Isadora Duncan: diferència entre les revisions

'''Dora Angela Duncanon''' ([[San Francisco]], [[27 de maig]] de [[1878]] - [[Niça]], [[14 de setembre]] de [[1927]]), més coneguda com a '''Isadora Duncan''', fou una ballarina i coreògrafa nord-americana considerada per molts com la creadora de la dansa moderna.

Isadora Duncan va deixar l'escola quan tenia 10 anys i començà amb la seva germana Isabel a impartir classes de dansa a altres nens del seu barri, mentre la sevasa mare, Dora, donava lliçons de piano per sustentar la família i s'encarregava de l'educació dels seus fills. Predominaven en les lliçons musicals [[Mozart]], [[Franz Schubert|Schubert]] i [[Robert Schumann]], que van tenir una indiscutible influència en el posterior desenvolupament artístic d'Isadora.

D'acord amb els seus biògrafs, Isadora era una nena solitària i retreta que acostumava a jugar ena la platja mentre observava ella mar. La seva fascinació pel moviment de les onades seria el germen del seu art en els anys posteriors. La nena Isadora imaginava llavors moviments de mans i peus que acompanyaven les onades de la [[badia de San Francisco]], i que seria l'origen del seu peculiar estil de dansa. La influència del mar i els seus jocs infantils es recullen en la seva ''Autobiografia,'' publicada el [[1927]].

En els albors del segle, Isadora convenç la seva mare i la seva germana perquè la família emigri a Europa. És irònic pensar que aleshores mitja Europa intentava emigrar als Estats Units per allunyar-se de la penúria econòmica i trobar un futur millor,; tot i això, les Duncan parteixen el 1900 i s'assenten a [[Londres]] inicialment, i posteriorment a la ''Ciutat de la Llum''.

Isadora era plenament conscient que el seu estil suposava una ruptura radical amb la dansa clàssica i, en aquest sentit, es veia a ella mateixa com una revolucionària precursora en un context artístic de revisió generalitzada dels valors antics. Alhora que el seu estil s'anava consolidant, Isadora estudiava en profunditat la dansa i la literatura antigues a través delsals museus, particularment el [[Louvre]] de [[París]], la ''[[National Gallery de Londres]]'' i el [[Museu Rodin]]. A més, tenia alumnes que seguien el seu estil,; entre aquestes hi havia a més d'altres la francesa [[Jeanne Ronsay]].<ref name="Enciclopèdia Espasa">[[Enciclopèdia Espasa]] ''Volum núm. 52, pàg. 273'' (ISBN 84 239-4552-9)</ref>

Els temes de les danses d'Isadora eren clàssics, freqüentment relacionats amb la mort o el dolor, però s'oposava als assumptes de la dansa clàssica coneguda fins aleshores, que giraven a l'entorn d'herois i follets. Les seves escenificacions eren també revolucionaries i, fins i tot, minimalistes: només alguns teixits de color blau cel, en lloc dels ostentosos decorats dels muntatges coneguts fins aleshores, i una túnica vaporosa que deixava endevinar el cos i entreveure les cames despullades i els peus descalços, front els vestits de tutú, sabatilles de punta i mitges rosades de rigor del ballet clàssic. Isadora ballava sense maquillatge i amb el cabell sense recollir, mentre que allò habitual en aquella època era maquillar-se a consciència i recollir-se el cabell en un monyo o cua. És comprensible que l'estil d'Isadora xoqués, inicialment, al públic del moment, acostumat al llenguatge de la dansa clàssica. Isadora va haver d'aguantar interrupcions i esbroncades de diverses índoles en les seves sessions de dansa durant algun temps, i és notable en aquest sentit la polèmica que es va desencadenar durant una gira per Amèrica del Sud, el [[1916]].

Abans de partir cap a [[Montevideo]], Isadora va haver de deixar com a garantia el seu abric d’ermini i les seves arracades de maragdes com a garantia de pagament de l'hotel, pagament que no podia efectuar. La pell i les joies havien estat regals del seu examant Paris Singer, un home extraordinàriament ric, hereu de l’imperi Singer de les màquines de cosir i que havia finançat moltes de les aventures artístiques d’Isadora.

casar amb el poeta rus [[Serguei Esenin]], 17 anys més jove que ella. Esenin la va acompanyar en un viatge per Europa, però el seu caràcter violent d'aquest i la seva addicció a l'alcohol van donar lloc a la fi del matrimoni. L'any següent, Esenin va tornar a [[Moscou]], on va patir una profunda crisi arran de la qual va ser ingressat en una institució mental. Es va suïcidar poc de temps després (28 de desembre de [[1925]]), tot i que s'ha especulat amb la possibilitat que fos assassinat. Isadora va triar ser mare soltera, i va tenir dos fills. Tot i que no va voler revelar el nom dels pares, se sap que van ser els dissenyadors teatrals Gordon Craig i París Singer, fill del magnat de les màquines de cosir [[Isaac Merritt Singer]]. La vida privada d'Isadora no va estar mai exempta d'escàndols, ni tampoc de tragèdies. La més espantosa va ser certament la mort dels seus dos fills Deirdre i Patrick, que es van ofegar en un accident al [[riu Sena]] a [[París]], el [[1913]], en caure a l'aigua l'automòbil en què viatjaven al costat de la seva dida.

Les tràgiques circumstàncies que envolten la mort d'Isadora Duncan han contribuït a grans trets a la consolidació del mite, i estan embolicades en un cert misteri que la història no ha aconseguit aclarir del tot.

Isadora Duncan va morir en un accident d'automòbil esdevingut a [[Niça]], [[França]], la nit del [[14 de setembre]] de [[1927]], a l'edat de 50 anys. Va morir estrangulada per la llarga ''chalina'' que portava al voltant del coll, quan aquesta es va enredar en la llanda de l'automòbil en què viatjava. Aquest accident va donar lloc al comentari mordaç de [[Gertrude Stein]]: «l'afectació pot ser perillosa». Duncan viatjava al seient del copilot d'un automòbil Amilcar propietat d'un jove i guapo mecànic italià, Benoît Falchetto, a qui ella irònicament havia sobrenomenat «[[Bugatti]]» (la marca de l'automòbil és matèria de debat, però l'opinió general és que es tractava d'un Amilcar francès model GS de 1924. La llegenda va transformar després la marca i el va convertir en un Bugatti, molt més car i luxós). Abans de pujar al vehicle, Isadora va proferir unes paraules pretesament recordades per la seva amiga Maria Desti i alguns companys: «Adieu, mes amis. Je vais à la gloire!»(«AdéuAdeu, amics meus, me'n vaig a la glòria!»). No obstant això, segons els diaris del novel·lista nord-americà Glenway Wescott, que estava a [[Niça]] en aquest moment i va visitar el cos de Duncan en elal dipòsit de cadàvers (els seus diaris són a la col·lecció de la biblioteca de Beineke, a la [[Universitat Yale]]), Desti va admetre haver mentit sobre les últimes paraules de la ballarina, i va confessar a Wescott que aquestes havien estat: «Je vais à l'amour» («Me'n vaig a l'amor»).

En l'obituari publicat al diari "''New York Times"'' el 15 setembre del 1927, es podia llegir el següent: «''l'automòbil anava a tota velocitat quan l'estola de forta seda que li cenyia el coll es va començar a enrotllar al voltant de la roda, arrossegant la senyora Duncan amb una força terrible, cosa que va provocar que sortís per un costat del vehicle i es precipités sobre la calçada de llambordes. Així va ser arrossegada diverses desenes de metres abans que el conductor, alertat pels seus crits, aconseguís aturar l'automòbil. Es va obtenir auxili mèdic, però es va constatar que Isadora Duncan ja havia mort per escanyament, i que va succeir de manera gairebé instantània''».

Isadora Duncan va ser incinerada i les seves cendres van ser col·locades al columbari del [[Cementiricementiri del Père-Lachaise]] ([[París]], [[França]]).

Al Panteópanteó de Sant Ferran de [[Ciutat de Mèxic]], hi ha un nínxol d'homenatge al seu nom.<ref>[http://billiongraves.com/pages/record/IsadoraDuncan/2371886 Referència a la làpida a Mèxic]</ref>

* {{imdb títol|0063141|La pel·lícula biogràfica ''Isadora'' (del 1968)}}.