Gaziel (Granados): diferència entre les revisions

:Època: indefinida

:Lloc: indefinit

Nit d'hivern a la sala de treball del Poeta.

El Poeta acaba d'escriure una obra, i es queixa del fet que els ulls de la seva estimada mai no veuran aquest poema.

Apareix el diable Gaziel, per damunt del boscall, taral·larejant. El Poeta el veu, i li pregunta si és el diable [[Mefistòfil]]. Gaziel el contesta que Mefistòfil s'ha jubilat, i que ell, Gaziel, és un geni també, però que els homes han oblidat el seu nom. Explica després al Poeta quins són els seus poders, i acaba per dir-li que li pot demanar «tres dons, tres gràcies, tres mercès».

 

El Poeta li demana la glòria i l'amor de la dona estimada. Llavors Gaziel li concedeix, i el poema queda màgicament modificat d'una forma magistral. Concedeix al Poeta a més la riquesa, malgrat no haver-la demanada. En aquell moment la porta dels fons de la sala es transforma en una porta majestuosa i guarnida amb rics cortinatges, que separen uns criats, els quals porten al Poeta un ric abrig de pell, un magnífic barret i guants blancs. Gaziel i ell passen per la porta entre dues fileres de criats.

Jardí d'un palau.

Uns quants gomosos, de frac, parlen entre ells. Comenten que una dona jove s'escolta el Poeta enlluernada. Passen dues cambreres entre els gomosos, portant paners d'ampolles i safates de copes, que els gomosos prenen. Acaben obrint ampolles i bevent tos plegats. Llavors entra el Poeta del braç d'Ella, la dona estimada. Passen entre tots els presents, sense veure'ls, els gomosos i les cambreres marxen d'escena.

El Poeta i Ella parlen de poesia, i després de l'amor que el Poeta sentia per Ella des de feia molt, i que ara tots dos comparteixen.

Sala de treball del Poeta, la del primer quadre de l'obra.

Entren Gaziel i el Poeta, i tan bon punt han entrat desapareixen totes les riqueses i tot queda com al començament de l'obra. El Poeta, suposant que «el dimoni no pot fer res per res», ofereix a Gaziel el seu braç estès perquè Gaziel mulli una ploma en la seva sang amb la que signar un pacte, oferint-li la seva ànima. Gaziel li rebutja l'ànima, i li explica que el veritable càstig del Poeta és tornar a la realitat d'abans després d'haver gaudit dels aplaudiments, de la riquesa i de l'amor de la dona estimada.

Gaziel desapareix per la xemeneia, amb una flamarada.

Comença a entrar la llum del dia per la finestra, el Poeta es troba tot sol. Troba la seva obra tal qual ell l'havia escrit, sense les millores introduïdes per Gaziel. Al carrer se sent el xivarri d'uns gomosos, que canten mig borratxos. Llavors el Poeta posa un petó al seu manuscrit i clama: «Oh, bestia humana, riu! Riu en bonhora! Riu de despit, que riure no és gosar! En tant que rius, l'Artista crea... i plora, però gosa al plorar».<ref>Escrit tal com apareix al llibre imprès per Bartomeu Baxarias.</ref>