|
Després de doctorar-se a la Universitat de Königsberg als trenta-un anys, Kant va exercir en aquest centre la docència i, el [[1770]], després de fracassar dues vegades en l'intent d'obtenir una càtedra i d'haver rebutjat oferiments d'altres universitats, finalment va ser nomenat professor ordinari de [[lògica]] i [[metafísica]]. Atret per la teologia i, després, per la [[matemàtica]] i per la [[física]] de Newton, es graduà i ensenyà a la universitat.
En la seva primera època, es dedicà als problemes de les ciències, en relació amb els sistemes de Leibniz i de Wolff; féu diversos cursos de geografia i elaborà una teoria sobre l'origen del sistema solar, recollida posteriorment per Laplace i coneguda per ''teoria de Kant-Laplace''. La dissertació ''De mundi sensibilis atque intelligibilis forma et principiis'' (1770) inicià el seu període crític, en què, apartant-se de la filosofia leibnizianowolffiana i incorporant elements de l'[[empirisme]] de [[David Hume]], anà elaborant el seu sistema, que exposà en les seves obres principals, entre les quals es poden destacar ''Kritik der reinen Vernunft'' ('Crítica de la raó pura', 1781; edició corregida, 1787),<ref name="GEC" /> ''Kritik der praktischen Vernunft'' ('Crítica de la raó pràctica', 1788), ''Kritik der Urteilskraft'' ('Crítica del judici', 1790), i l'important ''Opus postumum'' (escrit entre el 1796 i el 1803, que no fou publicat, però, íntegrament fins al 1938).<ref name="GEC">{{ref-web |url=http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0035328|títol=Immanuel Kant |consulta= 30 de setembre de 2009 |autor= |data= |obra= Gran Enciclopèdia Catalana|editor= Enciclopèdia Catalana, SAU|arxiuurl= |arxiudata= |llengua=català }}</ref> Màxim exponent de la [[Il·lustració]] i pensador extraordinàriament influent en els segles [[segle XIX|XIX]] i [[segle XX|XX]], Kant féu balanç del saber del seu temps i es preguntà per què la filosofia, entesa com a metafísica, no havia encara emprès el "camí segur d'una veritable ciència", a diferència de la fisicomatemàtica newtoniana. La resposta a aquesta qüestió constitueix el contingut de la ''[[Crítica de la raó pura]]''.<ref name="GEC" />
La vida que va portar ha passat a la història com a paradigma d'existència metòdica i rutinària. És conegut el seu costum de fer un passeig vespertí, diàriament a la mateixa hora i amb idèntic recorregut, fins al punt que va arribar a convertir-se en una espècie de senyal horari per als seus conciutadans; es conta que l'única excepció es va produir el dia en què la lectura de l'''Émile'', de [[Jean-Jacques Rousseau|Rousseau]], el va absorbir tant com per a fer-li oblidar el seu passeig, fet que va suscitar l'alarma dels seus coneguts.
|
