August Strindberg: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Correcció posició plantilla autoritat |
|||
Línia 49:
[[Fitxer:August Strindberg - 8719283523.jpg|thumb|Strindberg, dret, el 1904]]
El [[1891]] torna a [[Suècia]] i es divorcia de Siri. Després d'una breu estada a Suècia, inicia un nou exili voluntari, aquesta vegada a [[Berlín]], on viu en la bohèmia un període improductiu de diversos anys. Coneix la periodista austríaca [[Frida Uhl]], amb qui es casarà l'any [[1893]] per viure el seu més breu matrimoni, ja que, encara que no es divorciaran legalment fins al [[1897]], la parella se separarà passat un any del casament (la seua obra autobiogràfica ''Infern'' comença el dia en què Frida Uhl l'abandona definitivament).
A finals de 1894 arriba a [[París]], on viurà la seua pitjor crisi. Ell l'anomenarà la ''crisi de l'infern''. Els fracassos matrimonials, la sempre present mania persecutòria, una etapa de soledat i penúria econòmica contribueixen al fet que es refugie en la beguda, les drogues i els estimulants. Quan l'any 1896 li arriba l'èxit amb l'estrena d'''El pare'' i ''La senyoreta Júlia'' (estrenada per Antoine en el seu teatre) la seua obsessió és l'ocultisme i l'alquímia. En aquest temps, manté correspondència amb [[Nietzsche]]. La seua mania persecutòria el porta a denunciar que en l'hotel on s'hostatja han intentat enverinar-lo i a emprendre una fugida d'hotel en hotel, sempre pensant que organitzacions i persones estan interessades i procuren la seua mort. Viu una etapa de misticisme que també l'acosta al catolicisme.
[[Fitxer:August Strindberg i sitt arbetsrum.jpg|thumb|Strindberg, per volts de 1912]]
El [[1899]], ja superada la crisi, s'instal·la definitivament a Estocolm i plasma aquesta crisi en la novel·la ''Infern'' i en l'obra de teatre ''Cap a Damasc''. És en els assajos d'aquesta última obra on coneix la jove actriu de 23 anys [[Harriet Bosse]], la seua tercera esposa, amb qui viurà una altra tempestuosa relació matrimonial, aquesta vegada de sis anys.
En aquesta etapa de la seua vida desenvolupa una gran activitat creadora, sempre presidida per l'èxit. Escriu teatre, novel·la, assaig, articles periodístics… tots els gèneres literaris. També, per fi, satisfà el seu desig d'obrir el seu propi teatre: ''Intima Teatern''. D'aquesta època són les seues obres ''La dansa de la mort'', ''Els somnis'' i ''La sonata dels espectres'', entre les més de vint que escriu en aquests últims anys de la seua vida. El [[1910]], desencadena la seua última gran polèmica amb la publicació d'un article en què ataca vehementment el rei [[Carles XII de Suècia|Carles XII]].
| |||