|
La Pítia pronunciava els seus oracles en èxtasi, després d'haver estat "posseïda" per Apol·lo, i es transformava en [[mèdium]] del déu. Normalment se la representava en estat d'agitació, com les [[Mènades]] o la [[Sibil·la]], però alguns autors tardans, com ara [[Lucà]], diuen d'ella que estava en gran quietud corporal.
A l'àditon[[adyton]] (literalment "el lloc on ningú no pot entrar") del temple la Pítia rebia les exhalacions que sortien del subsòl que li facilitaven l'acció profètica. Així ho expliquen [[Ciceró]], [[Estrabó]], Diodor, Plutarc i [[Justí (historiador)|Justí]], però aquest fet sembla una explicació hel·lenística. Per les narracions més antigues, sembla que l'oracle de la Pítia era un fenomen d'autosuggestió, anàleg al de les Mènades. La teoria del "vapor endevinatori" (''pneuma'') devia aparèixer per la convicció que sota del temple hi havia una caverna, on havia habitat Pitó. D'aquesta caverna ja en parla Èsquil, i deia que en sortien emanacions. Les excavacions arqueològiques no n'han provat l'existència. Hi havia un esvoranc al terra, segurament d'origen artificial. A l'autosuggestió de la Pítia hi contribuïen uns rituals previs d'obligat compliment: banyar-se, potser a la Font Castàlia, beure aigua d'una font sagrada, recitar unes oracions concretes i oferir sacrificis. Entrava en contacte amb el déu mitjançant el [[llorer]], arbre que estava consagrat a Apol·lo i que creixia a la paret occidental del temple. Se suposa que l'aguantava entre les mans, o potser mastegava les seves fulles, o respirava l'aire que desprenien les fulles cremades. S'asseia sobre un [[trípode]] d'or on també hi situava un recipient de bronze de forma rodona. Aquest acte posava en contacte la pitonissa i el déu. A l'àditonadyton hi havia també l'òmfalos, una pedra sagrada que indicava el centre del món, una estàtua d'or d'Apol·lo que tenia a la mà una copa per fer libacions, una antiga representació del déu tallada en fusta de xiprer, la tomba de [[Dionís]] i els altars de [[Posidó]] i [[Hestia]].
En els seus inicis, la Pítia només profetitzava un dia a l'any, però més endavant, tal com explica Plutarc, era consultada una vegada al mes. L'ordre de la consulta es decidia per sorteig entre els que hi eren presents, però existia la "prioritat oracular", en funció de la importància i les necessitats del consultant. S'havia de pagar un preu al santuari, però la ciutat de Delfos podia eximir del pagament. No es consultava directament a la Pítia, sinó que es feia a través d'uns sacerdots, que transmetien la pregunta oralment o per escrit.
|
