Llengües de l'Imperi Romà: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 29:
El llatí va ser la llengua oficial de l'[[exèrcit romà]] fins a mitjans del segle VI, mantenint-se com la llengua més habitual pels usos militars fins i tot a l'Imperi oriental, on perdria aquesta categoria durant la dècada del 630.<ref>Rance, «The ''De Militari Scientia'' or Müller Fragment», pp. 63-64.</ref> Aquesta dada contrasta amb el fet que només es coneixen dos bisbes que parlessin en llatí als concilis ecumènics celebrats durant el regnat de [[Teodosi II]] (mort el 450 dC).<ref>Millar, ''A Greek Roman Empire,'' p. 100.</ref>
 
Entre d'altres reformes, l'emperador [[Dioclecià]] (que governà durant el període 284-305) va intentar renovar l'autoritat del llatí, deixant l'expressió grega ἡ κρατοῦσα διάλεκτος ''(hē kratousa diàlektos),'' que exposa el llatí com la «la llengua de poder».<ref>Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», p. 560.</ref> L'acadèmic [[Libani]], durant el segle IV, acusava el llatí d'haver provocat el declivi de la qualitat de la retòrica grega.<ref>Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», p. 560; A.H.M. Jones, ''The Decline of the Ancient World'' (Longmanns, 1966), p. 346.</ref> A començament del segle VI, l'emperador [[Justinià I|Justinià]] va embarcar-se en un esforç quixotesc per recuperar l'estatus del llatí com a idioma de les lleis, fins i tot quan en aquell moment el llatí ja no era una llengua parlada a l'Imperi oriental.<ref>Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», pp. 562-563.</ref>
 
=== Grec ===