Acròpoli d'Atenes: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
#QQ17 Articles amb interviquis enllaçats a seccions |
He quitado informacion innecesaria |
||
Línia 1:
{{Infotaula edifici}}
L{{'}}'''Acròpoli d'Atenes''' és l'[[acròpoli]] [[Grècia|grega]] més important. L'Acròpoli era, literalment, la “ciutat alta” i estava present a la majoria de ciutats gregues, amb una doble funció: defensiva i com a seu dels principals llocs de culte.<ref>Devambez, Pierre (1972), pàg. 9</ref> L'Acròpoli d'[[Atenes]] està situada sobre un turó a uns
L'entrada a l'Acròpoli es realitza per una porta monumental anomenada els [[Propileus]]. Al costat dret i frontal dels Propileus es troba el [[Temple de Nike Àptera]]. Una gran estàtua de bronze d'[[Estàtua d'Atena Prómakhos|Atena]], construïda per [[Fídies]], es trobava originàriament al centre. A la dreta d'on s'alçava aquesta estàtua es troba el [[Partenó]] o Temple d'[[Atena Pàrtenos]] (''la Verge''). A l'esquerra i al final de l'Acròpoli hi ha l'[[Erectèon]], amb la seva cèlebre ''[[stoà]]'' o tribuna sostinguda per sis [[cariàtides]]. També es troben a l'Acròpoli les restes d'un teatre a l'aire lliure anomenat el [[Teatre de Dionís]], on van estrenar les seves [[Tragèdia|tragèdies]] [[Sòfocles]], [[Eurípides]] i [[Èsquil]]<ref>Devambez, Pierre (1972), pàg. 445-447</ref> i les [[Comèdia grega|comèdies]] d'[[Aristòfanes]].
Línia 55:
Altres monuments, desapareguts avui, són la [[Calcoteca]], el [[Pandrósion]] esmentat més amunt, el santuari de Pandíon, l'[[altar d'Atena]], el santuari de Zeus Polieus i, de l'època romana, el temple circular d'[[August]] i [[Roma (mitologia)|Roma]].
irides per l'ambaixador anglès Lord Elgin i venudes el [[1816]] al [[Museu Britànic]].<ref>Pijoan, ''Historia del arte - 1'' (1966), pàg. 176.</ref>
El [[1832]], quan acaba la guerra d'independència de Grècia, s'escull com nou rei grec el príncep [[Otó I de Grècia|Otó I]], que entra en contacte amb l'arquitecte alemany [[Friedrich Schinkel]] per la construcció d'un nou palau per al rei. L'arquitecte desenvolupa un projecte per construir un palau i uns jardins a l'Acròpoli d'Atenes, sobre les ruïnes dels antics temples. Tanmateix mai no va poder construir-se, ja que Schinkel va sobreestimar la capacitat econòmica del nou regne.<ref>[http://www.tc.umn.edu/~peikx001/archive/acro000.htm Imatges del projecte del Nou Palau de l'Acròpoli d'Atenes]</ref>
Linha 186 ⟶ 173:
[[Fitxer:ParthenonRekonstruktion.jpg|thumb|250px|Reconstrucció del [[Partenó]] en un dibuix de Joseph Kürschner ([[1891]])]]
[[Fitxer:Perserschutt.gif|thumb|250px|Fotografia presa l'any 1866 en unes excavacions a l'Acròpoli amb la figura del ''[[Moscòfor]]'' en primer terme]]
Durant els gairebé quatre segles d'ocupació turca no es van realitzar excavacions ni reformes a l'Acròpoli. La desinformació va fer fins i tot que s'anomenés el [[Partenó]] com «Panteó» i temple d'un déu desconegut a Europa, segons consta en el volum ''Turcograecia'', publicat per M. Kraus el [[1584]]. L'ambaixador de [[Lluís XIII de França]] a [[Constantinoble]] va descriure Atenes en el seu llibre ''Voyage du Levant'' ([[París]], [[1632]]), on relata que el Partenó «es trobava com si acabés de fer-se».<ref name="Maggi">Maggi - Troso (2006), pàg. 46</ref>
Establert un consolat francès el [[1658]], es van començar a tenir els primers visitants estrangers. L'any [[1674]], l'ambaixador francès a Constantinoble va encarregar a l'artista Jacques Carrey que realitzés una sèrie de dibuixos del Partenó i de les seves escultures,<ref>Richter, Gisela M.A. (1980), pàg. 33-35</ref> que han servit posteriorment per la documentació del lloc abans de l'atac que va sofrir el [[1687]] pels venecians, al capdavant dels quals anava Francesco Morosini, qui a més a més va intentar endur-se les escultures de les quadrigues del frontó oest, amb el resultat de la destrossa completa per la caiguda que van patir als pendents de l'Acròpoli. Algunes de les restes van ser recollides per la resta de militars i són les que es troben en diversos museus d'Europa ([[Roma]], [[Venècia]], [[Copenhaguen]]).<ref>Maggi - Troso (2006), pàg. 47</ref>
|