Victòria I del Regne Unit: diferència entre les revisions

Més enllà de valoracions polítiques o socials, el regnat de la reina Victòria significà la gran expansió [[colonialisme britànic|colonial britànica]] vers l'[[Àfrica]] i l'[[Àsia]], la [[revolució industrial]] del país que, malgrat que ja s'havia iniciat al segle XVIII, fou en el segle XIX quan el procés es consolidà i s'expandí enormement. Dinàsticament, Victòria I fou l'últim monarca de la casa dels [[Hannover]] que regnà el país i que donà pas a la nova dinastia, també germànica, dels [[Dinastia de Saxònia-Coburg Gotha|Saxònia-Coburg Gotha]].

Nascuda el [[24 de maig]] de [[1819]] al [[Palau de Kensington]] essent filla del duc de Kent, [[Eduard del Regne Unit (duc de Kent i de Streathem)|Eduard del Regne Unit]], i de la princesa [[Victòria de Saxònia-Coburg Saafeld]]. La princesa era néta per via paterna del rei [[Jordi III del Regne Unit]] i de la princesa [[Carlota de Mecklenburg-Strelitz (reina del Regne Unit)|Carlota de Mecklenburg-Strelitz]], mentre que per via materna ho era del duc [[Francesc I de Saxònia-Coburg-Saalfeld|Francesc Frederic de Saxònia-Coburg Saafeld]] i de la comtessa [[Augusta de Reuss-Ebersdorf|Augusta de Reuss zu Ebersdorf und Lobenstein]].

La princesa Victòria fou batejada al [[Palau de Kensington]] el mateix any [[1819]], essent els seus padrins el rei [[Jordi IV del Regne Unit]], el tsar [[Alexandre I de Rússia]], la princesa [[Carlota del Regne Unit (reina de Württemberg)|Carlota del Regne Unit]], que era muller del rei [[Frederic I de Württemberg]], i la duquessa viuda de Saxònia-Coburg Saafeld, la comtessa [[Augusta de Reuss-Ebersdorf|Augusta de Reuss zu Ebersdorf und Lobenstein]].

Als cap de vuit mesos del seu naixement, el seu pare el duc de Kent, [[Eduard del Regne Unit (duc de Kent i de Streathem)|Eduard del Regne Unit]], moria d'una greu pneumònia i tan sols una setmana després moria el seu avi, el rei [[Jordi III del Regne Unit]], la qual cosa convertia a la jove princesa en segona a la llista de successió a la Corona i presumpta hereva del príncep de Gal·les i futur rei [[Guillem IV del Regne Unit]], que no tenia fills.

En una primera etapa de la seva vida rebé la formació exclusivament en alemany, que era la seva llengua materna i també aquella amb la quequè es relacionava amb la seva institutriu. Posteriorment rebé formació en anglès i altres idiomes com el francès, el llatí, el grec i l'italià.

A l'edat d'onze anys morí el rei i padrí [[Jordi IV del Regne Unit]] deixant la Corona al rei [[Guillem IV del Regne Unit]], d'edat avançada i sense fills del seu matrimoni amb la princesa [[Adelaida de Saxònia-Meiningen (reina del Regne Unit)|Adelaida de Saxònia-Meiningen]]. La princesa es convertí en hereva a la Corona i per l'Acte de Regència de [[1831]] foren garantits els títols de duquessa de Kent i de Strathearn a la mare de la futura reina.

Malgrat que es plantejaren importants contratemps entorn del matrimoni, a causa de l'oposició del rei, que preferia un príncep holandès, o la d'aquells que preferien un gran duc rus per a la jove princesa, el partit encapçalat per la princesa [[Victòria de Saxònia-Coburg Saafeld]], duquessa de Kent, i el rei [[Leopold I de Bèlgica]], oncle de la princesa, guanyaren la partida. Es veia en l'Albert de Saxònia un jove educat en les millors universitats alemanyes, atractiu i molt capaç, alhora que pertanyia a una petitíssima casa principesca alemanya, quela qual cosa no contribuiria a crear obligacions extres al Regne Unit i no dominaria l'agenda de la futura reina. Albert es convertí també en el candidat ideal pel Parlament.

El 10 de febrer de [[1840]], a la Capella Reial del [[Palau de Saint James]] de [[Londres|Londres,]] es casà amb el príncep [[Albert de Saxònia-Coburg Gotha]]. En aquell mateix moment Albert adquiria el grau d'altesa reial i el títol de príncep consort del Regne Unit. La parella tingué nou fills i es convertiren en allò que els genealogistes han anomenat com els avis d'[[Europa]], juntament amb el rei [[Cristià IX de Dinamarca]].

L'any [[1837]] moria al [[Palau de Buckingham]] el rei [[Guillem IV del Regne Unit]] i immediatament, es convertia en reina del [[Regne Unit]] la princesa Victòria. Des de l'any [[1714]], els sobirans anglesos eren també electors de [[Hannover]] primer i posteriorment reis de Hannover, pel fet que fou l'elector de Hannover qui esdevindria, l'any 1714, esdevindria rei anglès amb el nom de [[Jordi I del Regne Unit]]. La unitat dinàstica dels dos territoris no es corresponia però amb una unitat de fet en qüestions de legislació. Per aquest motiu, mentre que a [[Hannover]] encara era vigent la [[llei sàlica]], al [[Regne Unit]] aquesta llei mai s'hi havia instaurat. D'aquesta forma, l'any [[1837]], a la mort del rei [[Guillem IV del Regne Unit]], el regne de [[Hannover]] passà al duc de Cumberland, que es convertiria en el rei [[Ernest August I de Hannover]] i els territoris britànics passaren a la reina Victòria. Els reis i els descendents hannoverians conservarien fins a l'any [[1917]] tots els seus títols britànics i, fins i tot, en l'actualitat formen part de la llista successòria a la Corona anglesa. L'actual cap de la casa dels Hannover és el príncep [[Ernest August de Hannover (cap de la casa reial de Hannover II)|Ernest August de Hannover]], espòs de la princesa [[Carolina de Mónaco|Carolina de Mònaco]].

La reina va sol·licitar al conservador sir [[Robert Peel]] a formar govern. Malgrat tot, Pell es trobà amb importants contratemps com a conseqüència de les dinàmiques que s'havien generat durant més de vint anys de govern liberal. L'anomenada crisi de les cambreres reials en fou un clar exemple, ja que davant l'intent de Peel de substituir les cambreres de la Cort, majoritàriament esposes de liberalliberals per esposes de conservadoresconservadors, aquestes exerciren una important pressió sobre la reina, que no respongué a l'expectativa de Peel i mantingué els càrrecs. Peel fou substituït l'any [[1840]] per Melbourne, que fou substituït de nou per Peel l'any [[1841]] després de perdre les eleccions.

Des de [[1840]] i fins al [[1842]] se succeïren quatre intents d'atemptat contra la figura de la reina, cap d'aquestsdels intentsquals tingué èxit i ni tan sols aconseguirenaconseguí ferir a la reina.

La predilecció de la reina Victòria es féu patent des del moment que elegí passar les vacances a la vila de Killarney a [[Comtat de Kerry|Kerry]]. Aquesta elecció fou corresposta pels irlandesos, que en un primer moment sentiren devoció per la jove monarca. Ara bé, l'any [[1845]] esclatà a [[Irlanda]] l'anomenada Fam de la Patata, que va provocar la mort d'un milió d'irlandesos i l'emigració d'un altre milió cap als [[Estats Units]] principalment. En resposta a la crisi la reina donà de la seva pròpia llista civil que rebia del Parlament la quantitat de £5000 per diverses obres de caritat. Malgrat això, la dura política que establia el ministeri de Lordlord John Russell, que empitjorà la crisi, va afectar greument la popularitat de la sobirana fins a l'extrem que el moviment republicà creixé considerablement i batejà a la monarca com la "Reina fam".

La primera visita oficial a l'illa es produí l'any [[1849]], essentorganitzada especialment organitzada per lord Claredon, el lord Lieutenant d'[[Irlanda]]; (és a dir, el cap de l'administració britànica a l'illa), amb l'objectiu d'atraure l'atenció dels polítics britànics cap als greus problemes que patia [[Irlanda]]. La imatge de la reina seguí durant els següents anys bastant deteriorada, i així la Corporació de Dublin es negà a felicitar als prínceps de [[Gal·les]] pel seu matrimoni o pel naixement del seu primer fill, el príncep [[Albert Víctor del Regne Unit|Albert Víctor]]. La reina pressionà a membres dels gabinets ministerials, lord Lieutenant i inclúsfins i tot membres de la família reial aperquè establirestablissin la residència a l'illa.

L'última visita de la reina a [[Irlanda]] es produí l'any [[1900]], mesos abans de morir, quan ella anà a l'illa per tal d'apel·lar als homes irlandesos que s'allistessin a l'exèrcit britànic per tal de lluitar a la Segona Guerra Bòer. L'oposició nacionalista féu que [[Arthur Griffith]] establís una organització anomenada Cumann na Gaedheal que uní l'oposició britànica. Cinc anys després, Griffith va emprar els contactes realitzats en la campanya en contra de la visita de la reina per formar un nou moviment polític anomenat [[Sinn Féin]].

El 14 de desembre de l'any [[1861]] moria al [[castell de Windsor]] el príncep consort [[Albert de Saxònia-Coburg Gotha]], cosa que va causantcausar una terrible depressió a la sobirana britànica. La reacció de la monarca fou la d'abandonar per complet la vida política, i la pública i restringir la seva presència a un petit nucli familiar. Des de [[1861]] i fins a l'any [[1901]], durant quaranta anys, la reina Victòria vestí ininterrompudament de color negre.

Victòria començà a incrementar la seva amistat amb un membre del servei de palau d'origen escocès, John Brown, relació de la qual se'n deduí per part de l'opinió pública d'deduí una història d'amor oi inclúsfins i tot es parlà d'un suposat casament en secret de la parella. Recentment s'han descobert diaris en el qualon diverses persones testimonien l'existència de l'esmentat matrimoni. Tot plegat féu que la reina fos coneguda amb el sobrenom de Senyora Brown.

L'aïllament de la reina de la realitat pública va fer que la monarquia caigués en una important impopularitat en l'opinió pública i que els moviments republicans guanyessin gran quantitat d'adeptes. A més a més, ella no participava ni dels deures oficials ni del govern i es va recloure a les residències reials de [[Balmoral]] a [[Escòcia]] o [[Palau d'Osborne]] a l'illa de Wight. Mentrestant, al Parlament fou aprovada una de les principals peces legislatives del període victorià fou aprovat al Parlament: L'Acte de la Reforma de [[1867]]. Lord Palmerston es mostrà enèrgicament contrari a la reforma electoral i en conseqüència hagué de dimitir l'any [[1865|1865,]] la qual cosa suposà l'arribada al poder de Lordlord Russell i posteriorment de Lordlord Derby.