Pel·lícula de 35 mm: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Ortografia |
He afegit l'apartat sobre el color |
||
Línia 169:
* [[List of motion picture film estocs]]
-->
== El Color ==
Originalment, la pel·lícula era una tira de nitrat de cel·lulosa recoberta d'emulsió fotogràfica en blanc i negre.<ref>{{Ref-llibre|títol=Eastman professional motion picture films.|url=https://www.worldcat.org/oclc/33186363|edició=4th ed|data=1992|editorial=Motion Picture and Television Image, Eastman Kodak Co|lloc=Rochester, N.Y.|isbn=9780879854775}}</ref> Els més pioners en el cinema, com D. W. Griffith, buscaven tonalitats de color per tal d'aconseguir un impacte dramàtics més fort, i de fet l'any 1920, entre el 80 i el 90 per cent de les pel·lícules van ser tacades d'aquesta manera.<ref>{{Ref-llibre|cognom=Richard,|nom=Koszarski,|títol=An evening's entertainment : the age of the silent feature picture, 1915-1928|url=https://www.worldcat.org/oclc/29312541|data=1994, ©1990|editorial=University of California Press|lloc=Berkeley|isbn=9780520085350}}</ref> El primer procés de coloració natural que es va aconseguir amb èxit va ser el Kinemacolor de Gran Bretanya (1908-1914), un procés additiu de dos colors que utilitzava un disc rotatiu amb filtres vermells i verds enfront de la lent de la càmera i del projector. <ref>{{Ref-llibre|cognom=1940-|nom=Robertson, Patrick,|títol=Film facts|url=https://www.worldcat.org/oclc/48121995|data=2001|editorial=Billboard Books|lloc=New York|isbn=9780823079438}}</ref> <ref>{{Ref-web|url=http://www.widescreenmuseum.com/oldcolor/kinemaco.htm|títol=Kinemacolor|consulta=2017-12-14}}</ref> Però tots els processos que van fotografiar i projectar els colors seqüencialment estaven subjectes a una vibració dels colors al voltant dels objectes mòbils i un parpelleig del color general. <ref>{{Ref-web|url=http://www.widescreenmuseum.com/oldcolor/kinemacolortoeastmancolor.htm|títol=Kinemacolor to Eastmancolor|consulta=2017-12-14}}</ref>
El 1916, William Van Doren Kelley va començar a desenvolupar Prizma, el primer procés de color nord-americà comercialment viable amb una pel·lícula de 35 mm. Inicialment, com Kinemacolor, va fotografiar els elements de color un darrere l'altre i va projectar els resultats per síntesi additiva. Finalment, Prizma es va refinar a la fotografia bipack, amb dues tires de pel·lícula, una tractava de ser sensible al vermell i l'altra no, passant per la càmera cara a cara. Cada negatiu es va imprimir en una sola superfície del mateix material d'impressió duplicat i cada sèrie resultant d'imatges en blanc i negre va ser tònicament química per transformar la plata en un color monocromàtic, ja sigui de color taronja o blau-verd, podent-se mostrar amb qualsevol projector normal. Aquest sistema de fotografia bipack de dos colors i impressions a doble cara va ser la base per a molts processos de color posteriors, com ara Multicolor, Brewster Color i Cinecolor.
Encara que havia estat disponible prèviament, els llargmetratges de color a Hollywood es van convertir en pràctics des de la perspectiva comercial dels estudis amb l'arribada del Technicolor, el principal avantatge de la qual, va ser la impressió de qualitat en molt menys temps que els seus competidors. En les seves primeres presentacions, el Technicolor era un altre sistema de dos colors que podria reproduir una sèrie de vermells, verdures blavoses silencioses, roses, marrons, grisetes i grisos, però no blaus o grocs reals. Toll of the Sea, llançat el 1922, va ser la primera pel·lícula impresa amb el seu sistema de color més subtil. La càmera de Technicolor va fotografiar cada parell de fotogrames amb filtre de color simultàniament en una tira de pel·lícula en blanc i negre mitjançant un prisma divisor de feix darrere de la lent de la càmera. Dues impressions amb un material de mitja espessor es van fer a partir del negatiu, un: dels fotogrames només filtrats de color vermell, i l'altre: dels marcs filtrats de color verd. Després del desenvolupament, les imatges platejades, a les impressions es van sintetitzar químicament per convertir-les en imatges dels colors complementaris. Les dues franges es van ajuntar formant una sola cinta similar a la pel·lícula duplicada.
El 1928, el Technicolor va començar a fer les seves impressions pel procés d'imbibició, que era mecànic i no fotogràfic i permetia combinar els components del color al mateix costat de la pel·lícula. L'ús de dues pel·lícules matricials amb imatges d'alleugeriment de gelatina endurides, i més gruixuda i amb una imatge més fosca, es van transferir els colorants d'anilina al recobriment de gelatina en una tercera franja de pel·lícula en blanc.
Technicolor va ressuscitar com un procés de tres colors per a dibuixos animats el 1932 i l'acció en viu l'any 1934. Feia ús d'una disposició diferent d'un cub de divisors de feix i filtres de color darrere de la lent, la càmera va exposar simultàniament tres tires de pel·lícula individuals de blanc i negre, cadascuna gravant un terç de l'espectre, que permetia reproduir pràcticament tot l'espectre de colors <ref>{{Ref-web|url=http://www.widescreenmuseum.com/oldcolor/technicolor1.htm|títol=Technicolor History 1|consulta=2017-12-14}}</ref>. Es va fer una matriu d'impressió amb una imatge d'alleujament de gelatina endurida de cada negatiu, i les tres matrius van transferir colorants a una pel·lícula en blanc per crear la impressió.
El 1934, William T. Crispinel i Alan M. Gundelfinger van reviure el procés Multicolor amb el nom de la companyia Cinecolor. Cinecolor va veure un ús considerable en imatges d'animació i de baix pressupost, principalment perquè va costar molt menys que Technicolor de tres colors. Si el disseny del color es gestionava amb cura, la manca de colors com el verd veritable podria passar desapercebuda. Encara que Cinecolor va utilitzar el mateix estoc duplicat com Prizma i Multicolor, va tenir l'avantatge que els seus mètodes d'impressió i processament van donar grans quantitats de pel·lícules acabades en menys temps.
En 1950, Kodak va anunciar el primer paper oriental de color 35mm d'Eastman (juntament amb una pel·lícula positiva complementària) que podria gravar els tres colors primaris en la mateixa tira de cinema <ref>{{Ref-web|url=https://web.archive.org/web/20090625062139/http://motion.kodak.com/US/en/motion/Products/Chronology_Of_Film/chrono2.htm|títol=KODAK: Chronology of Motion Picture Films - 1940 to 1959|consulta=2017-12-15|data=2009-06-25}}</ref>. Una versió millorada el 1952 va ser adoptada ràpidament per Hollywood, fent ús de càmeres Technicolor i càmeres bipack de tres bandes (usades en sistemes de dos colors com Cinecolor) obsoletes en cinematografia de colors. Aquesta estructura "monopack" està formada per tres capes d'emulsió diferents, una sensible a la llum vermella, una a verda i una a la blau.
== Innovacions sonores ==
| |||