Llengües de l'Imperi Romà: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
|||
Línia 3:
El [[llatí]] i el [[grec antic]] eren les principals '''llengües de l'Imperi Romà''', però també hi coexistien altres llengües que eren importants a escala regional. La llengua dels [[Antiga Roma|antics romans]] era el llatí, que funcionava com a «llengua de poder».<ref>Bruno Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», traduït per James Clackson, dins ''A Companion to the Latin Language'' (Blackwell, 2011), p. 560.</ref> El llatí era omnipresent a l'[[Imperi romà|Imperi Romà]]<ref>Alex Mullen, «Introduction: Multiple Languages, Multiple Identities», dins ''Multilingualism in the Graeco-Roman Worlds'' (Cambridge University Press, 2012), p. 28.</ref> com a llengua de la justícia a l'[[Imperi romà d'occident|Imperi Romà d'Occident]], i com a llengua de l'exèrcit a tots els territoris.<ref>Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», p. 554 i 556.</ref> A partir del moment en què tots els habitants nascuts lliures dins l'Imperi van [[Edicte de Caracal·la|assumir universalment la ciutadania]], el 212 dC, un bon nombre de [[Ciutadania romana|ciutadans romans]] devia desconèixer el llatí, tot i que s'esperava que aconseguissin, com a mínim, unes nocions bàsiques de l'idioma, amb què el llatí es va mantenir com una marca de «romanitat».<ref>J.N. Adams, «''Romanitas'' and the Latin Language», ''Classical Quarterly'' 53.1 (2003), pp. 185-186 i 205.</ref>
El [[grec koiné]] s'havia convertit en la [[llengua vehicular]] del Mediterrani oriental i fins i tot de l'[[Anatòlia|Àsia menor]] com a conseqüència de les conquestes d'[[Alexandre el Gran]].<ref>[[Fergus Millar]], ''A Greek Roman Empire: Power and Belief under Theodosius II (408–450)'' (University of California Press, 2006), p. 279; Warren Treadgold, ''A History of the Byzantine State and Society'' (Stanford University Press, 1997), p. 5.</ref> La «[[frontera lingüística]]»
Com que la comunicació, a les societats antigues, era predominantment oral, és difícil determinar l'abast en què les llengües locals o regionals van seguir essent parlades o utilitzades per a altres propòsits, durant el període de domini romà. No obstant això, hi ha inscripcions i referències en textos grecs i llatins que demostren l'existència d'altres llenguatges, així com la necessitat d'utilitzar traductors. Per exemple, el [[púnic]], el [[Idioma copte|copte]], l'[[arameu]] o el [[siríac]] han deixat un volum significant d'[[epigrafia]] i literatura que ha sobreviscut fins als nostres dies.<ref>Richard Valantasis, introducció a ''Religions of Late Antiquity in Practice'' (Princeton University Press, 2000), p. 11.</ref> Les [[llengües cèltiques]] eren parlades a bona part de l'Europa occidental, i tot i que l'educació oral celta va deixar pocs registres escrits,<ref>MacMullen, «Provincial Languages in the Roman Empire», pp. 15-16.</ref> l'epigrafia dels pobles cèltics és limitada però no infreqüent.<ref>Joseph Eska, «Inscriptions in the Celtic World», dins ''Celtic Culture: A Historical Encyclopedia'' (ABC-Clio, 2006), pp. 965-970.</ref> Les llengües germàniques de l'Imperi no han deixat gairebé cap text o inscripció, amb l'excepció del [[Gòtic (llengua)|gòtic]].<ref name="Tore">Tore Janson, ''A Natural History of Latin'' (Oxford University Press, 2004), p. 87.</ref> El [[multilingüisme]] va contribuir a la «triangulació cultural» per la qual un individu que no era ni grec ni romà podia construir-se una identitat mitjançant els processos de [[Procés de romanització|romanització]] i [[hel·lenització]].<ref>Mullen, ''Southern Gaul and the Mediterranean,'' pp. 264-265.</ref>
| |||