Ona marina: diferència entre les revisions

Una '''ona marina''' o '''onada''' és un moviment oscil·latori, en sentit ascendent i descendent, de la superfície del mar o d'una altra massa gran d'aigua, com ara un [[llac]] o un [[pantà]] produïdes pel vent. L'ona més alta registrada mai va ser una ona de 34 [[metres]] al [[Oceà Pacífic|Pacífic]] el 6 de febrer de [[1933]].<ref name=Pico>{{ref-llibre|cognom=Rodríguez Picó |nom=Alfred |enllaçautor=Alfred Rodríguez Picó |títol=Quin temps farà |editorial=[[Edicions Proa]] |lloc=Capellades | edició =2a ed.|pàgines=70 |data=1997 |isbn=8482560735}}</ref>

Va ser estudiat per primera volta al [[llac de Ginebra]] a [[Suïssa]], al [[segle XVIII]]. El fenomen hi es produeix quan el vent continu d'una tempesta acumula l'aigua del llac a una banda; quan cessa el vent, l'aigua torna cap a l'altra banda per a restablir l'equilibri, però per inèrcia forma una altra elevació al costat oposat, i així comença a moure's en un vaivé que és una ona estacionària.

Al [[Terratrèmol de Lisboa de 1755|terratrèmol de Lisboa]], l'1 de novembre de [[1755]], molta gent es va endinsar en la superfície descoberta del mar quan l'aigua es va retirar; als 15 minuts. amb el primer tsunami en van morir milers quan els va sorprendre mentre agafaven els peixos i miraven els vaixells que s'havien quedat en sec. Després, els equips d'ajuda van ser sorpresos per les següents ones, les quals van superar els 10 metres d'alçària. El compte total va ser de 50.000 morts.

Un dels tsunami més forts enregistrats fins ara va ser produït per l'[[Erupció del Krakatau de 1883|explosió del Krakatoa]], el 27 d'agost de [[1883]], una illa volcànica que pertany a l'actual [[Indonèsia]]. El so de l'explosió va ser escoltat a 4.800 km. de distància, i l'energia de les ones va ser sentida en el [[Canal de la Mànega]], després d'haver travessat l'oceà Índic i girat pel sud de l'Àfrica i haver-se endinsat cap al nord en l'[[oceà Atlàntic]]. L'explosió del volcà no va causar gaires morts, però el tsunami, amb ones de més de 30 m va devastar les costes entre Sumatra i Java i va causar la mort a 36.000 persones.

A voltes el tsunami produeix després una seixa que pot ser igualment perillosa. Per exemple, el 22 de maig de [[1960]], un [[Terratrèmol de Xile del 1960|terratrèmol en la fosa de Perú-Xile]] va causar la mort de més de 4.000 persones; el tsunami que es va originar va arribar al [[Japó]] (a 14.500 km. de l'epicentre) i va causar la mort de 180 persones; després, a l'altra banda del Pacífic, les badies de [[San Diego]] i [[Los Angeles]] van ser seriosament afectades pels seixes que va originar aquest tsunami.

Des de [[1948]] hi ha una xarxa internacional d'alerta de tsunami en la franja sísmica del Pacífic. Es tracta de localitzar les pertorbacions sísmiques que potencialment poden donar lloc a tsunami, i d'utilitzar les estacions de mesura de marees més properes per a detectar les possibles ones que s'hi han originat. Després es dóna l'alerta ràpidament a totes les zones costaneres susceptibles de rebre el tsunami, a les quals es dóna l'hora possible d'arribada. D'aquesta manera les persones poden marxar cap a zones més altes, i els vaixells endinsar-se en la mar, lluny de la costa.