Obre el menú principal

Canvis

cap resum d'edició
| notes =
}}
El '''Maig francès''' o '''Maig del 68''', és el nom amb què es coneixen elsuna esdevenimentssèrie succeïtsd'importants protestes, vagues i manifestacions succeïdes a [[França]] en la primavera de [[1968]].
 
TotEls esfets vavan iniciar quan es van produir una sèrie de vagues estudiantils en nombroses universitats i instituts de [[París]], seguides de confrontacions amb la universitat i la policia. Els estudiants protestaven contra el [[capitalisme]], el [[consumisme]], l'[[imperialisme americà]] i les institucions tradicionals de l'[[establishment]].
 
L'intent de l'administració de [[Charles de Gaulle]] d'ofegar les vagues mitjançant una major càrrega policial només va contribuir a encendre els ànims dels estudiants, que van protagonitzar batalles campals contra la policia al [[Barri Llatí de París|Barri Llatí]] <ref>{{Ref-publicació|cognom=Castillo|nom=David|article=Revolució sense morts|publicació=Diari Avui|url=|data=3 de maig de 2008|pàgines=}}</ref>i, posteriorment, una [[vaga general]] d'estudiants i vagues diverses secundades per fins a 11 milions de treballadors en tot el territori francès (dos terços del total de treballadors), que reclamaven millores en les condicions laborals. Les protestes van arribar a un punt tal que De Gaulle, tement una guerra civil o una revolució, va abandonar del país per unes hores, va dissoldre l'[[Assemblea Nacional (França)|Assemblea Nacional francesa]] i va convocar [[Eleccions legislatives franceses de 1968|eleccions parlamentàries anticipades]] el [[23 de juny]] de [[1968]].
El govern es trobava, en aquest punt, a la vora del col·lapse i l'economia aturada, però la situació revolucionària es va evaporar tan ràpid com havia sorgit. Els treballadors, després d'haver aconseguit importants millores salarials, van tornar al treball, a petició de la ''[[Confederació General del Treball de França|Confédération Générale du Travail]]'', sindicat esquerrà, i del [[Partit Comunista Francès]]. Quan es van celebrar les eleccions, el [[Unió de Demòcrates per la República|partit gaullista]] va emergir més fort que abans.
 
Molts dels manifestants van assumir causes d'esquerres, com el [[comunisme]], el rebuig a la [[Guerra del Vietnam]], l'[[anarquisme]] o el [[situacionisme]]. Moltsi d'altres van veure els fets com una oportunitat de canviar la "vella societat" en molts aspectes socials, com els mètodes educatius i la llibertat sexual. Les protestes destil·laren en tot moment un potent moviment artístic amb cançons, grafitisgrafits, pòsters i eslògans que perduraren durant anys en la [[cultura popular]]. <ref>{{Ref-web|url=http://www.deljehier.levillage.org/mai_68.htm|títol=Mai 68 - 40 ans déjà|consulta=2018-01-03}}</ref><ref>{{Cite book|url=http://www.cambridge.org/us/academic/subjects/arts-theatre-culture/western-art/museum-establishment-and-contemporary-art-politics-artistic-display-france-after-1968?format=PB|title=The Museum Establishment and Contemporary Art: The Politics of Artistic Display in France after 1968|last=DeRoo|first=Rebecca J.|publisher=Cambridge University Press|year=2014|isbn=9781107656918|location=|pages=}}</ref>
 
El llegat del maig francès ressona dècades després dels fets i es considera un punt d'inflexió social, cultural i moral en la història del país. [[Alain Geismar]], un dels líders del moment, destacà anys després que el moviment hauria triomfat com a revolució social, malgrat no fer-ho en el campterreny polític.<ref>{{Ref-publicació|cognom=Erlanger|nom=Steven|article=May 1968 - a watershed in French life|publicació=The New York Times|llengua=en-US|url=https://www.nytimes.com/2008/04/29/world/europe/29iht-france.4.12440504.html|data=2008-04-29|issn=0362-4331}}</ref> Els fets s'emmarquen en un [[Moviment del 68|moviment contracultural]] molt més ampli a nivell mundial que inclou esdeveniments com l'[[Estiu de l'amor]] o la [[Primavera de Praga]].
 
==Antecedents==
El febrer de 1968, els [[Partit Comunista Francès|comunistes francesos]] i el [[Partit Socialista (França)|Partit Socialista]] havien format una aliança electoral. Els comunistes generalment donaven suport als candidats socialistes en les eleccions però en la "Declaració de Febrer" els dos partits van acordar la formació d'un front comú per reemplaçar el [[President de França|President]] [[Charles de Gaulle]] que portava nou anys en el governcàrrec.<ref name=":0">{{Ref-publicació|cognom=Mendel|nom=Arthur P.|article=Why the French Communists Stopped the Revolution|publicació=The Review of Politics|url=http://www.jstor.org/stable/1406452|volum=31|exemplar=1|data=1969|pàgines=3–27}}</ref> El 22 de març diversos grups d'[[extrema esquerra]], un petit nombre de poetes i músics destacats, i uns 150 estudiants van ocupar un edifici administratiu a la [[Universitat de París a Nanterre]] i van celebrar-hi una reunió sobre discriminació de classe a la societat francesa i sobre la burocràcia política controlava el finançament de la universitat. L'administració de la universitat va cridar a la policia, que va envoltar la universitat. Després de publicar elsles seusseves desitjosdemandes, els estudiants van abandonar l'edifici sense incidents. Després d'aquest primer episodi, alguns líders del que s'anomenaria "Moviment del 22 de març" van ser convocats pel comitè disciplinari de la universitat en vistes a l'obertura d'un expedient.
 
==Esdeveniments de maig==
Després de mesos de conflictes entre estudiants i autoritats universitàries de París Nanterre, l'administració va tancar la universitat el 2 de maig de 1968.{{sfn|Rotman|2008|p=10–11}} Els estudiants de la [[Universitat de la Sorbona]] de París van reunir-se el 3 de maig per a protestar contra el tancament i l'amenaça d'expulsió de diversos estudiants a Nanterre.{{sfn|Damamme|2008|p=190}}
 
El dilluns 6 de maig, el sindicat nacional d'estudiants, la [[Unió Nacional dels Estudiants de França]] (UNEF), el sindicat estudiantil més gran de França, i el sindicat de professors universitaris van convocar una marxa per protestar contra la invasió policial de la Sorbona. Més de 20.000 estudiants, professors i simpatitzants van marxar cap a la Sorbona, encara tancada per la policia,que van iniciar càrregues amb porres, tan bon punt els manifestants s'hi van apropar. MentreEncara que la multitudmajoria dels manifestants es va dispersar, alguns van començar a crear barricades del que hi havia a la mà, mentre que uns altres van llançar llambordes, obligant a la policia a retrocedir durant ununes tempshores. LaPosteriorment la policia va respondrecarregar de nou contra la multitud, aquest cop amb [[gas lacrimogen]] i va tornar a carregar contra la multitud. Es van arrestar centenars d'estudiants més.
 
Els sindicats d'estudiants de secundària van donar suport als disturbis el 6 de maig. L'endemà, es van unir als estudiantsuniversitaris, els professors i un a nombre creixent de treballadors joves a l'[[Arc de Triomf de l'Étoile|Arc del Triomf]] per exigir que es retiressin els càrrecs contra els manifestants, i que la policia es retirés i permetés que es reobrís la universitat. Les negociacions van donar-se per acabades i els estudiants van tornar a les universitats després que es divulgués una informació falsa segons la qual el govern havia acceptat reobrir-les. Quan els estudiants les van trobar tancades, les protestes van reiniciar-se amb més força.
 
El divendres 10 de maig, una multitud va congregar-se de nou a la [[Rive Gauche]]. Quan les [[Compagnies Républicaines de Sécurité]] van impedir-los de creuar el pont, els manifestants van aixecar de nou barricades. Quan les negociacions van fracassar el dia següent, la policia va atacar-leslos de nou de matinada. La confrontació, queva duràdurar fins al capvespre, i es va resultarsaldar enamb centenars de ferits i detinguts. Els manifestants van al·legar que les forces de seguretat introduívan introduir [[Agent provocador|agents provocadors]] que llençaren [[Còctel molotov|còctels molotov]] i cremaren cotxes durant els incidents. Les protestes foren narrades en directe per la radio i televisades el dia següent.<ref>{{Ref-publicació|cognom=SPÉCIAL|nom=Jean-Pierre Stroobants- KRAAINEM (Belgique) ENVOYÉ|article=Bisbilles dans le Grand Bruxelles|publicació=Le Monde.fr|llengua=fr|url=http://www.lemonde.fr/europe/article/2007/10/20/bisbilles-dans-le-grand-bruxelles_969206_3214.html|data=2007-10-20|issn=1950-6244}}</ref>
 
La reacció desmesurada del govern va provocar una nova onada de simpatia cap als vaguistes i molts dels cantants i poetes més importants del país se'ls van unir després de veure la brutalitat policial. Igualment alguns artistes nord-americans van començar a expressar el seu suport cap als vaguistes. Les grans federacions sindicals, la [[Confederació General del Treball de França|Confederació General del Treball]] (CGT) i la [[Força Obrera]] (CGT-FO), van convocar una [[vaga general]] d'un dia i una manifestació per al dilluns 13 de maig.
 
Més d'un milió de persones van manifestar-se a París aquell dia; isense que la policia no va enfrontar-s'hi enfrontés. El primer ministre [[Georges Pompidou]] va anunciar personalment l'alliberament dels detinguts i la reobertura de la Sorbona. No obstant això, l'onada de vagues no va retrocedir i els manifestants es van tornar més actius.
 
Quan la Sorbona va tornar a obrir, els estudiants la van ocupar i la van declarar una "universitat popular" autònoma. L'[[opinió pública]] al principi va recolzar els estudiants, però ràpidament es va tornarmostrar contradividida. ellsAixò despréses deu en part, segons [[Mattei Dogan]], a que elsalguns dels seus líders, convidats a aparèixer a la televisió nacional, "es comportessin com a utòpics irresponsables que volien destruir la societat de consum". No obstant això, en les setmanes que van seguir, es van establir prop de 401 comitès d'acció populars a París i altres llocs per assumirtraslladar queixes contra el govern i la societat francesa, incloent-hi el Comitè d'ocupació de Sorbona.<ref name=":1">{{Ref-publicació|cognom=Dogan|nom=Mattei|article=How Civil War Was Avoided in France|publicació=International Political Science Review / Revue internationale de science politique|url=http://www.jstor.org/stable/1600894|volum=5|exemplar=3|data=1984|pàgines=245–277}}</ref>
 
===Els treballadors s'uneixen als estudiants===
[[Fitxer:French workers with placard during occupation of their factory 1968.jpg|250px|miniatura|Treballadors davant d'una fàbrica ocupada al sud de França durant el Juny 1968.]]
Durant els dies següents, diversos grups de treballadors van començar a ocupar fàbriques. El 14 de maig s'iniciaren actes de protesta a la planta [[Sud Aviation]], prop de la ciutat de [[Nantes]], seguits per una altra vaga a una fàbrica de peces de [[Renault]] prop de [[Rouen]], que es va estendre als complexos de fabricació de Renault a [[Flins-sur-Seine]] i al barri de [[Boulogne-Billancourt]] de París. Els obrers havien ocupat una cinquantena de fàbriques abans del 16 de maig, i msmés de 200.000 treballadors estaven en vaga el 17 de maig. Aquesta xifra va elevar-se fins a dos milions l'endemà i fins a deu milions durant la setmana següent, xifra que representava dos terços del total de treballadors.
 
Els sindicats no van liderar en la majoria de casos les vagues. La CGT va intentar canalitzar les protestes cap a demandes concretes sobre la pujada dels salaris, però els treballadors buscaven incloure demandes més ambicioses com la destitució del President de Gaulle i, en alguns casos, la potestat de controlar les fàbriques. Fins i tot en situacions en què els sindicats van aconseguir negociar millores substancials com l'increment del 35% del salari mínim, els treballadors van rebutjar tornar a la feina, contravenint les recomanacions dels líders sindicals. De fet, segons alguns autors, el moviment del 68 va incloure un important component antisindical contra les principals organitzacions (CGT, FO i CFDT), a qui molts veien més disposades a fer concessions als poders fàctics que no pas a implementar la voluntat de les bases.<ref>{{ref-publicació|cognom=Derrida|nom=Jacques|títol=A 'Madness' Must Watch Over Thinking|publicació=Points . .: Interviews, 1974-1994|data=1992|pàgines=347-349|url=https://books.google.es/books?id=ydnInqiO_UcC&pg=PA339&lpg=PA339&dq=%22A+%27Madness%27+Must+Watch+Over+Thinking%22&source=bl&ots=_RW82Ss7UA&sig=PqUufLcAiITpRlH4TQyEmwjiopg&hl=en&sa=X&ved=0ahUKEwinurfx-7zYAhWLbxQKHSFuDjsQ6AEIKTAA#v=onepage&q=%22A%20%27Madness%27%20Must%20Watch%20Over%20Thinking%22&f=false}}</ref><ref>{{Ref-web|url=http://www.cddc.vt.edu/sionline/si/beginning.html|títol=Situationist International Online|consulta=2018-01-03}}</ref>
El 25 i 26 de maig, es van firmar els coneguts com Acords de Grenelle al Ministeri d'Afers Socials. Aquests preveien un augment del 25% del salari mínim i del 10% dels sous mitjans, però van ser rebutjats i la vaga va continuar. La classe obrera i els principals intel·lectuals s'uniren en les demandes per un canvi profund en els drets dels treballadors. El 27 de maig, es va celebrar una reunió de la UNEF, la més destacada dels esdeveniments de maig de 1968, que va reunir entre 30.000 i 50.000 persones al [[Estadi Sébastien Charléty]] de París. Els parlaments durant la reunió van ser molt durs, i exigiren que el govern fos enderrocat i que se celebressin les eleccions.
 
Els socialistes van veure en les protestes l'oportunitat d'actuar com intermediaris entre de Gaulle i els comunistes. El 28 de maig, [[François Mitterrand]], líder de la [[Federació de l'Esquerra Demòcrata i Socialista]] va declarar que "ja no hi havia estat" i va afirmar que estava disposat a formar un nou govern. Mitterrand havia rebut un 45% dels sufragis a les [[Eleccions presidencials franceses de 1965|eleccions presidencials de 1965]], un percentatge inusualment alt davant de De Gaulle. El 29 de maig, l'ex-[[Primer Ministre de França|primer ministre]] [[Pierre Mendès-France|Pierre Mendès]] també va declarar que estava disposat a formar un nou govern; i a diferència de Mitterrand, estava disposat a incloure-hi els comunistes. Encara que els socialistes no tenien la capacitat dels comunistes de convocar grans manifestacions al carrer, tenien en aquell moment més del 20% del suport popular.<ref name=":0" /><ref name=":1" />
 
===De Gaulle abandona el país===
El matí del 29 de maig, de Gaulle va ajornar la reunió del Consell de Ministres convocada per a aquell dia i va emportar-se secretament els seus documents personals del [[Palau de l'Elisi]]. Li va dir al seu gendre [[Alain de Boissieu]] que no volia donar als manifestants l'oportunitat d'atacar l'Eliseu ni que es vesés sang per tal de defensar-lo. De Gaulle va rebutjar la petició del [[Primer Ministre de França|Primer Ministre]] Pompidou de dissoldre l'[[Assemblea Nacional (França)|Assemblea Nacional]], ja que creia que el seu partit perdria les eleccions resultants. A les 11:00 a.m., va dir a Pompidou: "Jo sóc el passat, tu ets el futur; et dono suport".<ref name="jstor1600894">{{Ref-publicació|cognom=Dogan|nom=Mattei|article=How Civil War Was Avoided in France|publicació=International Political Science Review / Revue internationale de science politique|url=http://www.jstor.org/stable/1600894|volum=5|exemplar=3|data=1984|pàgines=245–277}}</ref>
 
El govern va anunciar que de Gaulle era a la seva casa de camp a [[Colombey-les-Deux-Églises]] i que tornaria l'endemà, per la qual cosa es van escampar els rumors que preparava el seu discurs de dimissió. No obstant això, l'helicòpter presidencial no va arribar a Colombey i de Gaulle no va dir a ningú del govern on seria i durant més de sis hores va romandre desaparegut. La situació va sorprendre als francesos,<ref name=jstor1600894/> fins i tot per al mateix Pompidou a qui se'l cita cridant "Ha fugit del país!".<ref>{{ref-llibre|cognom=Dogan|nom=edited by Mattei|títol=Political mistrust and the discrediting of politicians|lloc=Leiden|editorial=Brill|any=2005|isbn=9004145303.|edició=[Online-Ausg.].}}</ref>
 
Durant aquest període el govern havia deixat de funcionar eficaçment. Més tard, [[Édouard Balladur]] va escriure que, com a primer ministre, Pompidou "era tot el govern", ja que la majoria dels funcionaris eren "un grup incoherent de confabuladors" que creien que aviat es produiria una revolució. UnSegons sembla, un amic del primer ministre li va arribar a oferir-li una arma, amb el convenciment que la necessitaria i Pompidou li va aconsellar que tornés a casa. També hi ha testimonis d'algun oficial que va començar a cremar documents, o d'un altre va que semblava que preparava una fugida en cotxe. Durant alguns dies la benzina per a automòbils privats va deixar d'estar disponible i retirar diners dels bancs era molt difícil. Alguns ciutadans van tractar de fugir amb avions privats o d'obtenir documents falsos.<ref name=jstor1600894/>
 
Pompidou va demanarintentar sense èxit que els militars seguissin els helicòpters de De Gaulle per radar, però aviat es va assabentar que havia anat al quarter de l'[[exèrcit francès]] a [[Baden-Baden]] ([[Alemanya Occidental]]), per reunir-se amb el general [[Jacques Massu]]. Sembla que aquest va convèncer a De Gaulle per tornar a França ja que teniacomptava amb el suport dels militars, així que va reconvocar la reunió del consell de ministres alpel dia 30 de maig i va tornar a Colombey a les 6 de la tarda.<ref name=Singer>{{ref-llibre|cognom=Singer|nom=Daniel|títol=Prelude to revolution France in May 1968|lloc=Cambridge, Mass.|editorial=South End Press|any=2002|isbn=978-0-89608-682-1|edició=2. ed.}}</ref> La seva dona [[Yvonne de Gaulle|Yvonne]] vahauria lliurardonat les joies familiars al seu fill i la seva filla, que es van quedar a Baden uns quants dies més, per la seva seguretat, cosa que indicava que De Gaulle encara considerava una possible fugida a Alemanya. Massu va mantenir com un secret estatald'estat la pèrdua de confiança de De Gaulle fins que altres van divulgar-la el 1982;, finsdesprés de la mort del president. Fins aleshores, la majoria dels cronistes creien que la desaparició es devia a una voluntat de demostrar el buit de poder que existia sense ell, cosa que podria haver aconseguit en part.<ref name=jstor1600894/>
 
El 30 de maig, entre 400.000 i 500.000 manifestants liderats per la CGT van manifestar-se a París, cantant: "Adéu, de Gaulle!". Maurici Grimaud, cap de la policia de París, va exercir un paper clau a l'hora d'evitar la revolució dialogant i espiant als revolucionaris, per tal d'evitar l'ús de la força. Encara que els líders comunistes van negar posteriorment que haguessin planejat un aixecament armat i que els militants extremistes eren una minoria, en general aquests van sobreestimar la posició de força de De Gaulle, com demostrava la seva fugida a Alemanya.<ref name=jstor1600894/> Algunes publicacions afirmen igualment que els comunistes, entre els quals hi havia una majoria de moderats, van oposar-se activament a la revolució ja que creien que aquests havien de prendre el poder a través d'eleccions legals, i no del conflicte armat.
 
Els esdeveniments durant aquests dies va centrar-se quasi exclusivament al voltant de l'àrea metropolitana de París. Si la rebel·lió hagués ocupat edificis públics claus a París, el govern, amb l'experiència dels [[Comuna de París|fets de 1871]] estava preparat per portar militars de fora de París per prendre la ciutat. La situació no obstant va ser molt inestable durant dies, i es considera que d'haver intervingut l'exèrcit la situació podria haver-se descontrolat, ja que molts dels militars eren [[Conscripció|reclutats forçosos]] de la mateixa edat dels manifestants. En una enquesta immediatament posterior als fets, es conclou que el 20% dels francesos donaven suport a la revolució i fins el 33% haguessin combatut activament una intervenció armada de l'estat.<ref name=jstor1600894/>
 
El mateix 30 de maig, a les 14.30h, Pompidou va convèncer finalment a Dede Gaulle per dissoldre l'[[Assemblea Nacional (França)|Assemblea Nacional]] i convocar noves eleccions amb l'amenaça de deixar el càrrec. A les 16:30h, Deel Gaullepresident va fer un discurs en el que descartava dimitir, anunciava eleccions anticipades per al 23 de juny i ordenava que els treballadors tornessin a treballar, amenaçant d'establir un [[estat d'emergència]] si no ho feien.<ref>{{Ref-web|url=http://www.de-gaulle-edu.net/sentrainer/term_commt/30mai68.htm|títol=Discurs de Charles de Gaulle|consulta=2018-01-04|llengua=|editor=de-gaulle-edu|data=}}</ref> El govern havia filtrat prèviament als mitjans de comunicació que l'exèrcit estava mobilitzat a les afores de París llest per actuar. Immediatament després del discurs, uns 800.000 seguidors de Dede Gaulle es manifestaren als [[Camps Elisis]] agitant la bandera nacional; en un moviment que els gaullistes haurien plantejat durant dies, i que va atreure gent de diverses edats i tendències polítiques, preocupades per la situació. Els comunistes van acceptar les eleccions, acabant així amb l'amenaça d'una revolució.<ref name=Singer/><ref name=jstor1600894/>
 
==Juny i Juliol==
{{principal|Eleccions legislatives franceses de 1968}}
A partir d'aquest moment, el sentiment revolucionari dels estudiants i els treballadors va decréixer significativament. Els treballadors van tornar a treballar o van ser expulsats de la seva planta per la policia. La unióUnió estudiantilEstudiantil nacionalNacional va convocar manifestacions del carrer, el govern va prohibir diverses organitzacions d'esquerres i la policia va prendre [[la Sorbona]] el 16 de juny. Contràriament als temors de Dede Gaulle, el seu partit va obtenir una victòria aclaparadora a les [[Eleccions legislatives franceses de 1968|eleccions celebrades al juny]] amb 353 escons de 486, mentre que els socialistes i els comunistes en van obtenir 57 i 34 respectivament.
 
LaEls analistes destquen com Declaració de febrer i la seva promesa d'incloure comunistes en el govern probablement va afectar als socialistes en les eleccions. Els seus oponents citaren l'exemple del govern del [[Front Nacional Txecoslovac]] de 1945, que va conduir al [[Cop d'estat a Txecoslovàquia de 1948|cop d'estat de 1948]]. Els votants socialistes també estaven dividits i el 44% pensaven que els comunistes intentarien prendre el poder un cop al govern (afirmació que compartien fins el 30% dels comunistes).<ref name=":0"/>
 
En el [[Dia de la Bastilla]], van tornar a convocar-se manifestacions al [[Barri Llatí de París|Barri Llatí]], liderades per estudiants socialistes, d'esquerres i comunistes que portaven bandes de color vermell al braç i per anarquistes, que les portaven negres. La policia de París i les Compagnies Républicaines de Sécurité van carregar durament contra els manifestants a partir de les 10 del vespre i van continuar durant la nit, amb multitud de d'informes de ferits que arribaven als hospitals. Hi va haver també víctimes entre turistes que eren a les ciutat per a passar les festes, inclosa una possible agressió sexual per part de policies a dues estudiants britàniques en una comissaria. ElsEl governs britànicsbritànic i el d'[[Alemanya Occidental]] van presentar queixes formals pels fets.
 
Malgrat el teòric triomf de DeCharles de Gaulle en les eleccions, aviat es va veure que no seria capaç de capitalitzar-lo personalment. Les enquestes d'opinió consideraven que el president era massa vell, massa autoritari i massa conservador. Després de perdre un [[Referèndum constitucional francès de 1969|referèndum per a una reforma constitucional]] el 27 d'abril de 1969 va haver de dimitir i convocar [[Eleccions presidencials franceses de 1969|eleccions a la presidència]], a les que no es tornaria a presentar, i que va guanyar l'aleshores Primer ministre [[Georges Pompidou]]. S'iniciaria aleshores un període que alguns qualificarien com "[[Gaullisme]] sense De Gaulle"<ref name=":1" />. El general va morir només un any després, pocs dies abans de complir el 80 anys.
 
==Llegat==
El llegat del maig del 68 és molt remarcable avarca gran multitud de gèneres i estils durant dècades.
===Cinema===
El film [[Baisers volés|''Baisers volés'']] (1968) de [[François Truffaut]] de 1968, té lloc a París durant els esdeveniments del maig francès i conté nombroses referències als fets. El film va ser nominat al [[Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa]]. També la pel·lícula [[Tot va bé]] (1972) de [[Jean-Luc Godard]] explora la continua [[Lluitalluita de classes]] a la societat francesa durant els anys posteriors al maig del 68. Tant Truffaut com Godard van pressionar per la cancel·lació del [[Festival de Cinema de Canes]] de 1968 que havia de celebrar-se justament durant el mes de maig. Altres pel·lícules que fan referència als fets inclouen ''[[La Maman et la Putain]]'' (1973) de [[Jean Eustache]], ''[[May Fools]]'' (1990) de [[Louis Malle]] o [[Els somiadors]] (2003) de [[Bernardo Bertolucci]].
 
===Música===
El cantautor anarquista [[Léo Ferré]] va escriure moltes cançons sobre el maig francès, entre elles "L'Été 68", "Paris je ne t'aime plus" (1970) o "Il n'y a plus rien" (1973). La cançó de [[Claude Nougaro]] "Paris Mai" (1969) també tracta sobre els fets, així com l'àlbum de [[Vangelis]] ''Fais que ton rêve soit plus long que la nuit'' o la cançó dels [[The Stone Roses|Stone Roses]] "Bye Bye Badman", del seu àlbum homònim. A la portada d'aquest darrer hi apareix la bandera francesa i diverses llimones (que s'utilitzaven per anul·lar els efectes del [[gas lacrimogen]]).<ref>{{Ref-web|url=http://www.john-squire.com/art/gallery_byebyebadman.html|títol=JOHN SQUIRE GALLERY by Paul Stevens (c) www.johnsquiregallery.co.uk - STONE ROSES ARTWORK|consulta=2018-01-04}}</ref>
 
===Literatura===
El 2011 es va publicar el llibre ''Beauty Is in the Street'', un recopilatori de cartells del maig del 68.<ref>{{ref-llibre|cognom=Vermès|nom=edited by Johan Kugelberg with Philippe|títol=Beauty is in the street : a visual record of the May '68 Paris uprising|lloc=London|editorial=Four Corners Books|any=2011|isbn=9780956192837|edició=Second printing}}</ref> L'argument de novel·la ''Maletes perdudes'' de [[Jordi Puntí i Garriga|Jordi Puntí]], que va rebre el [[Premi Lletra d'Or]] i el [[Premi de la Crítica de narrativa catalana]] se situa en part durant els fets del maig francès.
 
===Eslògans i grafitisgrafits===
[[File:Situationist.jpg|thumb|250px|"Prohibit prohibir", reproducció d'un grafiti[[Grafit (art)|grafit]] de 1968.]]
Molts dels eslògans creats durant el maig francès van perdurar després de la protesta i formen part de la cultura popular.
*''Il est interdit d'interdire'' ("Prohibit prohibir").<ref name="larousse.fr">{{cite web|url=http://www.larousse.fr/encyclopedie/divers/%C3%A9v%C3%A9nements_de_mai_1968/131140|title=Encyclopédie Larousse en ligne - événements de mai 1968|author=Éditions Larousse|publisher=|accessdate=29 September 2015}}</ref>
55.417

modificacions