L'Eixample (València): diferència entre les revisions

L'Example de València comença a gestar-se a finals del [[segle XIX]] per la necessitat de resoldre, com altres projectes d'[[Eixample (urbanisme)|eixample]] de l'època, importants problemes de la ciutat antiga com era la progressiva escassetat i encariment dels solars urbans, la insana agrupació d'habitatges i indústria, l'amuntegament i la insalubritat dels habitatges tradicionals, i l'absència d'un sistema viari més eficaç i senzill. En la dècada de 1850 la ciutat de València, el perímetre de la qual es limitava encara a la [[Ciutat Vella de València|Ciutat Vella]] i alguns ravals, es densifica fins arribar als 100.000 habitants. Això, unit a un desplaçament de la centralitat urbana cap al sud (inauguració de la [[Estació del Nord (València)|Estació del Nord]] en l'hort de Sant Francesc en 1852, trasllat de l'[[Ajuntament de València|Ajuntament]] de l'edifici [[Palau de la Generalitat Valenciana]] al seu actual emplaçament en [[1859]], entre altres) van propiciar les primeres idees d'eixample.<ref name="cart36">{{cita libroref-llibre|títulotítol=Cartografía histórica de la ciudad de València|ediciónedició=2ª|añoany=2010|isbn=978-84-8363-592-6|capítulocapítol=Los inicios de la Valencia moderna (1808-1874)|páginapàgina=36-41}}</ref>

Ja en [[1864]] s'havia publicat la 1a Llei d'Eixample, i en [[1867]] li va seguir el Reglament. No obstant això, els [[Revolució de 1868|successos revolucionaris de 1868]] van fer inviables els nous projectes, que van quedar estancats.<ref name="cart36"/> Amb la Llei d'Eixample i la posterior Comissió Municipal d'Eixample del [[1876]] s'enceta el llarg procés que no arrancarà de manera definitiva fins a l'aprovació el [[1887]] del projecte dels arquitectes [[José Calvo Tomás|José Calvo]], [[Joaquín María Arnau Miramón|Joaquim Maria Arnau]] i [[Lluís Ferreres i Soler|Lluís Ferreres]].<ref name=cart41>{{cita libroref-llibre|títulotítol=Cartografía histórica de la ciudad de Valencia (1608-1944)|autor=Llopis Alonso, Armando; Perdigón Fernández, Luis|editorial=Universitat Politècnica de València|idiomallengua=castellà|ediciónedició=2ª|añoany=2010|isbn=978-84-8363-592-6|capítulocapítol=La época de la Restauración (1874-1902)|páginapàgina=41-46}}</ref> Abans de l'aprovació d'aquest projecte definitiu s'havien barallat altres projectes com el de [[1858]] dels arquitectes [[Sebastià Monleón Estellés|Sebastià Monleón]], Antonio Sancho i [[Timoteo Calvo]]. L'antecedent de 1858 serví del qual es considerà el sistema viari que va servir de base del nou traçat. Altres referents foren l'estructura geomètrica del [[Pla Cerdà]], de l'arquitecte català [[Ildefons Cerdà]] per a l'[[Eixample de Barcelona]], de [[1860]]. A més, mostra certs paral·lelismes amb altres projectes, com el proposat per a la ciutat de [[Milà]] en el Plànol de l'enginyer [[Cessés Beruto]], de [[1884]]. Modèlic en la seua definició, va servir també d'exemple a seguir en el traçat del segon Eixample (districte d'Extramurs), elaborat per [[Francesc Mora i Berenguer|Francesc Mora]] en [[1912]], que va ampliar el perímetre fins a la zona de Trànsits.<ref name="intro">{{cita libro ref-llibre|apellidoscognom= Egea|nombrenom= Alfredo| autor2 = Mª Luisa Guijarro | autor3 = Pedro Llopis | autor4 = Miguel Arráiz | autor5 = Adolfo Herrero | autor6 = Amparo Medina | autor7 = José Mª Herrera | autor8 = Ángel Zurilla |editor= Mercedes Alcañiz Moscardó|otrosaltres= |títulotítol= Pobles del Sud|ediciónedició= 1ª|fechadata= 1987|editorial= Ajuntament de València|ubicaciónlloc= València|idiomallengua= valencià i castellà|páginapàgina= 7|capítulocapítol= Introducció històrica}}</ref>