Cogito, ergo sum: diferència entre les revisions

'''''Cogito, ergo sum'''''<ref>{{GEC|0091628|ergo sum cogito*}}</ref> ("penso, per tant sóc", originalment "je pense, donc je suis") és una frase pronunciada per [[Descartes]] que resumeix el seu pensament respecte a la [[veritat]] i el [[coneixement]]. La formulació apareix en francès, per primer cop al ''Discurs del Mètode'' (1637), al primer paràgraf de la Quarta Part del llibre i, posteriorment, en llatí en les ''[[Meditacions Metafísiques|Meditacions metafísiques]]'' i s'inscriu en una llarga tradició de pensadors, des de [[Plató]] a [[Agustí d'Hipona]], que van provar de fonamentar la realitat i l'autenticitat de la [[percepció]] humana. El sentit del "donc" en la frase no és causal, sinó simultani. Es tracta de mostrar l'absoluta impossibilitat de pensar sense existir i, per tant, que el pensament i l'existència són idees innates, evidents per si mateixes.

Descartes no vol acceptar com a veritable res que no estigui absolutament comprovat (dubte metòdic), per fugir de possibles fonts d'error que s'acumulin en la construcció del saber. Per això, comença a qüestionar tot el que l'envolta. Comença pels [[Sentit (percepció)|sentits]], que sovint proporcionen dades poc fiables ([[miratge]]s, il·lusions...) i continua amb la raó: ha d'admetre la possibilitat racional que tot allò que pensa sigui mentida. Llavors, s'adona que encara que dubti de tot, inclòs d'ell mateix, del seu [[raonament]] o del propi dubte, hi ha quelcom que roman: el subjecte que dubta. Sense pensar no existeixo i viceversa. Si dubta, hi ha algú o alguna cosa que està dubtant (després ho identificarà amb el [[jo]]). D'això no pot dubtar, encara que sembli una paradoxa (és indubtable que algú està dubtant). Aquest algú que dubta, que pensa, existeix, aleshores formula el seu famós aforisme: "penso, per tant existeixo", pel qual demostra la realitat del subjecte com a primera veritat inqüestionable.