Italià: diferència entre les revisions

Sobre aquesta ideologia es construí el projecte d'[[unificació italiana]];. enEn reeixir aquesta, el principi esdevingué ideologia oficial d'Estat. I l'Estat féu tot el possible per dur-lo a la pràctica, tot imposant l'italià com a única llengua concebible i negant la condició de llengua a totes les altres llengües així subsumides.

Al nord postindustrial, la situació sociolingüistica de les llengües autòctones ([[gal·loitàlic|padà]], [[vènet]]) és especialment dura. Al sud, però, [[napolità]] i [[sicilià]] semblen resistir amb especial vigor la substitució tendencial, per via d'ús restringidament col·loquial.

El reconeixement tendencial de l'estatus de llengua per al [[cors]] és un subproducte de tot plegat que il·lumina força sobre la ''Realpolitik'' i els jocs político-sociolingüístics. Resulta especialment simptomàtic que, malgrat tanta persistència irredemptista --ni que sigui en noves formes--, l'Estat italià s'oblidi sempre del cors, la parla més anàloga a l'antonomàstic toscà; i és que enfrontar-se amb l'Estat francès és qüestió delicada. Quant a l'Estat francès, no té cap intenció de reconèixer que ocupa territori italòfon. Els nacionalistes corsos, finalment, eviten afirmar la italianitat de llur llengua per a evitar majors complicacions internacionals, a banda de constar-los que l'Estat italià se'n desentén. O sigui: que el cors (italià prototípic) és una llengua diferent de l'italià, mentre que el padà (més similar al francès, al rètic o al català que no a l'italià) és un conglomerat de dialectes italians prototípics.

Quant als presumptes italòfons externs a l'Estat italià, històricament, en el millor dels casos, han estat al·lòfons que –per les vies que hem vist-- tenien interioritzada la curiosa idea que l'italià era el registre culte de llur parla espontània. Així, els dialectes “italians” de l'Estat francès, de San Marino, de la Suïssa “italiana”, són variants zonals de la llengua padana; els d'Eslovènia i Croàcia, formes de furlà o, sobretot, de veneciàvènet; els “italians” de la diàspora, distanciats de l'Estat italià a temps, o bé perden llur llengua o bé conserven la que tenien, i no és l'italià en tres quarts dels casos; l'italià de Malta –país de llengua semítica-- ha estat sempre virtual; la presència de l'italià a Somàlia i a Eritrea és una mer subproducte colonial; ''e così via''. Amb aquesta mena de materials es bastí tot l'edifici de l'[[irredemptisme italià]].