Unió de Centre Democràtic: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 56:
La Unió de Centre Democràtic (UCD) naixé de la mà d'[[Adolfo Suárez]] amb la finalitat d'aprofitar la seva imatge en les [[Eleccions generals espanyoles de 1977|eleccions de 1977]] a partir dels contactes personals que aquest mantenia amb els líders de gran quantitat de petits partits nascuts en pocs anys, així com per a dur a terme les finalitats del [[grup Tácito]], nascut en els últims anys del franquisme a partir de sectors moderats del règim.
Encara que el [[Partido Popular (1976)|Partit Popular]] era
A l'octubre de 1978 es va celebrar el seu I Congrés, sent triats Adolfo Suárez com a president del partit i Rafael Arias-Salgado com secretari general. Cap destacar un partit centrista que no es va adherir a la unió de UCD, Democràcia Cristiana (DC), partit que mirant en el model italià esperava obtenir uns molt bons resultats en solitari, fet que no va ocórrer. UCD va governar Espanya des de 1977 fins a 1982. En les Eleccions Generals del 15 de juny de 1977 va obtenir 6.310.391 vots (34,4%) i 166 escons. En aquestes, dels seus candidats el 36% eren independents procedents de sectors moderats del franquisme, el 17% eren membres del [[Partit Popular (Espanya)|Partit Popular]] i el 12% de sectors democristians. Finalment, després de les eleccions, el 17,5% dels seus diputats electes havien estat prèviament procuradors de les Corts [[Franquisme|franquistes]]. La [[Legislatura Constituent d'Espanya]] va començar el 19 de juny de 1977, podent UCD governar a causa del suport parlamentari i al consens establert tant amb AP com amb el [[PSOE]] i el [[PCE]]. Les noves Corts es van inaugurar el 22 de juliol. El nou govern, amb [[Adolfo Suárez González]] de president, diversos independents i Fernando Abril Martorell com vicepresident, vindria a culminar el procés de [[Transició Espanyola]] desenvolupat en el país després de la mort de Francisco Franco al ser un dels principals partits impulsors de la Constitució de 1978, tenint entre les seves files a 3 dels 7 ponents constitucionals (Gabriel Cisneros, Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón, i José Pedro Pérez Llorca).
|