Bretanya: diferència entre les revisions

Des de finals del [[segle XIII]] i ben abans de la unió del ducat de Bretanya al Regne de França, l'administració ducal abandonà el llatí, llengua amb la qual es feien els actes administratius i jurídics fins al segle XIII, i el reemplaçà pel francès, ignorant el [[bretó]].<ref name="Abalain">[http://books.google.fr/books?id=FJz7qWog5BsC&pg=PA26&lpg=PA26&dq=politique+linguistique+ducs+de+bretagne&source=bl&ots=RrC2r81XBa&sig=3FK8JRZC4rKqVpTXyGujPhG8iqg&hl=fr&ei=QXcTTLbOGtOs4Qal2e2yDA&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=9&ved=0CDUQ6AEwCA#v=snippet&q=cartulaire%20g%C3%A9n%C3%A9ral%20du%20Morbihan&f=false Histoire de la langue bretonne, ]</ref>

 

 

Al joc de relacions feudals, Bretanya esdevé una aposta important entre el rei d'Anglaterra (que reivindicava el tron de França) i el rei de França. Les relacions entre el ducat i els seus veïns depenien essencialment de les relacions personals que mantenien tots dos monarques. La política bretona és aleshores independent, de vegades dominada pel rei anglès i de vegades pel francès. Els ducs bretons, aprofitant les dificultats del poder reial de cara als grans feudals, mantenen una certa independència política davant el rei de França, sobretot a partir dels segles [[segle XIV|XIV]] i [[segle XV|XV]] amb l'adveniment de la dinastia dels Montfort. Aquesta política d'emancipació ateny el seu punt culminant sota el regnat de [[Francesc II de Bretanya]] amb l'expulsió de l'administració reial. Els nombrosos errors polítics i aliances contra el rei de França, així com l'oposició de la noblesa bretona, causen la seva derrota el [[1488]].