Llengua materna: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 1:
La '''llengua materna''', '''llengua nadiua''' o '''primera llengua''' és el primer [[idioma]] que s'adquireix, en la primera etapa de [[socialització]]. El nom ve del fet que sol ésser la llengua que es parla a la [[família]] i que és transmesa de manera natural a l'[[infantesa|infant]], per contacte. El [[21 de febrer]] és el [[Dia internacional de la llengua materna]].
Sabem també, encara que amb una seguretat relativa (relativa als resultats d’altres recerques i interpretacions que se'n puguin fer) que el llatí va deixar de ser llengua materna al segle VII a l’Europa romanitzada, que és allà on el parlava la gent, no solament pels seus governants. Això va ser així encara que el llatí continués essent la llengua escrita durant segles, perquè el pas de posar per escrit la llengua materna —que comença sempre com una llengua parlada— és un pas difícil. Sovint foren les mateixes dones que es decidiren a fer-lo, com és el cas de les ''trobairitz'' o trobadores al segle XII en la llengua d’Oc —molt pròxima al català—, per parlar de l’amor, o les místiques beguines del segle XII —el 7 de febrer del 1127 va morir la beguina austríaca, murada a [[Melk]] i escriptora [[Frau Ava]]— amb les seves respectives llengües maternes (l’alemany, el neerlandès, el francès), per parlar de Déu, que era per a elles una altra manera de parlar d’amor, inventant el que anomenem la teologia en llengua materna.<ref name="dones">{{ref-llibre|títol=El Català com a llengua materna|url=http://www20.gencat.cat/portal/site/icdones/menuitem.4b491b5fa301c8a439a72641b0c0e1a0/?vgnextoid=5f2e5ca9e4b5f110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=5f2e5ca9e4b5f110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default|consulta=20 d'agost de 2013|any=2008|editorial=[[Institut Català de les Dones]]|lloc=Barcelona}} </ref>
 
Aquesta llengua [[codi]]fica la manera de [[percepció|percebre]] el [[món]] i actua al [[cervell]] de manera diferent que qualsevol segona llengua apresa més endavant. Per això alguns estudiosos parlen d'etapa crítica de l'[[aprenentatge]], en el sentit que les llengües apreses abans dels onze o dotze anys d'[[edat]] poden modificar les estructures cerebrals, però totes les altres se superposaran a les ja existents, de manera que sempre hi haurà una [[traducció]] [[inconscient]]. El [[bilingüisme]] total només té lloc quan una persona té més d'una llengua materna.
 
La [[didàctica de la llengua]] és la disciplina que s'ocupa del seu [[ensenyament]] formal, perfeccionant la [[gramàtica]] a l'[[escola]], augmentant el [[lèxic]] respecte als [[diàleg]]s familiars i donant noves oportunitats d'ús per a augmentar la competència [[comunicació|comunicativa]].
 
== Característiques ==
La llengua materna és la llengua que parlem, la que aprenem de la [[mare]] —o de qui estigui al seu lloc, si ella falta— en la primeríssima [[infantesa]], quan progressivament i amb moltíssima [[paciència]] ens parla, per la qual cosa ens ensenya a parlar. Quan [[aprenentatge|aprenem]] a parlar aprenem el [[món]], que ens va apareixent tal com anem aprenent a anomenar les relacions, les sensacions i les coses.
 
La llengua materna és la llengua de la [[confiança]] perquè ens garanteix, per a tota la nostra [[existència]], la coincidència entre els [[mot]]s i les paraules i les coses, una coincidència que és necessària per a [[vida|viure]]. És també allò que ens [[humanitat|humanitza]], ja que la criatura humana és un ésser simbòlic, o sigui, un ésser que parla, un ésser que coneix l'orde simbòlic, que és una manera de dir avui en dia la llengua materna. Per aquest fet [[amor|estimem]] la nostra llengua i resistim perseverant ment al fet que, per motius històrics no desitjats, es pugui empobrir, degradar-se o desaparèixer. Perquè la llengua viu de ser parlada.<ref name=dones>{{ref-llibre|títol=El Català com a llengua materna |lloc=Barcelona|editorial=[[Institut Català de les Dones]]|any=2008|url=http://www20.gencat.cat/portal/site/icdones/menuitem.4b491b5fa301c8a439a72641b0c0e1a0/?vgnextoid=5f2e5ca9e4b5f110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=5f2e5ca9e4b5f110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default |consulta=20 d'agost de 2013}} </ref>
 
== Català com a llengua materna ==
Sabem també, encara que amb una seguretat relativa (relativa als resultats d’altres recerques i interpretacions que se'n puguin fer) que el llatí va deixar de ser llengua materna al segle VII a l’Europa romanitzada, que és allà on el parlava la gent, no solament pels seus governants. Això va ser així encara que el llatí continués essent la llengua escrita durant segles, perquè el pas de posar per escrit la llengua materna —que comença sempre com una llengua parlada— és un pas difícil. Sovint foren les mateixes dones que es decidiren a fer-lo, com és el cas de les ''trobairitz'' o trobadores al segle XII en la llengua d’Oc —molt pròxima al català—, per parlar de l’amor, o les místiques beguines del segle XII —el 7 de febrer del 1127 va morir la beguina austríaca, murada a [[Melk]] i escriptora [[Frau Ava]]— amb les seves respectives llengües maternes (l’alemany, el neerlandès, el francès), per parlar de Déu, que era per a elles una altra manera de parlar d’amor, inventant el que anomenem la teologia en llengua materna.<ref name=dones/>
{{Referències}}