Diferència entre revisions de la pàgina «Opera buffa»

30 bytes afegits ,  fa 1 any
cap resum d'edició
[[Fitxer:Falstaff, December 2013 16.jpg|thumb|Una ''opera buffa'']]
L''''''opera buffa''''' (en català, '''òpera bufa'''<ref name=calmell/>) és un gènere d'[[òpera]] que nasqué en ple període [[barroc]], es desenvolupà a [[Nàpols]] en la primera part del [[segle XVIII]]<ref>{{ref-llibre|cognom=Downs|nom=Philip G.|títol=La música clásica. Volum 4|pàgines=101|editorial=Ediciones AKAL|any=1998|isbn=9788446007340}}</ref> i al mateix segle estengué la seva popularitat a [[Roma]] i al nord d'[[Itàlia]]. Es caracteritza pel fet que el seu argument és còmic o festiu, predominant els temes d'embolics matrimonials i sàtires sobre costums socials.<ref name=dico>Felip Pedrell, ''Diccionario técnico de la música'', Editorial MAXTOR, [[2009]]. ISBN 9788497616379 {{es}}</ref><ref name=hist>Xosé Aviñoa, Josep Maria Gregori, ''Música universal'', Edicions 62, [[2002Equador]]. ISBN 9788429750881 {{ca}}</ref>
 
en la segona part del [[Segle XVII|segle XVIII]]<ref>{{ref-llibre|cognom=Downs|nom=Philip G.|títol=La música clásica. Volum 4|pàgines=101|editorial=Ediciones AKAL|any=1998|isbn=9788446007340}}</ref> i al mateix segle estengué la seva popularitat a [[Roma]] i al nord d'[[Itàlia]]. Es caracteritza pel fet que el seu argument és còmic o festiu, predominant els temes d'embolics matrimonials i sàtires sobre costums socials.<ref name="dico">Felip Pedrell, ''Diccionario técnico de la música'', Editorial MAXTOR, [[2009]]. ISBN 9788497616379 {{es}}</ref><ref name="hist">Xosé Aviñoa, Josep Maria Gregori, ''Música universal'', Edicions 62, [[2002]]. ISBN 9788429750881 {{ca}}</ref>
L'[[òpera còmica]], en principi, es caracteritza per ser una [[art escènica]] en què part del [[text dramàtic]] és cantat i part d'ell és declamat, podent ser l'argument i el to qualssevol.<ref name=dico/>
 
L'[[òpera còmica]], en principi, es caracteritza per ser una [[art escènica]] en què part del [[text dramàtic]] és cantatel vall i part d'ell és declamat, podent ser l'argument i el to qualssevol.<ref name="dico" />
 
A Itàlia, l'òpera bufa era cantada de principi a fi, a diferència d'altres òperes de tall còmic com la [[sarsuela]] a Espanya, l'''[[opéra-comique]]'' a França, la ''[[singspiel]]'' a Alemanya o la ''[[ballad opera]]'' a Anglaterra, que tenien parts parlades.<ref name=calmell/>
Front a la grandiloqüència i [[èpica]] de l'òpera seriosa, la ''buffa'' és espontània, naturalista, tracta temes quotidians, típicament embolics matrimonials amb final feliç, i el seu element primordial és la [[comicitat]].<ref name=hist/> El tipus de comèdia podia variar dins d'una variada gamma: des d'''[[Il barbiere di Siviglia]]'' de [[Rossini]] ([[1816]]) que era purament una [[comèdia]], fins a ''[[Le nozze di Figaro]]'' de [[Mozart]] ([[1786]]), que hi afegia [[drama]] i [[patetisme]].
 
L'òpera buffa va néixer com a episodis intermedis entre els actes d'una òpera principal, d'aquí el nom dels inicials ''intermezzi'' amb què es van conéixer les primeres òperes bufes. La majoria eren executades per pocs [[intèrpret]]s, diferents dels de l'òpera principal, dels quals solia haver dos [[cantant]]s, mentre que els altres declamaven o bé s'[[expressió corporal|expressaven sense paraules]], mostrant personatges, actituds i arguments típics de la [[comèdia de l'art]]. A la segona meitat del segle XVIII, el [[dramaturg]] [[Carlo Goldoni]] va anar transformant els estereotips genèrics de la comèdia de l'art, que en un principi eren populars i estimats per ser tan coneguts, en personatges més rodons, subtils i precisos, amb caràcters més realistes i versemblants.<ref name="calmell">Cèsar Calmell, ''La Música europea en el context cultural de la primera meitat del segle XIX'', Universitat Autònoma de Barcelona, [[2006]]. ISBN 9788449024269 {{ca}}</ref>
 
La música es reduïa al [[clavicèmbal]] pels moments recitats ([[recitatiu]]s) i un petit grup d'instruments. Actuaven al [[prosceni]] i no disposaven de decorats, ja que era el moment en què s'aprofitava per a canviar els de l'òpera principal. El fet d'estar lliure de la imposició estilística, que va afectar, per exemple, a les produccions serioses principals, li donava flexibilitat i va fer que es poguessin adaptar fàcilment a nous canvis i modes.<ref name=calmell/>
Usuari anònim