Essència: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
|||
Línia 81:
Per a Aristòtil tal problema no existeix atès que l'enteniment agent és intuïtiu de l'essència a partir d'un procés d'abstracció lògica i el concepte pot ser expressat en termes mitjançant l'ús d'una llengua.<ref> Vegeu [[Sil·logisme]] o llenguatge apofàntic</ref>
== L'essència a l'Edat Mitjana ==
La tradició neoplatònica del cristianisme en subratllà el sentit platònic primitiu, car les essències es constituïen com idees subsistents a la ment divina, principis de la Creació conforme al pla de la Divina Providència, mantenint d'aquesta manera el seu sentit metafísic.
En [[llatí]], però, ούσία es traduí amb el terme [[hipòstasi]] com substància primera. I la substància segona es traduí com ''essentia'', derivant-la de l'infinitiu del verb ''esse'', que també té el sentit d'existir. Així [[Sant Agustí d'Hipona]] a ''De Trinitate'' V. ii, 3: ''Essència es diu d'allò que és ésser'' (ab eo quod est esse dicta est essentia).
Mitjançant aquesta traducció es pot confondre llavors l'ésser, ''esse'', de la substància primera i l'''esse'' de la substància segona com provenint tots dos sentits del mateix principi.
D'aquesta manera els cristians en considerar Déu principi absolut:, al fet de l'existir (creació del no-res) i a la constitució del contingut com forma de l'essència correspon a Déu tot el fonament d'un i l'altre sentit com ''ésser que és''; ideal que fonamenta la creença en el Déu creador cristià.
[[Boeci]], en el seu intent de recuperar el pensament d'[[Aristòtil]] i sintetitzar-lo amb la tradició platònica cristiana, considerarà l'essència com forma i com natura. Forma atès que pot ser objecte de l'enteniment i per tant objecte de definició. Natura perquè constitueix l'ésser com principi causal de la creació.<ref name="Ferrater">[[Ferrater Mora]], op. cit. Entrada: Esencia</ref> La qual cosa dóna origen a la problemàtica posterior sobre l'essència als segles següents.<ref>Magnífica exposició del pensament de Boeci sobre aquest tema a Gilson, E., La filosofía en la Edad Media, op. cit. pp.130 i ss.</ref>
=== Ésser possible (ésser d'essència) - Acte d'ésser (existència) ===
La reintroducció del pensament d'Aristòtil a Occident a través dels àrabs, [[segle XI]], obre noves perspectives i planteja diversos problemes.
L'ús del terme essència, a partir de l'infinitiu llatí ''esse'', tal com introduí Sant Agustí, suscita diversos problemes en aplicar aquest concepte a Déu. Puix Déu no pot considerar-se com una cosa més i tanmateix és més existent que totes les altres coses. Això adquireix una rellevància especial en recuperar el pensament aristotèlic a partir del segle XI.
Per a alguns medievals, juntament amb l'''esse'' infinitiu perfecte de la idea de l'Ésser platònic, existir és sobretot l'''esse'', entès com 'actualitat'. En Déu es mesclen els dos sentits en un de sol i únic terme lingüístic.<ref>Etienne Gilson, op. cit. Cap. VII: "La influencia greco-árabe..."</ref>
El problema de l'essència no és pas simple. Els escolàstics la tractaren amb molt de detall, car consideraren l'essència en tres modes possibles: a la cosa, al concepte i en si mateixa valorant-se d'una manera o d'una altra segons se'n ressaltés un aspecte o un altre de la qüestió.<ref name="Ferrater"/>
* [[Avicenna]] considerà que l'existència (esse) era un accident de l'essència (quidditas) per als éssers creats. L'existència remet llavors a una essència possible, a diferència de l'essència necessària que és Déu.
* [[Anselm de Canterbury|Sant Anselm]] construí el famós [[argument ontològic]] que tanta influència ha tingut al [[racionalisme]] considerant que en Déu l'essència inclou l'existència com una propietat més, una perfecció.
* [[Averrois]] considerà que no hi havia cap distinció entre essència i existència.
[[Fitxer:DIOS Y LA CREACION EN LA FILOSOFIA CRISTIANA.JPG|thumb|400px|Déu i la Creació a la filosofia cristiana]]
* [[Alexandre de Hales]] no admeté una distinció real entre essència i existència sinó únicament una distinció de raó.
* [[Enric de Gant]] considerà una distinció intencional.
Serà [[Sant Tomàs d'Aquino]] qui aplicant un esquema analògic a l'aristotèlic de potència-acte, sintetitzarà la qüestió en la distinció real entre ésser d'essència i ésser d'existència, tot rebutjant l'argument ontològic de Sant Anselm.
Per a Sant Tomàs la distinció real entre essència i existència als ens creats no significa pas que l'existència sigui un mer accident de l'essència. L'existència pot procedir d'una causa eficient transcendent a l'essència (Déu Creador, en qui essència i existència coincideixen) i no ser un afegit o accident de l'essència, sinó un acte de l'essència a partir del seu ésser en potència com possible.<ref name="Ferrater"/>
Tal és el sentit de la creació del món a partir de les essències com idees divines (Divina Providència) i de les existències com substàncies individuals al món sensible i material com moviment per l'acció de les causes. Això fa possible argumentar l'existència de Déu a partir de l'existència de les criatures, com ''ipsum esse subsistens''.<ref>Les cinc vies de la demostració de l'existència de Déu a partir de l'existència de les criatures</ref>
Tal és l'èxit de la síntesi tomista entre la tradició neoplatònica cristiana i l'aristotelisme incorporat a la filosofia occidental a partir del segle XIII.
== Referències ==
| |||