Immunoglobulina A: diferència entre les revisions

En els sèrums, la IgA monomèrica es troba en dues formes isotípiques: la IgA1 (90%) i la IgA2 (10%), les quals poden formar dímers. Aquests s’estabilitzens'estabilitzen per ponts disulfur entre l’extreml'extrem C-terminal, format per 18 aminoàcids d’unad'una cadena pesada amb la cadena J. 

En cada unitat monomèrica es distingeixen dues regions idèntiques [[:en:Fragment_antigen-binding|Fab]] que s’uneixens'uneixen a l’antigenl'antigen i que estan unides per la regió frontissa a la regió [[:en:Fragment_crystallizable_region|Fc]], la qual regula el mecanisme de la immunoglobulina.<ref>{{Ref-web|url = http://www.nature.com/mi/journal/v4/n6/full/mi201139a.html|títol = Structure and function relationships in IgA|consulta = 18-10-2014|llengua = Anglès|editor = |data = 21-10-2014|cognom = Woof|nom = J. M.|nom2 = M. W.|cognom2 = Russell}}</ref>

* '''Cadena J''': És una glicoproteïna amb un 12% de sucres i un pes molecular de 15kD que uneix els residus Cys dels extrems Fc mitjançant ponts disulfur. La cadena pot adoptar una estructura d’und'un o de dos dominis.

* '''Regió frontissa (Hinge): '''Part de la cadena pesant de la IgA, rica en prolina que es troba entre la regió Fc i la Fab. Dóna mobilitat a les dues regions Fab de l’anticòsl'anticòs i permet que es pugui combinar amb altres [[Epítop|epítops]].

* '''Tailpiece (C-terminal):''' Es troba a la cadena pesant-α, format per 18 aminoàcids, dóna a la IgA l’habilitatl'habilitat de polimeritzar.

* '''Dominis: '''Són seqüències d’aminoàcidsd'aminoàcids d’entred'entre 70 i 100 residus. En la IgA trobem un total de 12 dominis diferents.

* '''Fragment Fab: '''Conté dos dominis variables i dos constants, distribuïts de manera que en té un a la cadena pesant i l’altrel'altre a la lleugera. Gràcies a aquests dominis variables, té lloc la unió a l’l'[[antigen]].

Tant la IgA1 com la IgA2 presenten residus glicosilats que les protegeixen de l’acciól'acció de les [[proteases]]. En el cas de la IgA1 es troben tres residus glicosilats (majoritàriament N-acetil galactosamina, [[galactosa]] i [[àcid siàlic]]) que provoquen que la IgA1 no pugui adoptar totes les conformacions possibles, mentre que la IgA2 presenta altres llocs de glicosilació depenent de la seva forma al·lotípica: la IgA2 (''Am<sub id="mwPQ">2 </sub><sup id="mwPg">+</sup>'') té dos oligosacàrids units al domini Cα1 i al domini Cα2; mentre que la IgA2 (''Am<sub id="mwQA">2 </sub><sup id="mwQQ">-</sup>'') només en té un al primer domini. A més, la IgA1 compta amb la presència d’enllaçosd'enllaços O-glicosídics a la regió frontissa que incrementen la seva protecció davant les proteases. Tot i així, la IgA2 està més glicosilada que la IgA1 de manera que les IgA1 són més susceptibles a la proteòlisi.&nbsp;

En les IgA1 els ponts disulfur es localitzen entre cisteïnes de la cadena lleugera i la cadena pesant. En canvi, en les IgA2 els ponts disulfur es troben entre les dues cadenes lleugeres mentre que la cadena pesant i lleugera s’enllacens'enllacen mitjançant interaccions no covalents. A causa d'aquesta diferència en les interaccions i enllaços, les IgA2 tenen més tendència a la desnaturalització mentre que les IgA1 són més susceptibles a les proteases. Així doncs, la disposició i els tipus d'enllaços fan que les estructures variïn i que siguin més o menys estables.

A diferència de les altres immunoglobulines, que es pleguen en forma de “Y”, les&nbsp;IgA&nbsp;tenen forma de “T”. Pel que fa a les&nbsp;IgA1, adopten aquesta conformació a causa de la rigidesa i longitud de la regió frontissa. Ara bé, les&nbsp;IgA2&nbsp;són estructures més compactes, ja que s’estableixs'estableix un&nbsp;pont disulfur&nbsp;entre cadenes lleugeres, la&nbsp;regió frontissa&nbsp;és més estreta i en aquesta mateixa regió s'hi troben residus de prolina. Aquestes característiques permeten que adopti la conformació T.

Aquesta immunoglobulina posseeix una gran capacitat neutralitzant i precipitant. Per contra, la seva capacitat de fixar el [[Sistema del complement|sistema complement]] i d'[[Opsonització|d’opsonitzacióopsonització]] són molt febles, limitant-se el seu efecte a [[neutròfils]] i no a [[macròfags]]. Per tant, la IgA no pot activar el sistema complement ni té capacitat d'opsonització, però sí que pot bloquejar antígens. Elimina els patògens, a través de les mucoses, gràcies a la seva forma [[tetravalent]] que forma grans complexos antigen-anticòs.

La regió Fc té un gran paper en la funció de la IgA perquè interacciona amb els receptors de la membrana cel·lular. Aquesta interacció, que es pot donar en les dues formes de l’anticòsl'anticòs (sèrum i secretora), normalment té lloc en diversos receptors:

Aquest receptor és una glicoproteïna transmembrana que està present a la superfície de cèl·lules del sistema immunitari com [[neutròfils]], [[monòcits]], [[macròfags]] i [[eosinòfils]]. Participa en les respostes immunològiques als patògens i, interactuant amb la IgA opsonitzada, desencadena processos de defensa immunològica: [[fagocitosi]], [[citotoxicitat]] i estimulació d'agents inflamatoris. Les regions Fc tant de la IgA1 com de la IgA2 s'uneixen a través del domini distal de la membrana FcαRI&nbsp; del receptor. La superfície d'interacció comprèn un nucli hidròfob central d'IgA amb residus Leu257, Leu258, Met433,Leu441, Ala442, Phe443, i la porció [[alifàtica]] de Arg382, i residus FcαRI Tyr53, Leu54, Phe56, Gly84, His85, i la porció [[alifàtica]] de Lys55, amb contribucions addicionals de diversos residus carregats que els envolten. Malgrat l'homologia entre els dos lligands i receptors, el lloc del FcαRI en les IgA difereix notablement de les IgG i IgE pels seus receptors. Els dominis de Fc&nbsp;són altament específics. L'anàlisi filogenètica i la diversitat d'IgA i FcαRI suggereix que la interacció FcαRI-IgA ha evolucionat sota la pressió de proteïnes patògenes de l’anticòsl'anticòs.

Les immunoglobulines A són sintetitzades gràcies a la maduració i migració de les cèl·lules B en el sistema immunitari de mucoses. Aquesta producció de la IgA es realitza en els cúmuls limfoides dels teixits limfoides associats a l’intestíl'intestí i dels teixits limfoides associats als bronquis.

Els precursors de les cèl·lules plasmàtiques productores de la immunoglobulina es troben com a [[limfòcits B]] provinents de la [[medul·la òssia]]. És allà on aquests precursors interaccionen amb els antígens, que entren des de l’intestíl'intestí fins a les cèl·lules epitelials especialitzades. &nbsp;

Aquestes molecules precursores proliferen i maduren als [[ganglis limfàtics]] transformant-se en les [[cèl·lules blàstiques]] que contenen l'anticòs. Tot seguit, són transportades a través dels ganglis limfàtics fins a l'intestí prim. Després d'anar a l’intestíl'intestí, van als [[ganglis mesentèrics]], circulen per la limfa que els transporta fins a la sang i aquesta els condueix cap a les mucoses. En l’intestíl'intestí prim o en les mucoses, els limfòcits segueixen proliferant i maduren completament, formant cèl·lules plasmàtiques de classe IgA. &nbsp;

Per la gènesi i el manteniment del cicle cel·lular de la IgA s’assumeixens'assumeixen tres particularitats:&nbsp;

# La migració de l’antigenl'antigen és independent.

# És necessària la presència de cèl·lules T especials capaces d’ajudard'ajudar en la producció de IgA.&nbsp;

La IgA és la principal immunoglobulina de les secrecions. L’anticòsL'anticòs, que es transformarà en IgA secretora, és sintetitzat localment per cèl·lules plasmàtiques que es troben en determinades glàndules (salival, lacrimal i mamària) i en les mucoses que tenen contacte amb el medi extern, tot i que una petita part és sintetitzada als vasos sanguinis. Un cop sintetitzada, la IgA secretora dimèrica (IgA)<sub id="mwmg">2</sub> entra a l’espail'espai cel·lular interepitelial creuant la [[membrana basal]]. Dins d'aquesta, hi ha dues maneres per fer que el component secretori (CS) s’uneixis'uneixi a la immunoglobulina i aquesta adquireixi algunes propietats particulars, com per exemple, una gran resistència a l’acciól'acció de [[proteases]]:

# El component secretori s’has'ha compactat abans a [[Aparell de Golgi|l’Aparelll'Aparell de Golgi]] i ha estat segregat dins la membrana basal. Un cop la IgA dimèrica ha entrat a l’espail'espai cel·lular interepitelial i s'ha unit al CS, entren per [[pinocitosi]] a la cèl·lula epitelial. Després d’entrard'entrar-hi, són secretats al lumen intestinal, on realitzaran la seva funció.[[File:Ig a2 secre.jpg|thumb|350x350px|Estructura de la IgA secretora <ref>{{Ref-web|url = http://www.rcsb.org/pdb/explore/jmol.do?structureId=3CM9&bionumber=1|títol = Solution Structure of Human SIgA2|consulta = 25-10-2014|llengua = anglès|editor = |data = }}</ref> ]]

# Hi ha estudis que confirmen que pot haver una segona manera de secretar la IgA al lumen intestinal, mitjançant el receptor pIgR. El receptor d’IgAd'IgA polimèric (pIgR) és sintetitzat pel reticle endoplasmàtic i transportat a l’aparelll'aparell de Golgi (fins al [[Red del trans Golgi|TGN]]) i des d’allàd'allà, mitjançant vesícules, és portat a la superfície cel·lular interepitelial, on s’alliberas'allibera. Seguidament, s’uneixs'uneix a la (IgA)<sub id="mwpA">2</sub> i torna a entrar a la cèl·lula per endocitosi. Un cop a dins, el receptor entra a l’endosomal'endosoma, on és empaquetat en vesícules de transcitosi i transportat a la superfície cel·lular apical, on fa la [[transcitosi]], quedant-se amb una part dins la cèl·lula. Allà és on el pIgR és tallat i la part extracel·lular del pIgR,denominada component secretori, és alliberada juntament amb la (IgA)<sub id="mwpg">2 </sub>al lumen intestinal.

Baixos nivells o l’absèncial'absència de&nbsp;IgA&nbsp;estan associats a una deficiència selectiva de&nbsp;IgA, una de les malalties més comunes d’immunodeficiènciad'immunodeficiència primària, amb una prevalença&nbsp;d'1 entre 500 persones. Molts individus presenten malalties relativament lleugeres i poden fins i tot considerar-se sans, mentre que d’altresd'altres tenen malalties significatives. Encara no s’has'ha determinat l’explicaciól'explicació d’aquestad'aquesta diferència. Per una banda, alguns dels problemes més comuns en relació amb la deficiència d’IgAd'IgA&nbsp;són les infeccions recurrents a oïda, sinusitis, bronquitis i pneumònia. Això s’explicas'explica perquè les&nbsp;IgA&nbsp;actuen a les superfícies mucoses i per tant, aquestes zones queden desprotegides sense la presència de l’anticòsl'anticòs. Les infeccions poden arribar a esdevenir cròniques i no millorar amb l’úsl'ús de tractaments. Per l’altral'altra, les al·lèrgies també poden ser habituals en persones amb deficiència selectiva de&nbsp;IgA. Alguns dels casos més comuns són l’asmal'asma, que tendeix a ser més greu, l’all'al·lèrgia a determinats aliments i l’all'al·lèrgia a les mateixes&nbsp;IgA&nbsp;d’altresd'altres persones, que el [[sistema immunitari]] pot reconèixer com proteïnes estranyes. Finalment, un altre problema recurrent és l’apariciól'aparició de malalties autoimmunes, com l’l'[[Artritis reumatoide|Artritis&nbsp;Reumatoide&nbsp;o]] la [[Púrpura&nbsp;trombocitopènica&nbsp;idiopàtica]]. Tot i que la deficiència selectiva de la&nbsp;IgA&nbsp;és una de les formes més lleus d’immunodeficiènciad'immunodeficiència, pot resultar en malalties greus en determinades persones. Per tant, resulta difícil predir el desenvolupament del malalt a llarg termini.

En altres casos, sorgeix un dèficit de la&nbsp;IgA&nbsp;per l’acciól'acció de determinats microorganismes que generen proteases capaces de destruir l’anticòsl'anticòs, com ara&nbsp;''[[Neisseria&nbsp;gonorrhœae]],&nbsp;[[Streptococcus&nbsp;pneumoniae]]''&nbsp;o&nbsp;''[[Haemophilus&nbsp;influenzae]]''.