Guerres de religió a França: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m bot: -tant sols +tan sols |
→La Vuitena Guerra de Religió o "Guerra dels Tres Enrics (1585-1598): amplio contingut |
||
Línia 200:
==== La Vuitena Guerra de Religió o "Guerra dels Tres Enrics (1585-1598) ====
[[fitxer:Guise.jpg|thumb|El duc [[Enric I de Guisa|Enric de Guisa]]]]
La situació encara en complicaria més quan es va fer palès que Enric III no tindria descendència. En morir [[Enric Hèrcules|Anjou]] es produí una terrible crisi dinàstica, car la corona correspondria legítimament a l'hugonot Enric de Navarra, en la seva condició de cosí d'Enric III en vint-i-unè grau i descendent directe de [[Robert de Clermont]], sisè fill de [[Lluís IX de França]]. Enric deixà clar que reconeixia el Borbó com a successor seu (esperant que es reconvertís al catolicisme), però la Lliga Catòlica no va reconèixer els seus drets, sinó els del seu oncle, l'ancià [[Carles I de Borbó (cardenal)|cardenal de Borbó]].<ref>Frieda 2005: 437-438.</ref>
Esclatà llavors la que seria la més llarga i acarnissada de totes les guerres de religió, la coneguda com la «''Guerra dels Tres Enrics''», car hi combateren [[Enric III de França|Enric III]], [[Enric IV de França|Enric de Navarra]] i [[Enric I de Guisa|Enric de Guisa]]. En front dels hugonots aliats amb la corona, la Lliga Catòlica comptava amb el suport militar i financer de Castella i, després del fracàs de l'intent de la reina mare per negociar amb els Guisa, la Lliga es va fer aviat amb el control de tot el nord i el nord-oest de França, amenaçant París. Enric III, atrapat, acceptà signar el [[tractat de Nemours]] (7 de juliol de [[1585]]), pel qual quedaven revocats tots els anteriors edictes de tolerància i prohibia el protestantisme. Enric de Navarra, en ser un heretge, quedava exclòs de la successió al tron. A més, la Lliga prengué el control de nombroses ciutats.<ref>Frieda 2005: 438-442.</ref>
Enric de Navarra, amb el suport militar del [[Electorat del Palatinat|Palatinat]] i de [[Regne de Noruega i Dinamarca|Dinamarca]], es va convèncer que només mitjançant una victòria decisiva sobre els Guisa podria tornar-li el seu lloc a la successió. L'escala del conflicte augmentà amb l'execució de [[Maria Stuart]] el febrer de 1587. Decidit a acabar amb [[Regne d'Anglaterra|Anglaterra]], [[Felip II de Castella|Felip II]] necessitava una França pacificada per llançar la seva campanya contra [[Elisabet I d'Anglaterra|Elisabet Tudor]]. Malgrat això, les forces catòliques dirigides pels favorits del rei van ser derrotades, i la Lliga exigí l'entrada en vigor d'allò acordat a Nemours, així com la publicació de les [[concili de Trento|disposicions conciliars de Trento]], la introducció de la [[Inquisició]] i la confiscació dels bens dels protestants per sufragar la guerra. Els enfrontaments entre catòlics i protestants es van endurir amb l'aliança entre els protestants i els rebels neerlandesos en lluita contra Castella, i la dels catòlics de la Lliga amb Felip II. Menyspreat per Castella i per la Lliga, Enric III va ser incapaç de mantenir la seva autoritat i hagué de fugir de París després del [[Dia de les barricades (1588)|Dia de les barricades]], el 12 de maig de [[1588]]. Guisa es va fer amb el control de la capital, amb el suport de la població. Finalment Enric III acceptaria les exigències de la Lliga (5 de juliol de 1588), a canvi que trenqués immediatament la seva aliança amb Castella. L'acta d'Unió publicada el 21 de juliol amnistiava els participants del Dia de les barricades, reconeixia el Cardenal de Borbó com a hereu del regne, nomenava Guisa com a tinent general i concedia terres i beneficis al clan i els seus partidaris. <ref>Frieda 2005: 447-462.</ref>
[[fitxer:HenriIV.jpg|thumb|Enric IV en la darrera década del segle XVI.]]
Però el fracàs de l'[[Armada Invencible]] infongué nous ànims en el rei i el partit dels "polítics", en tant que els Guisa patien un greu revés. Enric III, abraonat, intentà sotmetre la Lliga i ordenà l'assassinat d'Enric de Guisa durant la reunió dels Estats a Blois. Guisa va morir el 23 de desembre de 1588 a mans de la guàrdia reial, i a continuació van ser empresonats el germà del duc, el cardenal [[Lluís de Lorena (1555-1588)|Lluís de Guisa]] (assassinat l'endemà) i tota la seva camarilla. Els cadàvers dels Guisa van ser incinerats a una estufa del castell de Blois, per tal d'evitar que les tombes dels "màrtirs" es convertíssin en lloc de veneració de la Lliga Catòlica. Uns dies després, el 5 de gener de [[1589]], va morir [[Caterina de Mèdici]], la reina mare, i el rei s'alià de nou amb Enric de Navarra per combatre els Guisa. Després de diversos mesos de conflicte, l'1 d'agost [[Enric III de França|Enric III]] va ser assassinat pel [[orde de Predicadors|dominic]] [[Jacques Clément]] mentre que intentava capturar París. El cap dels hugonots, Enric de Navarra, es convertí així en rei de França amb el nom d'[[Enric IV de França|Enric IV]]. <ref>Frieda 2005: 462-476.</ref>
Amb la desaparició violenta del monarca la guerra civil francesa entrà en la seva darrera etapa: la lluita per la successió de França i la reconquesta del regne. La Lliga proclamà el cardenal de Borbó com "Carles X", però poc després va ser capturat per Enric IV. Els papers s'invertiren, i els hugonots es convertiren en legitimistes, passant a defendre el dret autoritari i l'autoritat reial, units als "polítics" i als "realistes" que donaven suport al Borbó, exaltant la sobirania del rei i la necessitat d'obediència. La Lliga, pel seu costat, va fer seus els temes del dret a la resistència i de sobirania popular difosos pels hugonots. Castella intervingué activament, decidida a evitar l'ascens al tron francès d'un heretge i a promoure la candidatura de la infanta [[Isabel Clara Eugènia]], filla de Felip II i d'Isabel de Valois. Després de quatre anys de lluita i de la conversió d'Enric IV al catolicisme el juliol de [[1593]], quan pronuncià la cèlebre sentència «''París bé val una missa''», li obrí les portes de París i li permeté assolir una treva amb la Lliga.<br>Enric IV encara va mantenir una guerra contra Felip II que acabà el 2 de maig de [[1598]] amb la [[pau de Vervins]].
El problema religiós quedà tancat amb l'[[edicte de Nantes]], del 13 d'abril de 1598, on es recollien totes les disposicions relatives a la tolerància religiosa que s'havien recollit anteriorment, i que entrà finalment en vigor.<ref>Frieda 2005: 476-480.</ref>
== Conseqüències ==
| |||