Sándor Márai: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 34:
Márai s’hi sentia estranger a aquella ciutat on convivien un gran nombre d’immigrants. Només els desplaçats procedents de Rússia s’acostaven als dos-cents mil. ''Era un món interessant i contradictori, i tan estrany que provocava desconsol'' escriu a ''Confessions d'un burgués''.<ref name=":0" />
 
El 1922 es retroba amb una vella amiga de Kassa, '''Ilona Matzner''',<ref>{{Ref-web|url=https://www.geni.com/people/Ilona-Matzner/6000000019624974156|títol=Ilona Matzner [13 de juliol del 1899, Kosice - 4 de gener del 1986, San Diego, CA, EUA]|consulta=20 nov 2017|llengua=anglès|editor=|data=}}</ref> una dona jueva com la seva mare Margit i de acabalada família burgesa. Al 17 d'abril de 1923 amb 23 anys va contreure [http://anacrespodeluna.blogspot.com.es/2010/05/confesiones-de-un-burgues-bebedor.html matrimoni] en una [http://www.whosdatedwho.com/dating/sandor-marai-and-ilona-matzner cerimònia civil].[http://anacrespodeluna.blogspot.com.es/2010/05/confesiones-de-un-burgues-bebedor.html] La cerimònia religiosa no tindrà lloc fins a tretze anys més tard.<ref name=":3">{{Ref-llibre|cognom=Zeltner|nom=Ernö|títol=Sándor Márai : una vida en imágenes.|url=Traducción de Elisa Renau|edició=2005|llengua=Castellà|data=2005|editorial=Universitat de València ; Universidad de Granada.|lloc=València : Granada.|pàgines=135|isbn=8437061695 ; 8433834339}}</ref>
 
Es una època caracteritzada per la inestabilitat política i econòmica, potser per això va traslladar-se amb la seva família de Berlín a [[París]], tot i que després tornara per a continuar la seva carrera literària on es convertira en un dels novel·listes mes destacats a la Hongria del anys 30.
Línia 113:
Durant els anys de la seva emigració, per a Sándor Márai la naturalesa humana i la relació de l’individu amb el poder continuen essent qüestions clau i fonamentals. Això era al mateix temps una forma d’introspecció i d’autoanàlisi. Va publicar una sèrie d’obres com ''Juicio en Canudos'' (1970), ''¡Tierra, Tierra!'' (1972) o ''El reforzador'' (1975).
 
El 6 de maig de 1980 vaMárai i la seva familia van abandonar novament Itàlia i deixadeixan Salern. No era gens fàcil deixar aquella bonica ciutat i tristament noble: em consolava el fet de viure entre ells, entre aquells italians llestos, de bones maneres i humans<ref name=":1" /> va dir al 1980.
 
* '''San Diego, California (1980-1989)'''
Márai tornaTornan als Estats Units, aquesta vegada és a la Costa del Pacífic, a [[San Diego]], [[Califòrnia]], on ell i Lola s'estableixen, a uns 60 km del seu fill János. Els Márai ja havien estat allà unes quantes vegades i, en el viatge que van fer en 1959 pels Estats Units, San Diego, ja els havia captivat.
 
MáraiEl escriptor va continuar escrivint la seva obra en hongarès. Para el San Diego s’assemblava molt a Salern, era un lloc entranyable i, malgrat tot, d’aire mediterrani. La cultura d’aquesta ciutat no provenia del seu esperit, sinó dels llibres, de la biblioteca, de les tradicions espanyoles i de la lectura. En aquella època, va tornar a dedicar-se a la novel·la (''Amor de dos corazones'') i als seus ''Dietaris.''
 
Un dels motius més importants del trasllat era que tots dos, d'una edat ja bastant avançada, tenien més confiança en el sistema americà d'atenció sanitària que a la sanitat italiana. I, naturalment, en els seus últims dies desitjaven estar prop del seu fill, que en aquella època, vivia amb la seva família a [[Carlsbad (Califòrnia)|Carlsbad]]. János hi treballava com a enginyer en una empresa d'ordinadors, estava casat des de feia temps i tenia tres filles amb la seva dona americana Harriet. Lola estimava a les seves nétes; Lisa, Sarah i Jennifer Márai. A Márai l'entristia que no entenguessin ni parlessin una sola paraula d'hongarès.<ref name=":3" />
A partir de 1985, la seva vida a San Diego va alterar-se profundament a causa d’un seguit de pèrdues dels qui més estimava. Van morir el seu germà Gabor, la seva germana Katò i després el seu darrer germà Géza von Rádványi, famós director de cinema.
 
A partir de 1985, la seva vida a San Diego va alterar-se profundament a causa d’un seguit de pèrdues dels qui més estimava. Van morir el seu germà Gabor, la seva germana Katò i després el seu darrer germà [[:en:Géza_von_Radványi|Géza von Rádványi]], famós director de cinema.
 
La salut de Lola s'està deteriorant: gairebé ceguesa, pèrdua freqüent de consciència, deteriorament de les facultats mentals i càncer. I el mateix Sándor és víctima de glaucoma, fet que redueix en gran mesura la seva visió.
Linha 126 ⟶ 128:
''Si recuperés les forces fins al punt que es em permetés traslladar-la a casa, l'únic que em motivaria a fer-ho seria estar junts fins a l'últim moment. Però en el seu estat actual no cal comptar amb això, i d'altra banda és probable que jo no fos capaç de cuidar-la, mig cec com estic i esgotat després d'aquests set mesos en que porto atenent-dia i nit. Camino molt insegur fins i tot amb el bastó, així no podria aixecar-la, ni asseure-, etc. No hi ha res més a fer. Només el que ha passat: l'hospital, cuidar-la allà, esperar que es recuperi o s'adormi. Tenim la mateixa edat, hem viscut la vida sencera (vuitanta-sis), si la destinació és piadós morirem junts, el que seria un gran regal.'' <ref>{{Ref-llibre|cognom=Márai|nom=Sándor|títol=Dietari (1984-1989) / (Napló 1984-1989)|url=|edició=Trad. Francesc Rovira i Jordi Giné de Lasa.|llengua=Català|data=2008|editorial=Empúries : Salamandra|lloc=Barcelona|pàgines=|isbn=}}</ref> Es va dedicar per complet a donar suport a Lola fins a la seva mort el 4 de gener de 1986.<ref>{{Ref-web|url=https://mauriciopolancoizquierdo.wordpress.com/author/kopolanbalkezes/|títol=Matrimoni de Sándor i Ilona Márai. Història d'amor.|consulta=22 nov 2017|llengua=Castellà|obra=Napló 1984-1989|editor=|data=}}</ref>
 
Un any després, el 23 de abril de 1987, i amb només 46 anys perd al seu fill, Janos Babócsay d'endocarditis. ''János (al que havien adoptat per desig de Lola quan tenia 3 anys) havia estat durant quaranta-tres anys el nostre fidel company de viatge a través de mars i continents, era la personificació de l'honradesa, la fidelitat i la delicadesa'', escriu Sándor després de la seva mort.<ref name=":3" />
 
Sándor Márai que patia càncer i una severa depressió va anar-se preparant per a la seva pròpia mort, va aïllar-se cada vegada més. Va acabar de publicar el que ell considerava la seva obra magna, ''La nissaga dels Garren'' (''A Garrenek müve''), una obra a través de la qual retorna a l'experiència més fonamental de la seva carrera com a escriptor, a la classe social d’on provenia -la burgesia- i a la seva ciutat natal, Kassa. En aquesta novel·la, la ciutat es converteix de nítidament en dipositària del passat, en un etern arsenal de records.
Linha 134 ⟶ 136:
Escriu al seu editor István Vörösváry una última nota: ''Estimat István, estimada Iren, ho sento molt, ja no puc més. La debilitat no desapareix i, si segueix així, aviat hauran de ingressar-me. Voldria evitar-ho. Gràcies per la vostra amistat. Cuideu-vos molt. Us desitjo tot el millor. Sándor Márai''. El 21 de febrer<ref>Data oficial en el certificat mèdic del Mercy Hospital</ref> de [[1989]] decideix treure-se la vida d’un disparo al cap en San Diego (California) als 88 anys, 3 anys després de la pèrdua de la seva dona i fill successivament.
 
Les seves cendres, com les de la seva muller i les del seu fill, van ser llançades a l’oceà. Portaran el seu llegat familiar tres nebodes: Lisa, Sarah andi Jennifer Márai. [[Fitxer:Márai-socha1.jpg|miniatura|
Escultura "Diàleg" en honor a l'escriptor a Kosice.
]]''Fins i tot amb el meu darrer sospir agraeixo al destí que hagi pogut ser un home i, també, que en la meva ànima tenebrosa s’hagi encès una espurna d’intel·ligència. He vist la terra, el cel i les estacions. He conegut l’amor, els fragments de la realitat, els desigs i els desenganys. He viscut en la terra i, a poc a poc, m’he asserenat. Un dia em moriré, i això és prodigiosament natural i senzill. Hauria pogut succeir-me alguna altra cosa millor i més senzilla? No. He viscut tant com he pogut i he viscut el millor de tot: el destí de l’home. Una altra cosa millor que aquesta no m’hauria pogut passar'' escriu a l'obra ''Herbolario'' en 1943.