Eslovè: diferència entre les revisions

L''''eslovè''' (en eslovè: '''slovenski jezik''' o '''slovenščina''', no s'ha de confondre amb el ''[[slovenský jazyk]]'', ''[[slovenčina]]'', que vol dir [[eslovac]]) és una de les [[llengües eslaves]], parlat per uns 2 milions de persones.<ref name="gec">{{GEC|0229977|Eslovè}}</ref><ref>{{ref-publicació|títol=Slovene language|publicació=Encyclopædia Britannica|url=https://www.britannica.com/topic/Slovene-language|consulta=25 octubre 2017}}</ref>

 

Es conserva documentació en eslovè des del [[segle X]], tot i que l'auge de la llengua és del [[segle XVI]], amb l'esplendor literària dels escriptors d'[[Eslovènia]]. Mentre el país va formar part de l'[[Imperi Austrohongarès]], es va produir un fenomen de [[diglòssia]]: les elits parlaven [[alemany]] i l'eslovè era la llengua del poble, cosa que explica l'elevat nombre de germanismes en el seu [[vocabulari]]. La seva integració a [[República Federal Socialista de Iugoslàvia|Iugoslàvia]] després de la [[Segona Guerra Mundial]] va perpetuar l'arraconament de l'eslovè, en aquesta ocasió en favor del [[serbocroat]]. La independència del país en [[1991]] i la seva declaració com a idioma oficial estan ajudant a la seva recuperació i estandardització.

 

La [[gramàtica]] de l'eslovè és força complexa. Com a curiositat, destaca pel fet de ser un dels pocs idiomes que conserven el nombre dual de l'[[llengües indoeuropees|indoeuropeu]]. Les paraules poden presentar tres gèneres: masculí, femení i neutre i algunes d'elles tenen [[Declinació gramatical|declinació]].

Per a l'escriptura usa l'[[alfabet llatí]] amb algunes lletres modificades amb el [[anticircumflex|hàtxec]]. En alguns textos especials l'eslovè empra [[accent gràfic|accents gràfics]], que poden ser agut, circumflex, greu i accent greu doble, els quals marquen alhora la [[síl·laba tònica]] i la duració de la vocal. Hi ha vuit sons vocàlics, com en català central.

* prekmuro o venc, dialecte arcaic de l'eslovè parlat al sud-oest d'Hongria, prop de la ciutat de Szentgotthárd

 

[[Fitxer:La Trieste de Magris al CCCB (64).jpg|thumb|left|Comparativa entre paraules en català, eslovè i italià en una exposició al [[CCCB]] de Barcelona.]]

L'eslovè usa l'alfabet llatí, però tot i que les lletres són les mateixes que en català, si fa no fa, algunes amb l'addició de [[Accent (lingüística)|signes diacrítics]], algunes de les lletres no se pronuncien igual. És el cas de la "c", per exemple, que es pronuncia com el dígraf català de "ts"; la "č", que es pronuncia com a "tx"; la "j", que es pronuncia com la "i" catalana, la "y" anglesa i la "j" alemanya; la "š", que es pronuncia com la "x" catalana; i la "ž", que es pronuncia com la "j" catalana, però més suau.

La majoria dels sons de l'eslovè tenen la seva correspondència en català. No obstant això, hi ha alguns sons que no estan presents de forma natural en català (si bé en la seva majoria són coneguts a través d'altres idiomes). Aquests sons són els representats per les lletres: č, š, ž, z.