Elise Hall: diferència entre les revisions

<blockquote>'''''"La Sra. R. J. Hall, que va actuar com a solista amb l'Orquestra Simfònica de Boston, ha desenvolupat el seu gran art -ella confia plenament amb les seves aptituds musicals- i opina que és adequat xiular quan assistim a males interpretacions."'''''</blockquote><blockquote>''BOSTON MASS, 21 de febrer.- La Sra. RJ Hall, sota la direcció de l'Orchestral Club (amb centernars de socis), oferirà un concert molt esperat de música moderna francesa el dia 25. Es tracta d'una de les persones, a qui el públic d'aquesta ciutat,   agraeix eternament la seva tasca i dedicació en pro de la difusió a les nostres terres de la música actual.''</blockquote><blockquote>''El treball, Tots els detalls insignificants i l'enorme cost d'aquesta empresa, han corregut a compte de la Sra. Hall gairebé des del mateix moment en què es va formar l'Orchestral Club a 1899. En proporció al període de la seva existència i al nombre de concerts per temporada, aquesta organització ha produït més obres significatives que qualsevol altra orquestra del país. La major part d'aquestes obres amb origen francès. Els concerts han estat dirigits per Georges Longy, primer oboè de l'Orquestra Simfònica de Boston.''</blockquote><blockquote>''La Sra. Hall, persona d'amplia formació musical, saxofonista i pupil·la de Georges Longy, és la primera instrumentista amateur que ha actuat amb l'orquestra Simfònica de Boston. Elisa Hall interpretar la primera suite de "L'Arlésienne" de Bizet al Symphony Hall els dies 24 i 25 de desembre del passat any. Va resultar extremadament difícil trobar un saxofonista competent i la Sra. Hall va completar la plantilla orquestral.''</blockquote><blockquote>''La temperatura exterior era humida i freda, però a l'interior de la sala feia molta calor, de manera que l'afinació de les cordes de l'orquestra va pujar, el que va fer que el concertino de l'orquestra Simfònica de Boston estigués realment molt alt. Va ser necessari trobar una solució per poder obtenir una afinació equivalent a la de la resta de l'agrupació. La Sra. Hall va treballar sota moltes dificultats, la més gran de totes va ser la incertesa de l'afinació abans de començar l'obra, ja que era impossible saber l'afinació resultant al refredar el tub del saxòfon durant la llarga espera fins a la seva primera intervenció; però ella va interpretar el seu solo del primer moviment amb una gran sonoritat i molt bon legato, mantenint un equilibri sonor en una sala a la qual ella no estava acostumada, i a més, la seva afinació, malgrat les circumstàncies, va ser bona.''</blockquote><blockquote>''La Sra. Hall ha rebut la major part de la seva formació musical a París, on ha realitzat importants cincerts. Són pocs els compositors francesos famosos actuals que no han escrit, o no escriuen, música per a ella. Actualment combina els estudis de saxòfon amb els del clarinet contrabaix, un instrument modern en el qual està profundament interessada. El clarinet contrabaix, recentment inventat, és un instrument escassament utilitzat pels compositors contemporanis dels últims anys. Posseeix una sonoritat plena, rica en totes les notes i un registre enorme, que arriba al Do més greu. El registre greus, de fet, recorda un òrgue. Hi ha moltes possibilitats que aquest instrument sigui ràpidament i progressivament cada vegada més emprat pels músics.''</blockquote><blockquote>''La Sra. Hall té opinions sobre l'educació musical dignes de consideració. Creu, per exemple, que a Amèrica a molt pocs estudiants se'ls ensenya a escoltar adequadament, i per buscar solució a aquest defecte, ella recomana que es duguin a terme cursos molt més amplis de solfeig i lliçons que garanteixin la formació musical. Pensa que els conservatoris haurien d'estar subvencionats per l'estat o per la mateixa ciutat, que no s'hauria d'admetre a les classes alumnes sense talent i que els professors haurien de ser només músics reconeguts. "Si algú sense talent desitja rebre lliçons, d'acord. Però que ell o ella ho facin a casa seva, pagant a un professor privat. Qualsevol pot contractar els serveis del millor professor pagant els seus honoraris, Però això no hauria de succeir. Al Conservatori de París ningú és admès fins que no se superen els exàmens demostrant unes habilitats inqüestionables, i un cop dins, allà es treballa d'una manera que ací no es pot ni somiar. Els pianistes poden aprendre tocar cada nota al seu lloc. Però, què és això? Tots els instrumentistes haurien de cantar cada nota de les melodies abans de tocar-les per aprendre cada línia melòdica, cada accent, cada amplitud de cada frase... Això fa possible sentir la música. Almenys, es aaquesta part de l'aprenentatge musical, on es dona importancia a París.''</blockquote><blockquote>''Aquí respectem el gran moviment musical, però crec que encara no hem aconseguit un genuí esperit artístic. A Boston, per exemple, tenim grups de cambra. Aquestes agrupacions són estrictament autosuficients. A Europa els músics i els estudiants es reuneixen en els cafès per discutir qüestions artístiques actuals. Després d'un concert amb molt d'èxit, el camerino s'omple d'amics i crítics, vinguts per elogiar i felicitar. Si la interpretació no ha sigut bona, es pot xiular i jo, personalment, no veig cap problema per fer-ho.''</blockquote><blockquote>''Això ajuda a elevar la interpretació, no als intèrprets, i mai s'ha de prendre com una cosa personal. Em sembla bé que els músics sàpiguen quan han tocat malament. Malauradament aquestes condicions no es donen a Amèrica.''</blockquote><blockquote>''Aquí tenim un ambient força diferent. Prenguem com a exemple als músics de les orquestres. ¿Se'ls veu entusiasmats amb la música? És un negoci. A ells els paguen per hores i res ha d'alterar el seu benestar, encara que resulti descoratjador veure durant un assaig a un músic interrompre la seva execució per mirar-se el rellotge i abandonar la sala. Dit d'una manera agradable, no considero que Amèrica en el seu actual estat pugui comparar-se amb Europa com a lloc que afavoreixi el desenvolupament artístic".''</blockquote><blockquote>''O.D.<ref>“The saxophone, her medium of musical expression ” ''Musical America''. 26-02-1910.</ref>''</blockquote>

 

Després de 52 anys, l'historia es repeteix i apareix una nova "Elisa Hall". De nom Darlene Nevins. Esta dona amb 74 anys, ha gravat un CD titulat ''Saxophone Souvenirs''. Les circumstancies que li van fer gravar el CD després d'haver oblidat la pràctica del instrument des de la joventut, van ser les mateixes que per a la gran Elisa Hall, és a dir, un metge va recomanar-li tocar un instrument de vent per a la seva rehabilitació després de una pneumònia.<ref>{{Ref-llibre|cognom=Asensio Segarra|nom=Miguel|títol=Història del saxòfon|url=|edició=|llengua=castella|data=2004|editorial=Rivera Mota, S.L|lloc=València|pàgines=|isbn=84-96093-48-4}}</ref>