Jean-Charles Galissard de Marignac: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Correccions |
Correccions i ampliació |
||
Línia 1:
{{Infotaula persona}}
'''Jean-Charles Galissard de Marignac''' ([[Ginebra]], [[Suïssa]], 24 abril 1817 - 15 abril 1894), fou un [[Química|químic]] franc-suís que determinà amb molta precisió [[Massa atòmica relativa|masses atòmiques]] de 28 elements químics i descobrí l'[[iterbi]] el 1878 i co-descobrí el [[gadolini]] el 1880, dos elements del grup dels [[Lantànid|lantànids]].
== Vida ==
Galissard de Marignac era fill del matrimoni format per Suzanne Le Royer i Jacob Galissard de Marignac. El seu pare fou membre del Consell Municipal, òrgan legislatiu de la República de Ginebra, que en el 1815, havia esdevingut un [[Cantó de Ginebra|cantó]] de la [[Suïssa|Confederació Helvètica]]. Els Galissard de Marignac eren una família d'[[Hugonot|hugonots]]<ref name=":0">{{Ref-publicació|article=Els empèdocles moderns – Jean Charles Galissard de Marignac (1880) i l’element 64 (Gd) – gadolini (nilhexiquadi, Nhq)|publicació=Des de la Mediterrània|llengua=ca-ES|url=https://desdelamediterrania.cat/2015/04/16/els-empedocles-moderns-jean-charles-galissard-de-marignac-1880-i-lelement-64-gd-gadolini-nilhexiquadi-nhq/|data=2015-04-16}}</ref> del [[Llenguadoc]] que s’havia refugiat a Ginebra en revocar-se l'[[Edicte de Nantes]] el 1685.<ref name=":1">{{Ref-web|url=https://www.unige.ch/campus/numeros/campus102/tetechercheuse/|títol=Jean-Charles Galissard de Marignac|consulta=2017-12-26|nom=A.|cognom=Vos|llengua=fr|editor=Université de Gèneve|data=}}</ref>
Es formà a l’[[Universitat de Ginebra|Acadèmia de Ginebra]] graduant-s'hi el 1835. Per continuar els estudis a París, el 1834 s'havia collit a la llei del 9 de desembre del 1790, que obria la porta a la naturalització francesa dels descendents de “fugitius religionaris”. El novembre del 1835 ingressà en l’[[École polytechnique|Escola Politècnica de París]], on s'hi graduà el 1839<ref name=":0" /> amb el número u.<ref name=":1" /> Després s’especialitzà en anàlisi mineral l’[[Escola de Mines de París]] i s’hi diplomà el 1841. Amplià estudis de química orgànica en el laboratori de l'alemany [[Justus von Liebig]] (1803-1873) a [[Gießen]]. Retornat a París, féu una estada a la fàbrica de [[porcellana]] de Sèvres, sota la direcció d'[[Alexandre Brongniart]] (1770-1847). Alhora, treballà en els laboratoris de [[Jean-Baptiste Dumas]] (1800-1884) i [[Louis Jacques Thénard|Louis-Jacques Thénard]] (1777-1857). El 1841 fou nomenat catedràtic de química a l’Acadèmia de Ginebra, alhora que professor de [[mineralogia]] (1845). El 1878, als 61 anys, el deteriorament de salut l’obligà a renunciar a les seves posicions docents a l’Acadèmia de Ginebra.<ref name=":0" />
Les seves classes es descriuen per unanimitat com a models de claredat i precisió. Però era un treballador solitari i pràcticament mai tingué cap estudiant de col·laborador. La seva modèstia i timidesa el portaren a rebutjar el càrrec de rector de l'Acadèmia de Ginebra i descoratjar qualsevol intent dels seus amics per proposar-li que rebés la [[Legió d'Honor]].<ref name=":1" />
== Obra ==
Entre els primers treballs de recerca destaca l’estudi de l'[[ozó]]. [[Christian Friedrich Schönbein]] (1799-1868) l'havia descrit el 1840, però la seva composició era matèria de controvèrsia. Marignac mostrà experimentalment que no era pas un compost de [[nitrogen]], i assenyalà que era probablement una forma d’[[oxigen]]. Això ho confirmà [[Jacques-Louis Soret]] el 1865 i Christian Friedrich Schönbein el 1867, assenyalant que era oxigen triatòmic.<ref name=":0" />
[[Fitxer:USDA Mineral Quartz Crystal 93c3951.jpg|miniatura|Quars]]
Demostrà que la fórmula correcte del [[quars]] era SiO<sub>2</sub>, [[diòxid de silici]], en un moment en que hi havia quatre fórmules proposades i els químics i mineralogistes no es posaven d'acord.<ref name=":1" />[[Fitxer:Ultrapure ytterbium, 2 grams. Original size in cm - 1 x 1.5.jpg|miniatura|[[Iterbi]] ultrapur, 2 g, 1 × 1,5 cm]]
Desenvolupà un procés de [[cristal·lització fraccionada]] per separar el [[niobi]] i el [[tàntal]], dos elements de propietats químiques ben similars
▲En química elemental, s’interessà en la [[hipòtesi de Prout]], formulada el 1815 per l'anglès [[William Prout]] (1785-1850). Prout sostenia que les [[Massa atòmica relativa|masses atòmiques]] dels diferents [[Element químic|elements químics]] eren múltiples de la massa atòmica de l’hidrogen, per la qual cosa postulava l’existència del “pròtil”, partícula fonamental comuna a tots els elements químics. Però les mesures més precises fetes per [[Jöns Jacob Berzelius|Jöns Jakob Berzelius]] (1828) i [[Edward Turner]] (1832) havien desencoratjat aquesta hipòtesi. Particularment, el massa atòmica del clor era de 35,5 vegades la de l’hidrogen. Alguns científics provaren de superar aquesta dificultat concreta proposant que el "pròtil" tenia una massa de 0,5 vegades la de l’hidrogen. Tot i amb tot, els nous descobriments d’elements químics feia pensar en la necessitat d’una partícula fonamental. [[Jean Servais Stas]] (1813-1891), amb metodologies encara més precises que les de Berzelius i Turner, es dedicà a la qüestió, com també ho féu Galissard de Marignac que, a diferència d’Stas, sí creia en la hipòtesi de Prout. En tot cas, els resultats de Marignac, amb una taula de masses atòmiques per a 57 elements químics, evidenciaven que no eren pas múltiples de la de l’hidrogen.<ref name=":0" />
▲Desenvolupà un procés de [[cristal·lització fraccionada]] per separar el [[niobi]] i el [[tàntal]], dos elements de propietats químiques ben similars. Aquest procés aprofitava la diferència de comportament entre l’heptafluorotantalat de potassi i l’oxipentafluoroniobat de potassi. Treballà en minerals de [[Terra rara|terres rares]], mitjançant tècniques espectroscòpiques. Un d’aquests minerals era la [[ytterbita]] o gadolinita-(Y). En aquest mineral, hom havia identitat una terra rara, l’ítria, el 1794. El 1843, [[Carl Gustaf Mosander]] havia postulat que l’ítria contenia dues terres rares addicionals, l’èrbia i la tèrbia, distingibles per la coloració (l’ítria, blanca; l’èrbia, groga; la tèrbia, rosada).<ref name=":0" /> Utilitzant mesures d'absorció espectral, en col·laboració amb el físic ginebrí [[Louis Soret]], per seguir el progrés de la separació dels elements aïllà l'[[itri]], l'[[erbi]] i un compost groc que creu que és [[terbi]]. En retirar la fracció que suposadament conté només erbi, continuà les seves manipulacions i finalment aïllà un nou element que anomenà [[iterbi]].<ref name=":1" />
El 1880, identificà espectroscòpicament dos elements addicionals en l’ytterbita, designats provisionalment com a Yα i Yβ present també al mineral [[Cerita-(Ce)|cerita]]. En el 1886, [[Paul Émile Lecoq de Boisbaudran|Lecoq de Boisbaudran]] identificà l’element Yα amb una terra rara que denominà “gadolínia”, per haver-la extret de la gadolinita. La gadolínia seria l’òxid (o un altre compost) del [[gadolini]].<ref name=":0" />
| |||