Física experimental: diferència entre les revisions

Com a camp independent, la física experimental es va establir a l'[[Europa]] moderna, durant la Revolució Científica, per físics com [[GalileuGalileo Galilei]], [[Christiaan Huygens]], [[Johannes Kepler]], [[Blaise Pascal]] i Sir [[Isaac Newton]]. A principis del [[segle XVII]], Galileu va fer un ampli ús de l'experimentació per validar les teories físiques, idea clau del [[mètode científic]] modern. Galileu formulà i provà amb èxit diversos resultats en la dinàmica, en particular, les lleis de la [[inèrcia]], que més tard es va convertir en la primera de les [[Lleis de Newton]]. En les ''dues noves ciències'' de Galileu, un diàleg entre els personatges Simplici i Salviati discutien el moviment d'un vaixell com un marc en moviment i la forma en què la càrrega de la nau és indiferent al seu moviment. Huygens utilitza el moviment d'un vaixell al llarg d'un canal holandès per il·lustrar una forma primerenca de la conservació de l'[[impuls]].