61b - 69e) ====
Després de l'explicació destinada a Evè, Sòcrates afegeix immediatament una recomanació: «digues-li que em segueixi com més aviat millor». Davant la perplexitat que genera el seu comentari explica que si Evè és filòsof, estarà disposat a morir, encara que no fent-se violència a si mateix. Aquesta resposta, en ser aparentment contradictòria, necessita una explicació, que sol·licita Cebes. Sòcrates apel·la a l'argument que s'al·ludeix sobre això en els cultes mistèrics: els mortals estan en la seva vida com en una mena de "presó" i no han d'intentar escapar-ne. Els déus són els amos i guardians dels homes i convé no treure's la vida fins que el déu enviï una situació de necessitat.
Cebes accepta aquest últim argument contra el suïcidi, però no li sembla pas consistent amb el primer sobre l'actitud del filòsof davant de la mort: el filòsof, justament aquell del que s'espera la més gran sensatesa i coneix que està al servei dels millors amos, no hauria d'alegrar-se per fugir d'ells. Símmies indica que Cebes apunta amb el seu argument a Sòcrates, que sembla portar tan bé el fet de deixar tant els seus amics com els déus.
Sòcrates respon que amb la mort ell espera arribar no només amb els millors homes, sinó també juntament amb altres déus, i que hi ha quelcom per als morts, i que aquest quelcom és millor per als bons que per als dolents. Els vertaders filòsofs es preparen constantment per a la mort, i no pas per a cap altra cosa. Això mereix un aclariment sobre el que és la mort: és un desprendre's l'ànima del cos. El filòsof duu una vida que no està dedicada ni als plaers, ni als àpats i begudes, ni al sexe. No consideren important l'elegància de la roba i tot allò relatiu al cos. I això és per a la gent com un estar mort.
El cos és un impediment per arribar a la saviesa, car l'oïda i la vida enganyen. El vertader filòsof s'allunya del testimoni dels sentits, i raona millor quan els ignora. L'ànima del filòsof desestima el cos i cerca quedar-se sola en si mateixa.
L'accés al que de debò és, les Formes, és només racional i no es pot captar allò Bell en si, o allò Gran en si amb els sentits. Qui s'aparti el més possible del cos és qui captarà millor allò real. El cos és una contaminació, omple de distraccions i indueix a la feina quotidiana de la seva cura. La plenitud de la saviesa arribarà solament en morir. Les virtuts i la filosofia són com ritus purificadors que preparen l'home per a la mort.
== Anècdota ==
| |||