Diferència entre revisions de la pàgina «Muralla medieval i moderna de Barcelona»

cap resum d'edició
 
Encara dins del marc d'aquesta llarga confrontació amb França, també se succeïren períodes de revolta per part dels catalans, com la Guerra dels Segadors (1652), que va convertir Barcelona en una ciutat estratègica. Arran d'aquesta darrera revolta, el Consell de Cent va perdre la competència de la gestió i manteniment de les fortificacions de la ciutat a mans de la Corona,{{sfn|Hernàndez i Cardona|Riart i Jou|Rubio i Campillo|2010|p=22}} i provocà la construcció dels primers baluards, amb un objectiu i finalitat molt definida: a més de defensar la ciutat dels atacs exteriors, es convertí en un instrument de la Corona per controlar una ciutat que es revoltava constantment contra l'autoritat reial. La Corona també va preveure un reforçament de les defenses mitjançant la construcció de forts associats, però complicacions financeres només van permetre actuacions parcials al castell de Montjuïc. Passada la Guerra dels Segadors, entre el 1672 i el 1675 s'inicià, per part de l'Estat, la construcció dels baluards del Portal Nou i de l'Àngel, mentre que l'any 1694 s'acabà el baluard de Sant Francesc, i el 1697 es finalitzaren els treballs dels baluards dels Tallers, Sant Pere i Jonqueres.
 
==L'enderrocamentyenderrocament de les muralles (1854-18731881)==
El poble de Barcelona detestava les muralles i n'exigia l'enderrocament, de forma pràcticament unànime. Això s'explica per dos grans factors. Primer, la ciutat, en plena expansió modernitzadora i amb voluntat d'esdevenir una gran capital europea, necessitava nous espais per la indústria, l'habitatge i la mobilitat; per contra, s'ofegava dins el clos murallat: augment de la població, sobreocupació del sòl, esclat de la industrialització, insalubritat. Un segon factor, i de gran importància, va ser la càrrega simbòlica que implicava la muralla, clarament vinculada a l'antic règim i a la repressió militar imposada a partir del 1714.<ref>Nicolau 2004</ref>
 
Així, ja en el [[Trienni Liberal]] (1820-1823) es reclamà l'enderrocament de les muralles, sense èxit. Engegada la [[Regència d'Espartero]], el 31 de desembre de 1840 l'Ajuntament de Barcelona convocà un concurs públic de textos que argumentessin la necessitat d'eliminar les muralles; l'11 de setembre de 1841 el guanyà Pere Felip Monlau amb el cèlebre opuscle ''[[Abajo las murallas]]!!!''. En dues ocasions, l'octubre de 1841 i el juny de 1843, sengles insurreccions populars engegaren l'enderrocament, i en ambdues ocasions l'Estat respongué amb el bombardeig de la ciutat, fortes multes i l'obligació de reconstruir els trams destruïts.
 
Finalment, l'estiu de 1854 es produí l'enderrocament de la muralla de terra. Ho facilità una conjuntura molt especial: canvi de règim a Madrid ([[Bienni Progressista]]) i enorme inestabilitat social a Barcelona, amb epidèmia de còlera i gran nombre de jornalers aturats a què calia donar feina. L'Ajuntament engegà l'enderroc el 7 d'agost, tot i que l'autorització governativa no es publicà a Madrid fins al dia 15. Conclosa la tasca, la Junta d'Enderroc fou dissolta el 2 de gener de 1856. Barcelona passava a estar oberta al Pla. Immediatament s'engegà el procés que menaria al [[pla Cerdà]] (1859) i la construcció de l'[[Eixample]].
 
Una segona etapa fou l'enderrocament de la [[Fortalesa de la Ciutadella|Ciutadella]], particularment odiada perquè la seva funció exclusiva, des de sempre, havia estat la vigilància i repressió ''contra la ciudad''. En el context de la [[Revolució Gloriosa]], el nou Ajuntament inicià l'enderrocament de la Ciutadella el 16 d'octubre de 1868, un cop més sense esperar l'autorització governativa. El 15 de desembre de 1869 el govern espanyol, mercès a la intervenció de Prim, cedí els terrenys de la Ciutadella a l'Ajuntament de Barcelona. En sorgirien el [[parc de la Ciutadella]] i el [[Barri de la Ciutadella|barri que l'envolta]].
 
Només hi restava la [[Muralla de Mar|muralla de mar]], força popular entre els barcelonins com a passeig. Fou enderrocada entre 1878 i 1881, i permeté la reforma del [[Port de Barcelona|port]] i la definitiva integració de [[la Barceloneta]] en el contínuum urbà.
 
===Intervencions arqueològiques===
A l'alçada del Passeig Lluís Companys amb avinguda Vilanova es documenta el baluard del Portal Nou, construït entre els anys 1672 i 1675, i destruït arran del setge a la ciutat de l'any 1697. Aquest element presentava una alçada conservada de 4,75 m, amb un parament de doble full de paredat.
 
==L'enderrocamenty de les muralles (1854-1873)==
El poble de Barcelona detestava les muralles i n'exigia l'enderrocament, de forma pràcticament unànime. Això s'explica per dos grans factors. Primer, la ciutat, en plena expansió modernitzadora i amb voluntat d'esdevenir una gran capital europea, necessitava nous espais per la indústria, l'habitatge i la mobilitat; per contra, s'ofegava dins el clos murallat: augment de la població, sobreocupació del sòl, esclat de la industrialització, insalubritat. Un segon factor, i de gran importància, va ser la càrrega simbòlica que implicava la muralla, clarament vinculada a l'antic règim i a la repressió militar imposada a partir del 1714.<ref>Nicolau 2004</ref>
 
Així, ja en el [[Trienni Liberal]] (1820-1823) es reclamà l'enderrocament de les muralles, sense èxit. Engegada la [[Regència d'Espartero]], el 31 de desembre de 1840 l'Ajuntament de Barcelona convocà un concurs públic de textos que argumentessin la necessitat d'eliminar les muralles; l'11 de setembre de 1841 el guanyà Pere Felip Monlau amb el cèlebre opuscle ''[[Abajo las murallas]]!!!''. En dues ocasions, l'octubre de 1841 i el juny de 1843, sengles insurreccions populars engegaren l'enderrocament, i en ambdues ocasions l'Estat respongué amb el bombardeig de la ciutat, fortes multes i l'obligació de reconstruir els trams destruïts.
 
Finalment, l'estiu de 1854 es produí l'enderrocament de la muralla de terra. Ho facilità una conjuntura molt especial: canvi de règim a Madrid ([[Bienni Progressista]]) i enorme inestabilitat social a Barcelona, amb epidèmia de còlera i gran nombre de jornalers aturats a què calia donar feina. L'Ajuntament engegà l'enderroc el 7 d'agost, tot i que l'autorització governativa no es publicà a Madrid fins al dia 15. Conclosa la tasca, la Junta d'Enderroc fou dissolta el 2 de gener de 1856. Barcelona passava a estar oberta al Pla. Immediatament s'engegà el procés que menaria al [[pla Cerdà]] (1859) i la construcció de l'[[Eixample]].
 
Una segona etapa fou l'enderrocament de la [[Fortalesa de la Ciutadella|Ciutadella]], particularment odiada perquè la seva funció exclusiva, des de sempre, havia estat la vigilància i repressió ''contra la ciudad''. En el context de la [[Revolució Gloriosa]], el nou Ajuntament inicià l'enderrocament de la Ciutadella el 16 d'octubre de 1868, un cop més sense esperar l'autorització governativa. El 15 de desembre de 1869 el govern espanyol, mercès a la intervenció de Prim, cedí els terrenys de la Ciutadella a l'Ajuntament de Barcelona. En sorgirien el [[parc de la Ciutadella]] i el [[Barri de la Ciutadella|barri que l'envolta]].
 
Només hi restava la [[Muralla de Mar|muralla de mar]], força popular entre els barcelonins com a passeig. Fou enderrocada entre 1878 i 1881, i permeté la reforma del [[Port de Barcelona|port]] i la definitiva integració de [[la Barceloneta]] en el contínuum urbà.
 
 
11.915

modificacions