Sonata per a piano núm. 6 (Beethoven): diferència entre les revisions

m
bot: -2on +2n
Cap resum de modificació
m (bot: -2on +2n)
 
== Sonates per a piano Op.10 ==
Beethoven va compondre les tres Sonates pianístiques que va agrupar en l'Op. 10, núm. 1,2 i 3 entre 1796 i 1798, encara en l'ona del més ple classicisme. Les tres sonates Op 10 presenten desigualtats entre si. Les dues primeres són més senzilles, fines i belles. Amb la opus 10 no. 1 s'estableix un tipus de sonata en tres moviments (sense Minuet o Scherzo), la Sonata op. 10 no. 2 també té tres moviments, però l'Op. 10 no. 3 reprèn el Minuet abans del moviment final). La mateixa obra inaugura la típicament expressiva tonalitat de do menor. Mentre que la dels dos primers moviments de la Núm. 3 (i especialment el Largo- 2on2n moviment), s'eleven a altures mai aconseguides anteriorment, per després baixar cap a la galanteria de l'època en els seus dos moviments següents, però el final que presenta és notablement original. Beethoven va seguir en aquestes tres sonates i la sonata núm. 8 Patètica la seua particular oposició al que estableix la vida musical de l'època; és a dir la clara distinció que hi havia a Viena entre l'esfera pública i privada de la música. Les simfonies i òperes estaven clarament vinculades amb l'esfera pública (i s'escoltaven en massificades sales de concert i teatres d'òpera), mentre que la música de cambra, les cançons amb piano (Lieder) o les sonates pertanyien a l'àmbit privat (i es solien gaudir en exclusives vetllades palatines). El jove compositor de Bonn es va proposar trencar aquesta distinció des dels salons aristocràtics en combinar dins d'una mateixa obra, o fins i tot dins d'un mateix moviment o una mateixa frase- el vigor rítmic i la riquesa de textures de l'estil simfònic públic amb el detallisme dinàmic i la delicadesa de l'àmbit cambrístic privat, el que va entusiasmar a una jove generació de nobles farts del que estableix i oberts a idees noves i renovadores.
 
Lògicament aquestes novetats no van ser rebudes amb entusiasme per Haydn i els compositors més aferrats a l'estil clàssic. I, tot i que hui en dia es veu amb menys intensitat el rebuig del vell compositor de Rohrau cap a la música del seu deixeble, conservem testimonis de diversos seguidors de Beethoven certament interessats a mostrar el rebuig d'Haydn cap a la seua música. Un dels més curiosos ens ha arribat a través de la recopilació que va fer Otto Jahn per a la seua biografia en 1852 i que inclou el testimoni del compositor bohemi Jan Emanuel Dolezálek, que va ser bon amic de Beethoven, i que va presenciar la reacció davant Haydn del seu compatriota Johann Antonin Kozeluch després de l'estrena del Trio per a corda en Do menor opus 9 n.º 3 de Beethoven. Segons sembla, Kozeluch va tirar la partitura de Beethoven a terra i la va trepitjar, mentre preguntava a Haydn el següent: «Oi, pare (Haydn era considerat el patriarca de l'estil clàssic), que nosaltres ho hauríem fet d'una altra manera?, al que el vell compositor va respondre somrient amb malícia: «Sí, nosaltres ho hauríem fet d'una altra manera». Així mateix, a través de Ferdinand Ries coneixem les objeccions de Haydn cap al Trio per a violí, violoncel i piano opus 1, número 3 també en Do menor del seu deixeble, de manera que mentre Haydn rebutjava aquesta tonalitat, Beethoven insistia en ella per superar les limitacions de l'estil clàssic. La sonata núm 5 i la núm 8 estan escrites en la tonalitat intensa i fosca de Do menor. La Tercera sonata del cicle la sonata núm 7, escrita en Re major al començament de 1798 resulta la més complexa i personal. "Art recarregat i fosc". Beethoven torna a l'esquema en quatre moviments i inicia l'obra amb un virtuosístic Presto. El moviment lent en Re menor, Largo i mesto, és un dels més emblemàtics del pianisme beethovenià. Tot torna a la normalitat a enllaçar el moviment lent amb un gràcil Menuetto en Re major, en el qual Beethoven amaga en el tema principal una referència de suport a la revolució francesa. Per acabar la sonata, Beethoven optaria per un impressionant i variadíssim Rondó, que juga amb efectes de pregunta-resposta i representa amb claredat les seues famoses boutades improvisatòries.
1.164.990

modificacions