Miquel I Rangabé: diferència entre les revisions

'''Miquel I Rangabé''' (en grec: {{polytonic|Μιχαῆλ A' Ῥαγγαβέ}}, ''Mikhaēl I Rhangabe'') fou [[emperador bizantí]] del [[811]] al [[813]]. Rangabé era el nom del seu avi. Gendre de l'emperador [[Nicèfor I]], va pujar al tron en substitució del seu cunyat [[Estauraci]], que havia estat molt malferit a la batalla de Pliska. Un dels seus generals, Lleó l'Armeni, el va culpabilitzarculpar de la derrota a la batalla d'Adrianòpolis i va ocupar el seu lloc. Miquel va acabar els seus dies en un monestir.

Era fill de l'alt funcionari anomenat [[Teofilacte]], que va ser drongari''droungarios'' de la flota de l'Egeu i que juntament amb el ministre [[Estauraci (ministre)|Estauraci]] havia conspirat contra l'emperador [[Constantí VI]] l'any 780.{{sfn|Treadgold|1988|p=60–61, 128, 405}}

Tenia el favor de l'emperador [[Nicèfor I]] (802-811), quique li va concedir un alt càrrec al palau, el de [[curopalata]],{{sfn|Bury|1911|p= 34}} i finalment li va donar la seva filla Procòpia en matrimoni.{{sfn|Sophoulis|2011|p=217}}

L'emperador Nicèfor I va emprendre una campanya contra els búlgars i va morir a la batalla de Pliska. El seu fill, [[Estauraci]], que l'havia de succeir, va resultar greument ferit.{{sfn|Kazhdan|1991|p=1946}}{{sfn|Finlay|1853|p=127}} Estauraci no compartia la confiança del seu pare amben Miquel. Estauraci sabia que no viuria gaire temps i volia que la seva dona Teòfano el succeís, però molts a la cort es resistien a la idea que una dona assumís el poder, llavors va donar orde de cegar l'altre possible candidat al tron,: el marit de la seva germana, Miquel. L'encàrrec li fou fet a un funcionari de nom Esteve, el qual va informar a Miquel de les ordes rebudes. Miquel va reunir els dirigents de l'estat i va obtenir el seu suport. Fou proclamat emperador el [[2 d'octubre]] del [[811]], quan Estauraci encara era viu. Miquel va obtenir dels nobles el perdó per Estauraci, al quiqual es va deixar anar a morir aen un monestir.{{sfn|Sophoulis|2011|p=217}} El nou emperador fou ben rebut pel poble i per l'exèrcit.

El [[812]] el rei búlgar [[Crum]] va envair territori bizantí i Miquel va sortir en campanya acompanyat de l'emperadriu Procòpia, cosa que no va agradar a l'exèrcit. Quan tot just acabaven de començar la marxa, va esclatar una revolta dels iconoclastes i l'emperador va haver de tornar [[Constantinoble]]. Fou reprimida amb dificultat per Lleó l'Armeni i el cap rebel Nicolau fou tancat en un monestir, i finalment els iconoclastes, molts d'ells refugiats que havien fugit dels búlgars, foren expulsats de la capital, i dispersats per províncies; també van entrar a l'imperi nombrosos refugiats de diverses sectes cristianes que fugien de territori musulmà.{{sfn|Angelov|i altres|1981|p=138}}

La tardor del [[812]] els búlgars van oferir signar un tractat de pau, però l'emperador bizantí el va refusar, segons diu el cronista [[Teòfanes el Confessor]] a causa de mals consellers, però probablement el motiu era el punt 3 del tractat entre Bulgària i Bizanci del 716, que establia que "Els refugiats [emigrants o desertors] de qualsevol dels dos bàndols s'hauran de rendir si formen part d'un complot contra les autoritats."<ref>[[Teòfanes el Confessor]], ''Chronographia'', p.497</ref> Aquest apartat havia estat convenient per als bizantins durant el segle VIII perquè els emperadors no comptaven amb un ampli suport, en canvi, després de la crisi de Bulgària de mitjan segle VIII, ja no els era favorable.<ref>[[Teòfanes el Confessor]], ''Chronographia'', p.499</ref> En resposta a la negativa de pau, els búlgars van assetjar [[Mesèmbria]]. Tenien un enginyer àrab que els va construir unes magnífiques [[Maquinària de setge|màquines per ld'assalt]] i aviat van fer seva la ciutat, on van trobar una gran quantitat d'or i plata i, a més, 36 [[Sifó (hidràulic)|sifons]] de [[Coure natiu|coure]] emprats per llançar el [[foc grec]].<ref>[[Teòfanes el Confessor]], ''Chronographia'', p.489-499</ref>

Els búlgars van ocupar Mesèmbria per assalt i el temor creixia per moments. El febrer del [[813]] Miquel va sortir altra vegada en campanya i una altra vegada el va acompanyar Procòpia. Lleó l'Armeni secretament havia fomentat el descontentament. El [[22 de juny]] del [[813]] els bizantins van perdre la [[Batalla d'Adrianòpolis (813)|batalla d'Adrianòpolis]] i es van posar a la fuga. Miquel va arribar primer a Constantinoble, el governador de la capital, Joan Hexàbul, va intentar dir a l'emperador que sospitava de Lleó, però l'emperador no el va deixar parlar. Només sortirQuan Miquel va sortir d'Adrianòpolis la gent de Lleó el va proclamar emperador acusant a Miquel de covardia; Lleó va fingir no acceptar fins que el general [[Miquel el Tartamut|Miquel el Balb]] li va posar la corona al cap. Llavors van marxar cap a Constantinoble, on van entrar sense oposició. Miquel I va haver d'abdicar l'11 de juliol del 1813 i es va retirar a un monestir on va viure fins a edat avançada.<ref>Scriptor Incertus de Leone Armenio, ''Història'' 341. 10–11</ref>