Guerres de religió a França: diferència entre les revisions

 

De resultes de la pau de Saint-Germain, el líder hugonot Gaspar de Coligny passà a formar part del Consell Reial. Aviat es guanyà la voluntat del jove rei Carles, qui desitjava treure's del damunt el domini de la seva mare. A fi d'unir els francesos en una tasca comuna que posés punt i final a les lluites civils, Coligny proposà la renúncia a l'aliança amb Espanya i la intervenció als Països Baixos en defensa dels seus germans de fe, els rebels holandesos. Començà a ajudar clandestinament els orangistes amb armes i diners, i quan un exèrcit hugonot travessà en secret la frontera d'[[Artois]], es va fer palès que l'almirall provocaria la guerra pel seu compte per tal de forçar el rei a trencar amb Espanya, tot i la negativa de la resta del Consell. Per a la reina mare quedà clar que calia suprimir Coligny per poder assegurar la pau amb els Habsburg i la supervivència del regne. A més, el casament entre Enric de Navarra i Margot, que havia de servir per tal d'afiançar la pau entre els partits religiosos, no va fer sinó que augmentar les tensions. Catòlics i protestants van fer palès el seu rebuig frontal cap el matrimoni d'una princesa de França amb el rei de Navarra. La cort estava en tensió, i Caterina de Mèdici no aconseguí obtenir el permís del [[Papa Pius V|Papa]] per aquest matrimoni d'una princesa de França amb un heretge. Els prelats francesos dubtaven, no sabent quina actitud calia prendre. La reina mare posà en joc tota la seva astúcia a fi de convèncer el [[Carles I de Borbó (cardenal)|cardenal de Borbó]] per a que oficiés el casament, aconseguint-ho finalment gràcies a un ardit. Margot, no obstant, no consentí el matrimoni amb un protestant, que a més era poc agraciat, i va ser el propi rei qui va haver d'obligar-la a assentir amb el cap.<ref>Frieda 2005: 311-320.</ref>

Pel seu costat, Coligny seguia reclutant troper per emprendre la guerra tant bon punt es consumés el casament. Caterina havia assolit que el seu feble fill es distanciés de l'Almirall i la seva projectada guerra, i el 22 d'agost de [[1572]] Coligny va ser víctima d'un atemptat orquestrat per la reina mare, Anjou i els Guisa, perdent el braç esquerra d'un tret d'arcabús. Aquest atemptat encengué els milers d'hugonots de la capital. Conscient del perill protestant, el rei, desconeixent la implicació de la seva mare, s'entrevistà amb Coligny per assegurar-li l'empara reial. La tensió seguí en augment, i aviat catòlics i protestants començaren a xocar entre ells. La nit del 23 d'agost, una multitud d'hugonots es presentà davant del [[Louvre]] i les residències dels Guisa clamant venjança, i assegurant que aviat tornarien el cop. L'amenaça hugonot i la investigació iniciada pel rei per esclarir els fets que, de totes totes, conduïen fins a Caterina de Mèdici va fer que aquesta s'atemorís i actués a la desesperada. Tement per la seva vida i la supervivència de la seva dinastia, Caterina s'entrevistà amb el rei i el va fer partícip del complot que es preparava, assegurant-li que, només descapçant els hugonots, es podria evitar una guerra civil. Carles IX decidí eliminar els capdills protestants, llevat del seu cunyat Enric de Navarra i el príncep de Condé. Però el que hauria d'haver estat una operació quirúrgica escapà els designis dels seus autors i es convertí en un bany de sang, la [[matança de Sant Bartomeu]], de la que només en van escapar un grapat. La matança durà 3 dies, durant els quals la família reial, incapaç d'aturar els assassinats, es refugià al Louvre, tement per les seves vides. Aquella massacre terrible, acollida amb alegria pel papat (mal informat per la reina mare) i l'Europa catòlica, no arribà a destruir totalment el moviment hugonot, tot i que si que alterà l'actitud del partit pel que fa als Valois. La reina Caterina va haver d'enfrontar-se al fet que, tant ella com els seus fills, s'havien guanyat l'odi etern dels protestants. Els líders hugonots, Condé i Enric de Navarra, hostatges a la cort, van ser obligats a abjurar de la seva religió. Tot i així, la guerra havia esclatat de nou. <ref>Frieda 2005: 321-350.</ref>

 

 

Enric d'Anjou va ser finalment elegit [[rei de Polònia]] l'11 de maig de [[1573]]. Malgrat tot, quan abandonà de mala gana la cort per dirigir-se cap a una terra estranya, era ja evident que el rei Carles, la salut del qual sempre havia estat pèssima, es moria. Enmig d'un clima de conspiracions, la reina mare va fer que el rei reconegués Anjou com el seu legítim hereu, per evitar així qualsevol jugada dels seus germans. El germà petit del rei, el [[duc d'Alençon]], copdiciava el tron, i formà un grup composat per la seva germana Margot, els Montmorency, Condé i a Enric de Navarra. Però els talents d'Alençon no estaven a l'alçada de les seves ambicions, convertint-se en un mer instrument de polítics més aguts, decidits a emprar el príncep per tal d'acabar amb la reina Caterina. Frustrat una tosca temptativa d'aquest grup per apoderar-se de la persona del rei, Carles començà una ofensiva contra els Montmorency, arrestant els líders familiars, la qual cosa resultà en l'aparició d'un nou partit contrari a la corona: els "polítics". Finalment, Carles IX va morir el 30 de maig de [[1574]].<ref name=autogenerated2 />

==== La Cinquena Guerra de Religió (1574–1576) ====