Maria de Molina: diferència entre les revisions

* La infanta [[Isabel de Castella i de Molina|Isabel de Castella]] ([[1283]]-[[1328]]), casada el [[1291]] amb [[Jaume el Just|Jaume II d'Aragó]] i Catalunya.

La guerra civil era imminent, doncs el poble es trobava dividit, i quan les Corts reunides a [[Valladolid]] dos mesos després nomenaren regent a Enric, la reina declarà que acceptava la decisió en el que es referia al govern, però que no estava disposada a cedir a ningú la tutela del seu fill. Com s’esperava, esclatà la guerra civil, i els que a Castella no restaven conformes amb aquell estat de les coses, cercaren el recolzament d’[[Aragó]]de el regne catalá-aragonés, [[Portugal]] i [[França]], proclamant rei de Lleó a l’infant Joan i de Castella a Alfons de la Cerda. En aquesta ocasió és quan la reina Maria mostrà les seves qualitats de política de primer ordre, aprofitant els punt febles del enemic par arruïnar-lo, mostrant-se enèrgica quan convenia i transigint quan era necessari. A més, coneixent l’odi que les classes populars tenien als nobles, cercà el seu suport fent certes concessions i es trobà així més forta contra els atacs de l’aristocràcia.

No fou menys hàbil la seva política exterior, i mitjan un doble casament aconseguí del nombre dels seus enemics al rei de Portugal; poc temps després [[França]] es retirava de l’empresa, exemple que no tardà en seguir Catalunya-Aragó, i el propi Alfonso de la Cerda acabà per sotmetre’s mitjan la cessió d’alguns territoris, en veure que tots, absolutament tots els seus aliats l’havien abandonat, inclús el nobles que abans amb tant d’entusiasme li donaren suport. Havent sobreviscut al seu fill, restà encarregada de la regència durant la minoria d’edat del seu nét [[Alfons XI de Castella|Alfons XI]]; però sentint-se malalta de mort, reuní a tots els cavallers i regidors de Valladolid i els hi féu jurar que a ningú entregarien la persona del rei.