Fatalisme: diferència entre les revisions

Aquesta noció de fatalisme comporta una connotació negativa, tant en el llenguatge corrent com en el [[filosofia|filosòfic]].

 

La doctrina fatalista per excel·lència és l'[[estoïcisme]]. El ''fatum stoicum'' no és un impuls irracional, sinó l'expressió de l'ordre imprés per la raó divina (el [[logos]] a l'univers). El destí és la causa seqüencial dels éssers o bé la raó que presideix l'administració del món (ibídem). No és tant un principi religiós com científic i filosòfic; atès que el déu estoic no és altra cosa que la raó, el [[destí]] no és altra cosa que la cadena causal dels esdeveniments. Lluny d'excloure el [[principi de causalitat]], suposa la seua mateixa essència.

 

[[Ciceró]] ho aclareix en el seu tractat "De l'endevinació", on afirma: "Anomene destí (''fatum'') al que els grecs anomenen ''[[wikt:heimarmene|heimarmene]],'' és a dir, l'ordre i la sèrie de causes, on una causa lligada a una altra produeix d'ella mateixa un efecte".

 

L'existència del destí en tant que ordre causal, racional o necessari de l'esdevenidor no va ser contestat, amb l'excepció dels filòsofs de [[epicureisme]].

 

Les escoles oposades a l'estoïcisme van intentar una refutació del ''fatum stoicum'' per oposar-se als principis fonamentals de la moral antiga, afirmats per totes les escoles filosòfiques. La peresa, tal és el sentit del famós ''argument peresós'' (''argos logos'' en [[idioma grec|grec]], o ''ignaua ràtio'' en [[llatí]]), que [[Ciceró]] resumeix enèrgicament :

{{cita|Si el teu destí és curar aquesta malaltia, curaràs tingues o no un metge; de la mateixa manera, si el teu destí és no curar-la, no la curaràs, crides o no al metge; el teu destí és, o bé un, o bé un altre; per tant, no convé cridar el metge.|Cicéron, ''Tractat del destí'', XIII|}}

 

 

El fatalisme estoic s'inclinava cap a la immoralitat i negava la responsabilitat humana. Si el destí és causa dels actes, com podria jo ser tingut per responsable? «Si tot ocorre pel destí, (...) ni els elogis ni les sancions, ni els honors ni els suplicis són justos» (ibid, XVII). En el sistema estoic no podria l'assassí exclamar, a imitació d'alguns herois d'[[Homer]] o de la [[tragèdia grega]]: «El culpable no sóc jo, sinó [[Zeus]] i el destí, que m'ha determinat a actuar així? Aquesta és l'argumentació de Dom David Amand, anomena [[1945]] «l'argument moral antifatalista», objecció constantment llançada contra l'estoïcisme.

 

 

Un dels més importants representants de l'escola estoica. Crisip, es va esforçar a respondre a aquestes arguments per establir la validesa del seu fatalisme. Aquests arguments es troben resumits en el ''Tractat del destí'' de [[Ciceró]].

 

 

La universalitat del destí no exclou l'acció humana, sinó que la integra en el si de les seues causalitats. Entrellaçament universal de les causes, el ''fatum stoicum'' coordina en efecte dos tipus de causes, «auxiliars i pròximes» (és a dir, procatàrtiques) i «perfectes i principals» (és a dir, sintètiques synectiques) en una unitat de sistema.

El punt essencial d'esta [[teoria]] és que el moviment dels cossos troba la seua raó determinant en el seu interior, i no en l'impuls que reben. Ara bé, l'esdevindre existencial és comparable al moviment físic. Individus diferents reaccionen de forma distinta davant dels mateixos esdeveniments, prova que són la causa principal o sintètica del seu esdevindre. Les representacions sensibles no determinen la seua reacció, que són resultat només dels juís, encertats o equivocats, que fan sobre els esdeveniments que els afecten. És a dir, que l'individu escapa de la necessitat en tant que reacciona a l'impuls del destí en funció de la seua mateixa naturalesa. El ''fatum stoicum'' és personalitzat per la individualitat de cada u. Lluny de violentar els sers humans, suposa la seua espontaneïtat: no determina el destí amb independència de la seua naturalesa. Trobant la causa principal dels seus actes en l'interior d'ells mateixos poden legítimament ser considerats responsables: no podrien així imputar al destí allò del que ells mateixos són principi.

 

 

L'estoïcisme manté així la [[llibertat]] del ser humà en tant que ser racional. Si un mateix no pot modificar el curs dels esdeveniments que li afecten, pot en canvi ser l'amo de la manera en què els acull i com reacciona davant d'ells. Déu li ha deixat el gaudi de l'essencial: el bon ús de la [[raó]]. El cilindre no es desplaça com el con, i el neci no reacciona com el savi: és la pràctica de la filosofia el que permet perfeccionar la meua raó per a emprar el sa juí davant del món que em rodeja.

Estes postures dins del cristianisme polemitzaran amb l'ortodòxia [[catolicisme|catòlica]], que reconeix l'existència del [[lliure albir]], inclinant-se cap a una visió oposada coneguda com a [[voluntarisme]].

 

 

 

El fatalisme va conéixer un nou auge durant la [[Il·lustració]] gràcies als filòsofs [[materialisme|materialistes]] inspirats en el determinisme [[Baruch Spinoza|espinozista]] els màxims representants del qual són [[La Mettrie]], el [[Baró d'Holbach]] i [[Diderot]].

Si el fatalisme exclou tota llibertat, com fonamentar conceptualment la responsabilitat [[dret penal|penal]] i [[moral]] del ser humà?

 

 

Herència de les controvèrsies de l'antiguitat, l'argument antifatalista va ser objectat pels fatalistes moderns. Diderot replica que no sols el fatalisme és compatible amb la responsabilitat, sinó que és font de virtuts morals.

El fatalisme fonamenta així el càstig tant pel seu valor dissuasiu com a defensiu, i inclús va a donar-li la volta a la qüestió per a oposar-se als partidaris del [[lliure arbitri]]: si el ser humà fora radicalment lliure llavors no tindria la capacitat de ser modificat per la llei, els castics o les recompenses. La [[tesi]] del lliure arbitri tindria com a conseqüència l'anul·lació de tota llei: només el fatalisme permet el manteniment de l'orde social.

 

 

El fatalisme és presentat per Diderot com a font de virtuts com la [[modèstia]] o la [[clemència (virtut)|clemència]]. El savi és conscient que presa les seues virtuts de la naturalesa i la necessitat, i no de la seua llibertat. De manera que no s'enorgullix, al contrari que el lliurearbitrista que creu, sense raó, haver-se donat a si mateix les seues qualitats morals. Inversament, no es mortifica per ser qui és, sabent que el seu [[vici]] és producte d'una educació incorrecta o una herència danyosa.

L'aparició del concepte de [[determinisme]] a principis del [[segle XIX]] tindrà com a conseqüència l'extinció de l'ús de la paraula "fatalisme" per a designar este sistema filosòfic, i amb això es perdrà part de la seua connotació negativa.

 

{{principal|Determinisme}}

En el [[segle XIX]] la noció de fatalisme va adquirir una connotació pejorativa en la cultura filosòfica, i s'oposarà al [[determinisme]], que veurà en el fatalisme una creença [[superstició|supersticiosa]] aliena a la [[ciència]].