Maig francès: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
|||
Línia 46:
| notes =
}}
El '''Maig francès''' o '''Maig del 68''', és el nom amb què es coneixen
L'intent de l'administració de [[Charles de Gaulle]] d'ofegar les vagues mitjançant una major càrrega policial només va contribuir a encendre els ànims dels estudiants, que van protagonitzar batalles campals contra la policia al [[Barri Llatí de París|Barri Llatí]] <ref>{{Ref-publicació|cognom=Castillo|nom=David|article=Revolució sense morts|publicació=Diari Avui|url=|data=3 de maig de 2008|pàgines=}}</ref>i, posteriorment, una [[vaga general]] d'estudiants i vagues diverses secundades per fins a 11 milions de treballadors en tot el territori francès (dos terços del total de treballadors), que reclamaven millores en les condicions laborals. Les protestes van arribar a un punt tal que De Gaulle, tement una guerra civil o una revolució, va abandonar del país per unes hores, va dissoldre l'[[Assemblea Nacional (França)|Assemblea Nacional francesa]] i va convocar [[Eleccions legislatives franceses de 1968|eleccions parlamentàries anticipades]] el [[23 de juny]] de [[1968]].
Línia 54:
El govern es trobava, en aquest punt, a la vora del col·lapse i l'economia aturada, però la situació revolucionària es va evaporar tan ràpid com havia sorgit. Els treballadors, després d'haver aconseguit importants millores salarials, van tornar al treball, a petició de la ''[[Confederació General del Treball de França|Confédération Générale du Travail]]'', sindicat esquerrà, i del [[Partit Comunista Francès]]. Quan es van celebrar les eleccions, el [[Unió de Demòcrates per la República|partit gaullista]] va emergir més fort que abans.
Molts dels manifestants van assumir causes d'esquerres, com el [[comunisme]], el rebuig a la [[Guerra del Vietnam]], l'[[anarquisme]] o el [[situacionisme]]
El llegat del maig francès ressona dècades després dels fets i es considera un punt d'inflexió social, cultural i moral en la història del país. [[Alain Geismar]], un dels líders del moment, destacà anys després que el moviment hauria triomfat com a revolució social, malgrat no fer-ho en el
==Antecedents==
El febrer de 1968, els [[Partit Comunista Francès|comunistes francesos]] i el [[Partit Socialista (França)|Partit Socialista]] havien format una aliança electoral. Els comunistes generalment donaven suport als candidats socialistes en les eleccions però en la "Declaració de Febrer" els dos partits van acordar la formació d'un front comú per reemplaçar el [[President de França|President]] [[Charles de Gaulle]] que portava nou anys en el
==Esdeveniments de maig==
Línia 67:
Després de mesos de conflictes entre estudiants i autoritats universitàries de París Nanterre, l'administració va tancar la universitat el 2 de maig de 1968.{{sfn|Rotman|2008|p=10–11}} Els estudiants de la [[Universitat de la Sorbona]] de París van reunir-se el 3 de maig per a protestar contra el tancament i l'amenaça d'expulsió de diversos estudiants a Nanterre.{{sfn|Damamme|2008|p=190}}
El dilluns 6 de maig
Els sindicats d'estudiants de secundària van donar suport als disturbis el 6 de maig. L'endemà, es van unir als
El divendres 10 de maig, una multitud va congregar-se de nou a la [[Rive Gauche]]. Quan les [[Compagnies Républicaines de Sécurité]] van impedir-los de creuar el pont, els manifestants van aixecar de nou barricades. Quan les negociacions van fracassar el dia següent, la policia va atacar-
La reacció desmesurada del govern va provocar una nova onada de simpatia cap als vaguistes i molts dels cantants i poetes més importants del país se'ls van unir després de veure la brutalitat policial. Igualment alguns artistes nord-americans van començar a expressar el seu suport cap als vaguistes. Les grans federacions sindicals, la [[Confederació General del Treball de França|Confederació General del Treball]] (CGT) i la [[Força Obrera]] (CGT-FO), van convocar una [[vaga general]] d'un dia i una manifestació per al dilluns 13 de maig.
Més d'un milió de persones van manifestar-se a París aquell dia
Quan la Sorbona va tornar a obrir, els estudiants la van ocupar i la van declarar una "universitat popular" autònoma. L'[[opinió pública]] al principi va recolzar els estudiants, però ràpidament es va
===Els treballadors s'uneixen als estudiants===
[[Fitxer:French workers with placard during occupation of their factory 1968.jpg|250px|miniatura|Treballadors davant d'una fàbrica ocupada al sud de França durant el Juny 1968.]]
Durant els dies següents, diversos grups de treballadors van començar a ocupar fàbriques. El 14 de maig s'iniciaren actes de protesta a la planta [[Sud Aviation]], prop de la ciutat de [[Nantes]], seguits per una altra vaga a una fàbrica de peces de [[Renault]] prop de [[Rouen]], que es va estendre als complexos de fabricació de Renault a [[Flins-sur-Seine]] i al barri de [[Boulogne-Billancourt]] de París. Els obrers havien ocupat una cinquantena de fàbriques abans del 16 de maig, i
Els sindicats no van liderar en la majoria de casos les vagues. La CGT va intentar canalitzar les protestes cap a demandes concretes sobre la pujada dels salaris, però els treballadors buscaven incloure demandes més ambicioses com la destitució del President de Gaulle i, en alguns casos, la potestat de controlar les fàbriques. Fins i tot en situacions en què els sindicats van aconseguir negociar millores substancials com l'increment del 35% del salari mínim, els treballadors van rebutjar tornar a la feina, contravenint les recomanacions dels líders sindicals. De fet, segons alguns autors, el moviment del 68 va incloure un important component antisindical contra les principals organitzacions (CGT, FO i CFDT), a qui molts veien més disposades a fer concessions als poders fàctics que no pas a implementar la voluntat de les bases.<ref>{{ref-publicació|cognom=Derrida|nom=Jacques|títol=A 'Madness' Must Watch Over Thinking|publicació=Points . .: Interviews, 1974-1994|data=1992|pàgines=347-349|url=https://books.google.es/books?id=ydnInqiO_UcC&pg=PA339&lpg=PA339&dq=%22A+%27Madness%27+Must+Watch+Over+Thinking%22&source=bl&ots=_RW82Ss7UA&sig=PqUufLcAiITpRlH4TQyEmwjiopg&hl=en&sa=X&ved=0ahUKEwinurfx-7zYAhWLbxQKHSFuDjsQ6AEIKTAA#v=onepage&q=%22A%20%27Madness%27%20Must%20Watch%20Over%20Thinking%22&f=false}}</ref><ref>{{Ref-web|url=http://www.cddc.vt.edu/sionline/si/beginning.html|títol=Situationist International Online|consulta=2018-01-03}}</ref>
Línia 87:
El 25 i 26 de maig, es van firmar els coneguts com Acords de Grenelle al Ministeri d'Afers Socials. Aquests preveien un augment del 25% del salari mínim i del 10% dels sous mitjans, però van ser rebutjats i la vaga va continuar. La classe obrera i els principals intel·lectuals s'uniren en les demandes per un canvi profund en els drets dels treballadors. El 27 de maig, es va celebrar una reunió de la UNEF, la més destacada dels esdeveniments de maig de 1968, que va reunir entre 30.000 i 50.000 persones al [[Estadi Sébastien Charléty]] de París. Els parlaments durant la reunió van ser molt durs, i exigiren que el govern fos enderrocat i que se celebressin les eleccions.
Els socialistes van veure en les protestes l'oportunitat d'actuar com intermediaris entre de Gaulle i els comunistes. El 28 de maig, [[François Mitterrand]], líder de la [[Federació de l'Esquerra Demòcrata i Socialista]] va declarar que "ja no hi havia estat" i va afirmar que estava disposat a formar un nou govern. Mitterrand havia rebut un 45% dels sufragis a les [[Eleccions presidencials franceses de 1965|eleccions presidencials de 1965]], un percentatge inusualment alt davant de De Gaulle. El 29 de maig, l'ex-[[Primer Ministre de França|primer ministre]] [[Pierre Mendès-France|Pierre Mendès]] també va declarar que estava disposat a formar un nou govern; i a diferència de Mitterrand, estava disposat a incloure-hi els comunistes. Encara que els socialistes no tenien la capacitat dels comunistes de convocar grans manifestacions al carrer, tenien en aquell moment més del 20% del suport popular.<ref name=":0" /><ref name=":1" />
===De Gaulle abandona el país===
Línia 94:
El matí del 29 de maig, de Gaulle va ajornar la reunió del Consell de Ministres convocada per a aquell dia i va emportar-se secretament els seus documents personals del [[Palau de l'Elisi]]. Li va dir al seu gendre [[Alain de Boissieu]] que no volia donar als manifestants l'oportunitat d'atacar l'Eliseu ni que es vesés sang per tal de defensar-lo. De Gaulle va rebutjar la petició del [[Primer Ministre de França|Primer Ministre]] Pompidou de dissoldre l'[[Assemblea Nacional (França)|Assemblea Nacional]], ja que creia que el seu partit perdria les eleccions resultants. A les 11:00 a.m., va dir a Pompidou: "Jo sóc el passat, tu ets el futur; et dono suport".<ref name="jstor1600894">{{Ref-publicació|cognom=Dogan|nom=Mattei|article=How Civil War Was Avoided in France|publicació=International Political Science Review / Revue internationale de science politique|url=http://www.jstor.org/stable/1600894|volum=5|exemplar=3|data=1984|pàgines=245–277}}</ref>
El govern va anunciar que de Gaulle era a la seva casa de camp a [[Colombey-les-Deux-Églises]] i que tornaria l'endemà, per la qual cosa es van escampar els rumors que preparava el seu discurs de dimissió. No obstant això, l'helicòpter presidencial no va arribar a Colombey i de Gaulle no va dir a ningú del govern on seria i durant més de sis hores va romandre desaparegut. La situació va sorprendre als francesos,<ref name=jstor1600894/> fins i tot per al mateix Pompidou a qui se'l cita cridant "Ha fugit del país!".<ref>{{ref-llibre|cognom=Dogan|nom=edited by Mattei|títol=Political mistrust and the discrediting of politicians|lloc=Leiden|editorial=Brill|any=2005|isbn=9004145303.|edició=[Online-Ausg.].}}</ref>
Durant aquest període el govern havia deixat de funcionar eficaçment. Més tard, [[Édouard Balladur]] va escriure que, com a primer ministre, Pompidou "era tot el govern", ja que la majoria dels funcionaris eren "un grup incoherent de confabuladors" que creien que aviat es produiria una revolució.
Pompidou va
El 30 de maig, entre 400.000 i 500.000 manifestants liderats per la CGT van manifestar-se a París, cantant: "Adéu, de Gaulle!". Maurici Grimaud, cap de la policia de París, va exercir un paper clau a l'hora d'evitar la revolució dialogant i espiant als revolucionaris, per tal d'evitar l'ús de la força. Encara que els líders comunistes van negar posteriorment que haguessin planejat un aixecament armat i que els militants extremistes eren una minoria, en general aquests van sobreestimar la posició de força de De Gaulle, com demostrava la seva fugida a Alemanya.<ref name=jstor1600894/> Algunes publicacions afirmen igualment que els comunistes, entre els quals hi havia una majoria de moderats, van oposar-se activament a la revolució ja que creien que aquests havien de prendre el poder a través d'eleccions legals, i no del conflicte armat.
Els esdeveniments durant aquests dies va centrar-se quasi exclusivament al voltant de l'àrea metropolitana de París. Si la rebel·lió hagués ocupat edificis públics claus a París, el govern, amb l'experiència dels [[Comuna de París|fets de 1871]] estava preparat per portar militars de fora de París per prendre la ciutat. La situació no obstant va ser molt inestable durant dies, i es considera que d'haver intervingut l'exèrcit la situació podria haver-se descontrolat, ja que molts dels militars eren [[Conscripció|reclutats forçosos]] de la mateixa edat dels manifestants. En una enquesta immediatament posterior als fets, es conclou que el 20% dels francesos donaven suport a la revolució i fins el 33% haguessin combatut activament una intervenció armada de l'estat.<ref name=jstor1600894/>
El mateix 30 de maig, a les 14.30h, Pompidou va convèncer finalment a
==Juny i Juliol==
{{principal|Eleccions legislatives franceses de 1968}}
A partir d'aquest moment, el sentiment revolucionari dels estudiants i els treballadors va decréixer significativament. Els treballadors van tornar a treballar o van ser expulsats de la seva planta per la policia. La
En el [[Dia de la Bastilla]], van tornar a convocar-se manifestacions al [[Barri Llatí de París|Barri Llatí]], liderades per estudiants socialistes, d'esquerres i comunistes que portaven bandes de color vermell al braç i per anarquistes, que les portaven negres. La policia de París i les Compagnies Républicaines de Sécurité van carregar durament contra els manifestants a partir de les 10 del vespre i van continuar durant la nit, amb multitud de d'informes de ferits que arribaven als hospitals. Hi va haver també víctimes entre turistes que eren a les ciutat per a passar les festes, inclosa una possible agressió sexual per part de policies a dues estudiants britàniques en una comissaria.
Malgrat el teòric triomf de
==Llegat==
El llegat del maig del 68 és molt remarcable avarca gran multitud de gèneres i estils durant dècades.
===Cinema===
El film [[Baisers volés|''Baisers volés'']]
===Música===
El cantautor anarquista [[Léo Ferré]] va escriure moltes cançons sobre el maig francès, entre elles "L'Été 68", "Paris je ne t'aime plus" (1970) o "Il n'y a plus rien" (1973). La cançó de [[Claude Nougaro]] "Paris Mai" (1969) també tracta sobre els fets, així com l'àlbum de [[Vangelis]] ''Fais que ton rêve soit plus long que la nuit'' o la cançó dels [[The Stone Roses|Stone Roses]] "Bye Bye Badman", del seu àlbum homònim. A la portada d'aquest darrer hi apareix la bandera francesa i diverses llimones (que s'utilitzaven per anul·lar els efectes del [[gas lacrimogen]]).<ref>{{Ref-web|url=http://www.john-squire.com/art/gallery_byebyebadman.html|títol=JOHN SQUIRE GALLERY by Paul Stevens (c) www.johnsquiregallery.co.uk - STONE ROSES ARTWORK|consulta=2018-01-04}}</ref>
===Literatura===
El 2011 es va publicar el llibre ''Beauty Is in the Street'', un recopilatori de cartells del maig del 68.<ref>{{ref-llibre|cognom=Vermès|nom=edited by Johan Kugelberg with Philippe|títol=Beauty is in the street : a visual record of the May '68 Paris uprising|lloc=London|editorial=Four Corners Books|any=2011|isbn=9780956192837|edició=Second printing}}</ref> L'argument de novel·la
===Eslògans i
[[File:Situationist.jpg|thumb|250px|"Prohibit prohibir", reproducció d'un
Molts dels eslògans creats durant el maig francès van perdurar després de la protesta i formen part de la cultura popular.
*''Il est interdit d'interdire'' ("Prohibit prohibir").<ref name="larousse.fr">{{cite web|url=http://www.larousse.fr/encyclopedie/divers/%C3%A9v%C3%A9nements_de_mai_1968/131140|title=Encyclopédie Larousse en ligne - événements de mai 1968|author=Éditions Larousse|publisher=|accessdate=29 September 2015}}</ref>
| |||