Sonata per a piano núm. 6 (Beethoven): diferència entre les revisions

cap resum d'edició
m (#QQ16: Estandaritzant sintaxi de fitxer obsoleta)
Cap resum de modificació
== Introducció ==
{{Infotaula composició
 
Seguint al musicòleg Wilhelm von Lenz que va ser el primer, en 1852, en dividir la carrera musical de Beethoven en tres grans etapes estilístiques, aquesta obra pertany a la primera època que abasta les composicions escrites fins a 1802 en un període formatiu. F. Liszt entenia que la producció de Beethoven podia ser dividida en dues fases per tant aquesta sonata pertanyeria a una primera, en la qual va acceptar els models de compositors anteriors per a les seues pròpies obres. Una de les justificacions de tal divisió està en una frase del mateix Beethoven transmesa a través d'un dels seus alumnes, el pianista virtuós Carl Czerny. Suposadament, cap a 1800 el compositor li va confessar a un amic íntim que no estava completament satisfet de les seves obres anteriors i que, a partir d'aquest moment, aniria a prendre un nou camí. Schindler, que va ser copista i amic de Beethoven, organitzà la seua biografia distinguint tres períodes en la producció del compositor, per tant aquesta obra pertanyeria al primer, que abarca el període que va des del seu naixement fins als primers símptomes de sordera cap a 1800.{{Infotaula composició
|colorcomposicio= cambra
|títol= Sonata per a piano núm. 6
* Allegretto
* Presto
}}
 
La '''''Sonata per a piano núm. 6 en fa major, op. 10, núm. 2,''''' és la segona de les tres sonates op. 10 de [[Ludwig van Beethoven]] dedicades a Anna Margarete von Browne, la dona del comte Johann von Browne (1767-1827), un diplomàtic rus resident a Viena que era un dels mecenes de Beethoven.<ref>[http://www.bbc.co.uk/radio3/classical/pizarro/sonata05.shtml BBC Radio 3 website]</ref> La comtessa també va rebre les dedicatòries de les Variacions, WoO 76 i WoO 71. Les primeres crítiques van elogiar les ''Sonates op. 10'', assenyalant que van ser compostes en "un estil viril i seriós."<ref name="AlMusic"/> Aquesta és una composició del primer període creatiu, anticipant obres en [[do menor]] més notables, com la ''[[Sonata per a piano núm. 8 (Beethoven)|Sonata Patètica]]'' i la ''[[Simfonia núm. 5 (Beethoven)|Cinquena simfonia]]''.
== Context biogràfic ==
 
Naixqué a Bonn, a prop de Colònia el 17 de desembre de 1770. El seu pare, alcohòlic, va ser tenor de la capella del Príncep Electe i intentarà explotar el talent precoç del jove Beethoven. En 1787 viatja a Viena on és escoltat per Mozart. La mort de la seUa mare li fa tornar a Bonn per ocupar-se dels seus dos germans xicotets. En 1792 va abandonar definitivament Bonn per anar a Viena on treballa amb Haydn i treballa el contrapunt amb Albrechtsberger i la composició vocal amb Salieri. Va rebre lliçons de prominents compositors contemporanis, però es va sentir insatisfet amb ells. No va canviar massa, Beethoven no era el tipus d'alumne als que és possible ensenyar amb facilitat. Tenia una excessiva confiança en el seu propi geni. Era llavors Beethoven un personatge mundà, molt apreciat en els mitjans aristocràtics com a pianista e improvisador, probablement el improvisador més gran que haja existit. Les seees famoses improvisacions li obren les portes dels millors palaus de Viena, plens de la botja exaltació davant la música: Lichnowsky i Lobkowitz
Les tres obres de l'opus 10 estan en [[do menor]], [[fa major]] i [[re major]]. La primera es va iniciar el 1795 i la tercera fou completada el juliol de 1798. Foren publicades a Viena el setembre de 1798 per Eder.<ref name="AlMusic">[{{Allmusic|class=work|id=piano-sonata-no-7-in-d-major-op-10-3-mc0002402483|pure_url=yes}}]</ref>
 
Beethoven pràcticament fou adoptat per l'aristocràcia. Per fortuna per a ell era una aristocràcia liberal i amant de la música. L'artista es desenvolupava com peix a l'aigua en aquests cercles i de cap manera es sentia atemorit. Molt lluny queda el tipus de vida del músic de lliurea que havia de menjar amb els criats. "És fàcil conviure amb l'aristocràcia si u posseeix una cosa que la impressiona.", Sentenciava Beethoven. També és cert que és una simplificació afirmar, com fan algunes històries primerenques de la música, que Beethoven es va obrir pas sense patronatge algun. La veritat és que els prínceps Lichnowsky, Lobkowitz i Kinsky li assignaven sumes per a la seua manutenció. Però Beethoven no sentia cap complex a rebre-les. És més si calia ho exigia per sentir que estava en el seu dret d'artista.
La Sonata núm. 6 dura uns 14 minuts.
 
Conquerí fama en primer lloc com a pianista. Quan anà a viure a Viena el 1792, el seu estil d'execució suscità una impressió abrumadora. Els vienesos estaven condicionats només per apreciar l'estil polit i fluid de Mozart o Hummel. I açí apareixia el jove Beethoven, les mans en alt, colpejant el piano i trencant cordes, a la recerca d'un tipus fins a aquest moment inexplorat de sonoritat orquestral al piano. Beethoven pregava als fabricants de pianos que li subministràren un instrument millor que el piano vienés que segons ell afirmava, sonava com una arpa.
== Estructura ==
 
Beethoven, afalagat amb la vida refinada, només reacciona amb mal humor quan comencen els símptomes de la seua tràgica sordera cap a 1796. Són els seus primers anys a Viena, anys de felicitat; però el drama esclata en 1802, una sordera de naixement com tradueix l'impressionant document, el testament de Heiligenstadt.
L'Opus 10 núm. 2 consta de tres moviments:
* I. ''Allegro'', en fa major
* II. ''Allegretto'', en fa menor
* III. ''Presto'', en fa major
 
=== I. Allegro ===
3

modificacions