Oriana Fallaci: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Errada corregida
Etiquetes: Edita des de mòbil edició a través de l'aplicació mòbil
Canvis menors, neteja AWB
Línia 50:
[[Fitxer:Cimitero Evangelico Agli Allori - grave - Oriana Fallaci.jpg|thumb|250px|dreta|Tomba d'Oriana Fallaci]]
 
AlsA disset anys va començar a estudiar medicina a la Universitat de Florència, alhora que ja escrivia articles en la crònica de successos per a la premsa. El periodisme la té ocupada moltes hores i li resulta difícil assistir a classe. A més, s'adona que la medicina no és la seva vocació i abandona els estudis per dedicar-se exclusivament al periodisme.
 
Va treballar per a ''L'Europeo'', i al llarg de la seva carrera col·laborà amb les publicacions més prestigioses, com ''Life, The New York Times, The Washington Post, Der Spiegel, Le Nouvelle Observateur, Corriere della Sera'' o ''Politika'', entre d'altres.
Línia 56:
Fins al [[1967]] cobrí els conflictes més importants de l'època. Les seves cròniques sobre el [[Vietnam]], recollides en el llibre ''Niente e così sia'' ([[1969]]) i també sobre el [[Pròxim Orient]]. Entre les moltes personalitats que va entrevistar hi ha [[Henry Kissinger]], [[Willy Brandt]], [[Muammar al-Gaddafi]], [[Federico Fellini]], [[Iàsser Arafat]], [[Indira Gandhi]]...
 
Des dels anys noranta vivia a [[Nova York]], on va poder veure els efectes dels atemptats contra les [[Torres Bessones]]. Des d'aleshores va criticar amb duresa el [[fonamentalisme islàmic]] i fins i tot va parlar d'un procés d'islamització d'Occident. Arran d'aquests fets, Fallaci va publicar un extens article, "La ràbia i l'orgull" (en aquest enllaç, traduït al castellà)<ref>{{Ref-web|url= http://www.mercaba.org/FICHAS/Articulos/la_rabia_y_el_orgullo_1.htm|títol=La rabia y el orgullo Por Oriana Fallaci| consulta=2017-02-23}}</ref> —originalment, "La rabbia e l'orgoglio" ([[2001]])—, en el qual acusa l'esquerra i els ''progressistes'' [[europeus]] i [[nord-americans]] d'estar en contra del Govern dels [[Estats Units]] i de ser benèvols amb la causa de [[Bin Laden]]. Entre altres arguments, Fallaci va escriure que:
 
{{Cita|"¿No us adoneu que els Osama bin Laden es creuen autoritzats a matar-vos a vosaltres i alsels vostres fills, perquè beveu vi o cervesa, perquè no porteu barba llarga o xador, perquè aneu al teatre i al cinema, perquè escolteu música yi canteu cançons, perquè balleu a les discoteques o a les vostres cases, perquè mireu la televisió, perquè vestiu minifaldilla o pantalons curts, perquè esteu despullats o quasi en el mar o a les piscines i perquè feu l'amor quan us sembla, on us sembla i amb qui us sembla? No us importa res de tot això, estúpids? Jo soc atea, gràcies a Déu. Però no tinc cap intenció de deixar-me matar per ser-ne".||}}
 
Per aquestes declaracions polèmiques fou acusada de difamació contra l'[[islam]].
 
Fallaci va publicar una desena de llibres. D'aquests, només n'hi ha dos de traduïts als [[català]]: ''Inxal·là'' (1992) i ''Res i així sia'' (2017). ''Inxal·là'' ([[Plaza & Janés]] i [[Cercle de Lectors]], [[1992]], originalment ''Insciallah'', [[1990]]), és un relat de ficció sobre les tropes italianes al [[Líban]] el [[1983]]. [http://www.austrohongaresa.com/producte/res-i-aixi-sia/ ''Res i així sia''] ([[Companyia Austrohongaresa de Vapors]]) —originàriament, ''Niente e così sia'' (Rizzoli)— és un relat periodístic sobre la guerra del Vietnam.
 
El volum més conegut de la periodista és ''Intervista colla storia'' ('Entrevista amb la història'), on recull algunes de les entrevistes que va fer amb personatges influents del món durant la [[Dècada del 1970|dècada dels setanta]].
 
També va publicar: ''I sette peccati di Hollywood'' ([[1958]]), ''Penelope alla guerra'' ([[1962]]); als EUA: ''If the Sun Dies'' ([[1967]]), sobre el programa espacial dels EUA, i ''The Egotists: Sixteen Surprising Interviews'' ([[1968]]); i també ''Quel giorno sulla Luna'' ([[1970]]), ''Lettera a un bambino mai nato'' ([[1975]]), ''Un uomo'' ([[1979]]) —una novel·la autobiogràfica sobre la seva relació sentimental amb [[Alexandros Panagoulis]], l'heroi de la resistència [[Grècia|grega]] contra el [[Dictadura dels Coronels (1967–1974)|règim dels Coronels]]— i ''Oriana Fallaci intervista sé stessa – L'Apocalisse'' ([[2005]]).
Línia 80:
 
{{commonscat}}
 
 
{{Autoritat}}
 
{{ORDENA:Fallaci, Oriana}}
 
[[Categoria:Escriptors italians en italià|Fallaci, Oriana]]
[[Categoria:Periodistes italians]]