Imamat d'Oman: diferència entre les revisions

L'<nowiki/>'''imamat d'Oman''' (en [[àrab]] '''إمامة عُمان''', ''imāmat ʿUmān'') fou un estat que va existir al modern [[Oman]] (llavors [[sultanat]] de [[Masqat]]), que va adoptar als anys cinquanta el nom d''''estat d'Oman'''. L'[[imamat]] comprenia les zones interiors de l'actual Oman, mentre les zones costaneres i [[Dhofar]] obeïen al [[sultà]] de [[Masqat]].

El [[1911]] SalimSàlim ibn RashidRàixid al-KharusiKharussí va iniciar una revolta amb el suport de les tribus ibadites de l'interior del modern Oman, en contra del sultà de Masqat i es va proclamar l”imamatl'[[imamat]] d'Oman el [[24 de maig]] de [[1913]]. La proclamació de l'imamat va portar a la guerra, que va durar del [[1913]] al [[1920]]. Amb la mediació britànica el 1920 es va signar el tractatTractat de [[Sib]], que pretenia establir un estat autònom a l'interior, però que no va solucionar el problema, ja que no reconeixia una autoritat suprema sinó que establia una autoritat compartida entre el sultà i l”imaml'[[imam]], cadascun amb un territori, sent reconegut l'imam a l'interior com a autoritat única, sent la capital [[Nizwa]]. SalimSàlim va morir el [[23 de juliol]] de [[1920]] i fou designat imam Abu -Abd-Al·lah Allah MuhammadMuhàmmad ibn Abd Allah-Al·lah al-KhaliliKhalilí al-KharusiKharussí.

En endavant l'imam va deixar de pagar impostos a Masqat, i no va acceptar als seus funcionaris,. i elsEls seus propis passaports, emesos a [[Aràbia Saudita]], estaven en circulació. l”imamL'imam fins i tot va arribar a demanar el seu ingrés a la [[Lliga Àrab]]. A la mort de l'imam el maig de [[1954]], el sultà Said[[Saïd ibn Taymur]] va intentar estendre la seva autoritat a l'interior i el nou imam, GhalibGhàlib ibn AliAlí al-HinawiHinaí, designat el [[3 de maig]], li va fer front amb les armes. El sultà, ajudat pels britànics, va sortir vencedor; el tractat de Sib fou declarat anul·lat i l'imamat suprimit ([[17 de desembre]] de [[1955]]); l'[[imam]] va marxar a l'[[exili]] a l'[[Aràbia Saudita]].

L'imam GhalibGhàlib ibn AliAlí i el seu germà TalihTàlib ibn AliAlí, van retornar des de l'Aràbia Saudita i van aixecar a les tribus de l'interior d'Oman fidels a l'imamat el juliol de [[1957]]. La major part dels [[Xeic|xeics]] els vavan donar suport. L'imam tenia el suport dels països àrabs conservadors i el sultà va demanar la intervenció militar dels britànics, la qual era diplomàticament complicada. Però la Gran Bretanya va enviar finalment soldats i avions. Nizwa es va rendir l'[[11 d'agost]] després de forts bombardejos de l'aviació britànica. La comunacolumna motoritzada manada per Robertson va entrar a la ciutat sense oposició i les forces dl”imamatde l'imamat es van retirar cap a les muntanyes. La fortalesa de [[Birq]] fou una de les que més van resistir als britànics i als soldats del sultà. Les forces de terra del sultà van anar conquerint totes les fortaleses dl”imamde l'imam durant el mes d'agost mentre els britànics iniciaven la retirada el 16 d'agost. El 19 d'agost va arribar a Masqat el resident britànic per al Golf Pèrsic, Sir [[Bernard Burrows]], per supervisar la darrera fase de l'evacuació. Per prevenir un rebrot de la guerra va restar al territori un unitat britànica amb cinc tancs i les seves dotacions.

La bandera de l'imam era blanca. Les variacions antigues no són gaire conegudes. La bandera presentada com a bandera dl”imamatde l'imamat a emissions de segells aparegudes el [[1971]] o posteriorment, incloïen en la bandera, la asahada''[[xahada]]'' i una espasa vermella.