|
== Vida ==
Galissard de Marignac era fill del matrimoni format per Suzanne Le Royer i Jacob Galissard de Marignac. El seu pare fou membre del Consell Municipal, òrgan legislatiu de la República de Ginebra, que en el 1815, havia esdevingut un [[Cantó de Ginebra|cantó]] de la [[Suïssa|Confederació Helvètica]]. Els Galissard de Marignac eren una família d'[[Hugonot|hugonots]] que s’havia refugiat a Ginebra en els temps que la religió reformada era perseguida al [[Regne de França]].<ref name=":0">{{Ref-publicació|article=Els empèdocles moderns – Jean Charles Galissard de Marignac (1880) i l’element 64 (Gd) – gadolini (nilhexiquadi, Nhq)|publicació=Des de la Mediterrània|llengua=ca-ES|url=https://desdelamediterrania.cat/2015/04/16/els-empedocles-moderns-jean-charles-galissard-de-marignac-1880-i-lelement-64-gd-gadolini-nilhexiquadi-nhq/|data=2015-04-16}}</ref> del [[Llenguadoc]] que s’havia refugiat a Ginebra en revocar-se l'[[Edicte de Nantes]] el 1685.<ref name=":1">{{Ref-web|url=https://www.unige.ch/campus/numeros/campus102/tetechercheuse/|títol=Jean-Charles Galissard de Marignac|consulta=2017-12-26|nom=A.|cognom=Vos|llengua=fr|editor=Université de Gèneve|data=}}</ref>
Es formà a l’[[Universitat de Ginebra|Acadèmia de Ginebra]] graduant-s'hi el 1835. Per continuar els estudis a París, el 1834 s'havia collit a la llei del 9 de desembre del 1790, que obria la porta a la naturalització francesa dels descendents de “fugitius religionaris”. El novembre del 1835 ingressà en l’[[École polytechnique|Escola Politècnica de París]], on s'hi graduà el 1839<ref name=":0" /> amb el número u.<ref Desprésname=":1" on/> Després s’especialitzà en anàlisi mineral l’[[Escola de Mines de París]] i s’hi diplomà el 1841. Amplià estudis de química orgànica en el laboratori de l'alemany [[Justus von Liebig]] (1803-1873) a [[Gießen]]. Retornat a París, féu una estada a la fàbrica de porcellana de Sèvres, sota la direcció d'[[Alexandre Brongniart]] (1770-1847). Alhora, treballà en els laboratoris de [[Jean-Baptiste Dumas]] (1800-1884) i [[Louis Jacques Thénard|Louis-Jacques Thénard]] (1777-1857). El 1841 fou nomenat catedràtic de química a l’Acadèmia de Ginebra, alhora que professor de mineralogia (1845). El 1878, als 61 anys, el deteriorament de salut l’obligà a renunciar a les seves posicions docents a l’Acadèmia de Ginebra .
== Obra ==
Entre lesels recerquesprimers d’aquesttreballs període,de hirecerca haguédestaca l’estudi delde gas quel'[[ozó]]. [[Christian Friedrich Schönbein]] (1799-1868) l'havia descrit en el 1840 amb el nom d’ozó (del grec, ozein, perperò la “sentor”seva decomposició regust elèctric que emetia). La natura de l’ozó fouera matèria de controvèrsia. Marignac mostrà experimentalment que no era pas un compost de [[nitrogen]], i assenyalà que era probablement una forma d’oxigend’[[oxigen]]. AquestaAixò ideaho seria corroborada perconfirmà [[Jacques-Louis Soret en]] el 1865, i per Christian Friedrich Schönbein en el 1867, en determinar-seassenyalant que l’ozó era oxigen triatòmic.
Tingueren especial ressò les recerques en àcids i sals inorgàniques. En el 1858, demostrà que fluostannatsfluoroestannats i fluosilicatsfluorosilicats eren isomorfs, igualment derivats de l’àcidl’[[àcid silícic]]. Va estudiarEstudià els fluorocompostos de zirconi, bor i tungstè, i aconseguí la síntesi de l’àcidl’[[àcid silicotúngstic]].
Un altre de focus d’interès en la recerca de Galissard de Marignac fou la físico-química de solucions. Estudià els efectes tèrmics de la dilució de solucions salines, com ara l’alteració de la calor específic de les solucions d’acord amb la concentració i la temperatura. També estudià el procés de difusió en medi líquid.
En química elemental, s’interessà en la [[hipòtesi de Prout]], formulada el 1815 per l'anglès [[William Prout]] (1785-1850) en el 1815. Prout sostenia que elsles [[Massa atòmica pesosrelativa|masses atòmicsatòmiques]] dels diferents [[Element químic|elements químics]] eren múltiples delde la pesmassa atòmicatòmica de l’hidrogen, per la qual cosa postulava l’existència del “pròtil”, partícula fonamental comuna a tots els elements químics. LesPerò les mesures més precises defetes pesosper atòmics[[Jöns perJacob Berzelius|Jöns Jakob Berzelius]] (1828) oi d’Edward[[Edward Turner]] (1832) havien desencoratjat aquesta hipòtesi. Particularment, el pesmassa atòmicatòmica del clor era de 35,5 vegades ella d’hidrogende l’hidrogen. HomAlguns provàcientífics provaren de superar aquesta dificultat concreta proposant que el "pròtil" tenia un pesuna atòmicmassa de 0,5 vegades el pesla de l’hidrogen. Tot i amb tot, laels nous profusiódescobriments d’elements químics feia pensar en la necessitat d’una partícula fonamental. [[Jean Servais Stas]] (1813-1891), amb metodologies encara més precises que les de Berzelius i Turner, es dedicà a la qüestió., com Tambétambé ho vaféu ferGalissard de Marignac que, a diferència d’Stas, sí creia que en la hipòtesi de Prout hi havia un gra de veritat. En tot cas, els resultats de Marignac, amb una taula de pesosmasses atòmicsatòmiques per a 57 elements químics, evidenciaven que no eren pas múltiples delde pesla atòmicde d’hidrogenl’hidrogen.
Desenvolupà un procés de [[cristal·lització fraccionada]] per separar el [[niobi]] i el [[tàntal]], dos elements de propietats químiques ben similars. Aquest procés aprofitava la diferència de comportament entre l’heptafluorotantalat de potassi i l’oxipentafluoroniobat de potassi. Treballà en minerals de [[Terra rara|terres rares]], mitjançant tècniques espectroscòpiques. Un d’aquests minerals era la [[iterbita]] o [[gadolinita]]. En aquest mineral, hom havia identitat una terra rara, l’ítria, el 1794. El 1843, [[Carl Gustaf Mosander]] havia postulat que l’ítria contenia dues terres rares addicionals, l’èrbia i la tèrbia, distingibles per la coloració (l’ítria, blanca; l’èrbia, groga; la tèrbia, rosada). Però el 1860 hom pensava més aviat que l’iterbita contenia únicament “ítria”, la terra de color blanc o groc, i “èrbia”, la terra de color rosat. El 1877, no obstant, hom donava la raó a Mosander, per bé que invertint la terminologia per ell proposada (ítria, blanca; èrbia, rosada; tèrbia, groga). En aquesta terra rosada, l’èrbia (l’òxid d’erbi), el 1878, Galissard de Marignac distingia dues terres, a les que denominà “neo-èrbia” i “itèrbia”. La “neo-èrbia” seria acceptada, per bé que amb el nom d’“èrbia”, en tant que òxid d’erbi; l’erbi seria simbolitzat amb Er i inclòs eventualment en la [[taula periòdica]]. De manera similar, la “itèrbia” seria reconeguda com a òxid d’iterbi; l’iterbi seria simbolitzat amb Yb. L’adopció de l’iterbi (Yb) com a element (per comptes de dir-ne neo-iterbi, i de simbolitzar-lo Ny), afavorí que el mot “gadolinita” s’imposés definitivament sobre “iterbita” per referir-se al mineral.
Aquestes recerques en pesos atòmics, el menà a l’estudi dels elements més exòtics. Desenvolupà, per exemple, un procés de cristal•lització fraccional per separar el niobi i el tàntal, dos elements de propietats químiques ben similars. Aquest procés aprofitava la diferència de comportament entre l’heptafluorotantalat de potassi i l’oxipentafluoroniobat de potassi.
No abandonà, però, la recerca, ara especialment dedicada a la determinació d’elements de terres rares i dels seus pesos atòmics. En el 1880, identificava espectroscòpicament dos elements addicionals en l’iterbita, designats provisionalment com a Yα i Yβ. Aquestes línies també eren presents en la cerita. En el 1886, [[Paul Émile Lecoq de Boisbaudran|Lecoq de Boisbaudran ]] identificà l’element Yα amb una terra rara que denominà “gadolínia”, per haver-la extret de la gadolini. La gadolínia (gadoline, en francès) seria l’òxid (o un altre compost) del “gadolini” (gadolinium). Com a símbol químic del gadolini proposà Gd. A partir de la samarskita, Lecoq fou capaç d’aïllar gadolini metàl•lic. ▼
De manera similar, treballà en minerals de terres rares, ajudat de les tècniques espectroscòpiques. Un d’aquests minerals era la iterbita o gadolinita. En aquest mineral, hom havia identitat una terra rara, l’ítria, en el 1794. En el 1843, Carl Gustaf Mosander havia postulat que l’ítria contenia dues terres rares addicionals, l’èrbia i la tèrbia, distingibles per la coloració (l’ítria, blanca; l’èrbia, groga; la tèrbia, rosada). Aquesta descripció fou matèria de controvèrsia. En el 1860, hom pensava més aviat que l’iterbita contenia únicament “ítria”, la terra de color blanc o groc, i “èrbia”, la terra de color rosat. En el 1877, no obstant, hom donava la raó a Mosander, per bé que invertint la terminologia per ell proposada (ítria, blanca; èrbia, rosada; tèrbia, groga).
TambéEl en1886, elGalissard 1886,de Marignac fou guardonat amb la [[Medalla Davy ]] per “les seus recerques en pesosmasses atòmics”atòmiques”. ▼En aquesta terra rosada, l’èrbia (l’òxid d’erbi), en el 1878, Marignac distingia dues terres, a les que denominà “neo-èrbia” i “itèrbia”. La “neo-èrbia” seria acceptada, per bé que amb el nom d’“èrbia”, en tant que òxid d’erbi; l’erbi seria simbolitzat amb Er i inclòs eventualment en la taula periòdica. De manera similar, la “itèrbia” seria reconeguda com a òxid d’iterbi; l’iterbi seria simbolitzat amb Yb. L’adopció de l’iterbi (Yb) com a element (per comptes de dir-ne neo-iterbi, i de simbolitzar-lo Ny), afavorí que el mot “gadolinita” s’imposés definitivament sobre “iterbita” per referir-se al mineral.
No abandonà, però, la recerca, ara especialment dedicada a la determinació d’elements de terres rares i dels seus pesos atòmics. En el 1880, identificava espectroscòpicament dos elements addicionals en l’iterbita, designats provisionalment com a Yα i Yβ. Aquestes línies també eren presents en la cerita.
▲En el 1886, Lecoq de Boisbaudran identificà l’element Yα amb una terra rara que denominà “gadolínia”, per haver-la extret de la gadolini. La gadolínia (gadoline, en francès) seria l’òxid (o un altre compost) del “gadolini” (gadolinium). Com a símbol químic del gadolini proposà Gd. A partir de la samarskita, Lecoq fou capaç d’aïllar gadolini metàl•lic.
▲També en el 1886, Marignac fou guardonat amb la Medalla Davy per “les seus recerques en pesos atòmics”.
== Referències ==
{{Referències}}
|
