Diferència entre revisions de la pàgina «Hel·lenisme»

4 octets eliminats ,  fa 12 anys
m
cap resum d'edició
m (Epictet d'Hieràpolis)
m
L’hel·lenisme va tenir també la seva trobada amb el cristianisme, i encara que sovint s’ha fet responsable al cristianisme de la decadència de la ciència grega, més aviat es manté que és la decadència de la ciència grega i l’esperit científic una de les condicions que afavoreixen l’aparició de les religions. El cristianisme va buscar un difícil equilibri amb l’hel·lenisme. D’una banda, en presentar-se com a única religió vertadera, va haver d’enfrontar-se amb les diverses filosofies hel·lenístiques a què es va oposar també com a única filosofia vertadera. D’altra banda, el cristianisme, fenomen religiós en principi, pel fet d’haver de propagar-se en un món hel·lenístic dau a l’especulació, va haver de revestir-se de formes intel·lectuals i arguments racionals per discutir o dialogar amb els hel·lenistes. El cristianisme no sols va adoptar per als seus escrits sagrats el grec comú (koinè) i les formes literàries del món grec, sinó que també va acceptar conceptes filosòfics fonamentals, com el logos dels estoics (que es converteix en el Verb, o la Paraula) i també orientacions filosòfiques generals, com el neoplatonisme, i fins als costums ètiques hel·lenístiques de reglamentar la conducta humana distingint entre vicis i virtuts. De l’oposició amb l’hel·lenisme i del seu intercanvi cultural amb aquest va sorgir la primitiva justificació racional del cristianisme, embrió de la filosofia cristiana.
 
Alexandria va anar perdent el seu caràcter de capitalitat de la ciència, però es va mantenir encara com a centre filosòfic d’importància. Allí es desenvolupa, en la primera meitat del s’I dC, la filosofia de [[Filó]], que intenta harmonitzar el pensament grec amb el pensament jueu, i, entre els segles II i III d.C., l’escola de [[Ammoni Saccas]], mestre de [[Plotí]] i d’[[Orígenes]].
 
[[Categoria:Antiga Grècia]]
132.052

modificacions