Acròpoli d'Atenes: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
He quitado informacion innecesaria
m Revertides les edicions de Pandok.y. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió.
Etiqueta: Reversió
Línia 1:
{{Infotaula edifici}}
 
L{{'}}'''Acròpoli d'Atenes''' és l'[[acròpoli]] [[Grècia|grega]] més important. L'Acròpoli era, literalment, la “ciutat alta” i estava present a la majoria de ciutats gregues, amb una doble funció: defensiva i com a seu dels principals llocs de culte.<ref>Devambez, Pierre (1972), pàg. 9</ref> L'Acròpoli d'[[Atenes]] està situada sobre un turó a uns 5087165 metres per sobre del nivell de la ciutat. També és coneguda com a ''Cecròpia'' en honor del llegendari home serp, [[Cècrops]], [[rei d'Atenes]].<ref>Apol·lodor, ''Biblioteca Mitològica'', iii.14.1</ref>
 
L'entrada a l'Acròpoli es realitza per una porta monumental anomenada els [[Propileus]]. Al costat dret i frontal dels Propileus es troba el [[Temple de Nike Àptera]]. Una gran estàtua de bronze d'[[Estàtua d'Atena Prómakhos|Atena]], construïda per [[Fídies]], es trobava originàriament al centre. A la dreta d'on s'alçava aquesta estàtua es troba el [[Partenó]] o Temple d'[[Atena Pàrtenos]] (''la Verge''). A l'esquerra i al final de l'Acròpoli hi ha l'[[Erectèon]], amb la seva cèlebre ''[[stoà]]'' o tribuna sostinguda per sis [[cariàtides]]. També es troben a l'Acròpoli les restes d'un teatre a l'aire lliure anomenat el [[Teatre de Dionís]], on van estrenar les seves [[Tragèdia|tragèdies]] [[Sòfocles]], [[Eurípides]] i [[Èsquil]]<ref>Devambez, Pierre (1972), pàg. 445-447</ref> i les [[Comèdia grega|comèdies]] d'[[Aristòfanes]].
Línia 55:
Altres monuments, desapareguts avui, són la [[Calcoteca]], el [[Pandrósion]] esmentat més amunt, el santuari de Pandíon, l'[[altar d'Atena]], el santuari de Zeus Polieus i, de l'època romana, el temple circular d'[[August]] i [[Roma (mitologia)|Roma]].
 
=== Períodes posteriors ===
irides per l'ambaixador anglès Lord Elgin i venudes el [[1816]] al [[Museu Britànic]].<ref>Pijoan, ''Historia del arte - 1'' (1966), pàg. 176.</ref>
[[Fitxer:Theatre of Herodes Atticus 05.JPG|thumb|250px|Vista de l'[[Odèon d'Herodes Àtic]] des de l'Acròpoli d'Atenes]]
 
Amb la conquesta de l'[[imperi Persa]], [[Alexandre el Gran]], fill i hereu del rei [[Filip II de Macedònia]], va passar a dominar tota la Mediterrània. La llibertat de Grècia fou proclamada als [[Jocs Ístmics]], però en realitat el que es va fer fou un traspàs de l'hegemonia de Macedònia a Roma. El [[22 de juny]] de [[168 aC]] es va lliurar la batalla de [[Pidna]], que va posar fi a la monarquia macedònica.
 
Herodes Àtic, [[cònsol romà]], escrivia al seu amic [[Ciceró]] parlant sobre Atenes amb gran entusiasme. Molts italians viatjaven a Atenes per visitar la ciutat, i els governants, junt amb els emperadors, van augmentar els monuments dins i fora de l'Acròpoli. Per exemple, l'any [[161]] es va construir gràcies a Herodes Àtic un [[Odèon d'Herodes Àtic|odèon]] al costat del [[teatre de Dionís]]. Durant la invasió dels [[hèruls]] de l'any [[267]], aquest teatre va ser destruït i més tard la seva estructura va passar a formar part de les muralles. En passar els segles, la seva part inferior va quedar amagada per les bardisses, cosa que va fer pensar al viatger Niccolò de Martini que es tractava d'un pont. Al [[segle XIX]] es van iniciar les excavacions i finalment va ser restaurat. Des de l'any [[1957]] s'hi realitzen normalment representacions i festivals.<ref>[http://odysseus.culture.gr/h/2/eh251.jsp?obj_id=6622 Kosma, Maria (2007), Ministeri de Cultura Hel·lènic], accés: 14-08-2008</ref>
 
Al [[segle VII]], l'[[Erectèon]] va ser convertit en [[Església (arquitectura)|església]] [[Imperi Bizantí|bizantina]] i se'n va transformar l'interior.
 
Posteriorment, amb la [[Batalla del riu Cefís#Conseqüències|dominació catalana]], el [[Partenó]] passà a ser [[Església Catòlica Romana|església catòlica]] amb el nom de Santa Maria de Cetines: [[Pere el Cerimoniós]] manà que fos custodiat nit i dia per una guàrdia especial<ref>[http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0049144 Article sobre el Partenó a l'Enciclopèdia Catalana en línia]</ref> i el qualifica de «la pus rica joia que al món sia».<ref>[http://books.google.cat/books?id=nrGpXHsfL3UC&pg=PA205&lpg=PA205&dq=%22La+pus+rica+joia+que+al+m%C3%B3n+sia%22&source=web&ots=SyXmqh22LQ&sig=j5uli1dkd_kkr1MgVPKNuC2Glhs&hl=ca&sa=X&oi=book_result&resnum=1&ct=result Coll i Alentorn, Miquel, ''Història - 1'' (1992)], Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pàg. 205</ref> L'últim arquebisbe català que digué missa al Partenó fou [[Antoni Ballester]].<ref>[http://books.google.cat/books?id=5Gm79HuBY0cC&pg=PA463&lpg=PA463&dq=%22Antonio+Ballester%22+Athens&source=web&ots=XE5sVCef6A&sig=lP5y0tkoAIBiSZfcbcBf6jBvW7o&hl=ca&sa=X&oi=book_result&resnum=3&ct=result#PPA463,M1 Setton, Kenneth M., ''The Papacy and the Levant, 1204-1571'' (1976), «The Catalans and Florentines in Athens»], Darby (PA), Diane Publishing, pàg. 463-464</ref>
 
Durant l'[[imperi otomà]] ([[1299]]-[[1923]]), els turcs van ocupar [[Grècia]] l'any [[1453]] amb la conquesta d'Atenes, fins a la independència hel·lènica el [[1832]].<ref name="Maggi">Maggi - Troso (2006), pàg. 46</ref> Els [[Propileus]], per la seva banda, van esclatar per un incendi el [[1640]] quan feien la funció de polvorí per al govern turc.<ref>''Enciclopedia Salvat'', volum 1 (1997), Barcelona, Salvat, ISBN 84-345-9708-X</ref>
 
El temple del [[Partenó]] es va transformar en església [[Cristianisme|cristiana]] durant l'[[edat mitjana]]. Es faria servir també com polvorí durant el setge d'Atenes pels [[Venècia|venecians]]. L'any [[1687]], amb l'explosió d'una bomba, se'n van desplomar moltes columnes de les façanes laterals, que van ser les més afectades. A començaments del [[segle XIX]] se'n van arrencar una gran quantitat d'escultures amb el consentiment del govern otomà, les quals van ser adquirides per l'ambaixador anglès Lord Elgin i venudes el [[1816]] al [[Museu Britànic]].<ref>Pijoan, ''Historia del arte - 1'' (1966), pàg. 176.</ref>
 
El [[1832]], quan acaba la guerra d'independència de Grècia, s'escull com nou rei grec el príncep [[Otó I de Grècia|Otó I]], que entra en contacte amb l'arquitecte alemany [[Friedrich Schinkel]] per la construcció d'un nou palau per al rei. L'arquitecte desenvolupa un projecte per construir un palau i uns jardins a l'Acròpoli d'Atenes, sobre les ruïnes dels antics temples. Tanmateix mai no va poder construir-se, ja que Schinkel va sobreestimar la capacitat econòmica del nou regne.<ref>[http://www.tc.umn.edu/~peikx001/archive/acro000.htm Imatges del projecte del Nou Palau de l'Acròpoli d'Atenes]</ref>
Linha 173 ⟶ 186:
[[Fitxer:ParthenonRekonstruktion.jpg|thumb|250px|Reconstrucció del [[Partenó]] en un dibuix de Joseph Kürschner ([[1891]])]]
[[Fitxer:Perserschutt.gif|thumb|250px|Fotografia presa l'any 1866 en unes excavacions a l'Acròpoli amb la figura del ''[[Moscòfor]]'' en primer terme]]
Durant els gairebé quatre segles d'ocupació turca no es van realitzar excavacions ni reformes a l'Acròpoli. La desinformació va fer fins i tot que s'anomenés el [[Partenó]] com «Panteó» i temple d'un déu desconegut a Europa, segons consta en el volum ''Turcograecia'', publicat per M. Kraus el [[1584]]. L'ambaixador de [[Lluís XIII de França]] a [[Constantinoble]] va descriure Atenes en el seu llibre ''Voyage du Levant'' ([[París]], [[1632]]), on relata que el Partenó «es trobava com si acabés de fer-se».<ref name="Maggi">Maggi - Troso (2006), pàg. 46</ref>
 
Establert un consolat francès el [[1658]], es van començar a tenir els primers visitants estrangers. L'any [[1674]], l'ambaixador francès a Constantinoble va encarregar a l'artista Jacques Carrey que realitzés una sèrie de dibuixos del Partenó i de les seves escultures,<ref>Richter, Gisela M.A. (1980), pàg. 33-35</ref> que han servit posteriorment per la documentació del lloc abans de l'atac que va sofrir el [[1687]] pels venecians, al capdavant dels quals anava Francesco Morosini, qui a més a més va intentar endur-se les escultures de les quadrigues del frontó oest, amb el resultat de la destrossa completa per la caiguda que van patir als pendents de l'Acròpoli. Algunes de les restes van ser recollides per la resta de militars i són les que es troben en diversos museus d'Europa ([[Roma]], [[Venècia]], [[Copenhaguen]]).<ref>Maggi - Troso (2006), pàg. 47</ref>