Maig francès: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m bot: -situacions en les que +situacions en què |
|||
Línia 111:
A partir d'aquest moment, el sentiment revolucionari dels estudiants i els treballadors va decréixer significativament. Els treballadors van tornar a treballar o van ser expulsats de la seva planta per la policia. La unió estudiantil nacional va convocar manifestacions del carrer, el govern va prohibir diverses organitzacions d'esquerres i la policia va prendre [[la Sorbona]] el 16 de juny. Contràriament als temors de De Gaulle, el seu partit va obtenir una victòria aclaparadora a les [[Eleccions legislatives franceses de 1968|eleccions celebrades al juny]] amb 353 escons de 486, mentre que els socialistes i els comunistes en van obtenir 57 i 34 respectivament.
La Declaració de febrer i la seva promesa d'incloure comunistes en el govern probablement va afectar als socialistes en les eleccions. Els seus oponents citaren l'exemple del govern del [[Front Nacional Txecoslovac]] de 1945, que va conduir al [[Cop d'estat a Txecoslovàquia de 1948|cop d'estat 1948]]. Els votants socialistes també estaven dividits i el 44% pensaven que els comunistes intentarien prendre el poder un cop al govern (afirmació que compartien fins el
En el [[Dia de la Bastilla]], van tornar a convocar-se manifestacions al [[Barri Llatí de París|Barri Llatí]], liderades per estudiants socialistes, d'esquerres i comunistes que portaven bandes de color vermell al braç i per anarquistes, les portaven negres. La policia de París i les Compagnies Républicaines de Sécurité van carregar durament contra els manifestants a partir de les 10 del vespre i van continuar durant la nit, amb multitud de d'informes de ferits que arribaven als hospitals. Hi va haver també víctimes entre turistes que eren a les ciutat per a passar les festes, inclosa una possible agressió sexual per part de policies a dues estudiants britàniques en una comissaria. Els governs britànics i d'Alemanya Occidental van presentar queixes formals pels fets.
Malgrat el teòric triomf de De Gaulle en les eleccions, aviat es va veure que no seria capaç de capitalitzar-lo personalment. Les enquestes d'opinió consideraven que el president era massa vell, massa autoritari i massa conservador. Després de perdre un [[Referèndum constitucional francès de 1969|referèndum per a una reforma constitucional]] el 27 d'abril de 1969 va haver de dimitir i convocar [[Eleccions presidencials franceses de 1969|eleccions a la presidència]] que va guanyar l'aleshores Primer ministre [[Georges Pompidou]]. S'iniciaria aleshores un període que alguns qualificarien com "[[Gaullisme]] sense De Gaulle"<ref name=":1" />
==Llegat==
| |||