Coureur des bois: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m bot: -qualsevol una altra +qualsevol altra |
m Robot treu enllaç igual al text enllaçat |
||
Línia 9:
Els [[Pobles indígenes d'Amèrica|pobles indígenes]] van ser essencials per al desenvolupament del comerç de pells perquè portaven les pells des de les regions de l'interior de l'Amèrica del Nord (territori francès, britànic i, més tard, nord-americà) als llocs de comerç francesos, tot i que els comerciants de pells també podien obtenir les pells endinsant ells mateixos en aquestes regions interiors. Durant les èpoques d'hostilitats amb els nadius, era més segur per als comerciants francesos que els seus aliats nadius cacessin i posessin paranys per a obtenir pells, però podien conseguir més diners aquells que estaven disposats a endinsar-se als rius i llacs interiors i poder portar de tornada les pells de castor ells mateixos. Durant temps de pau, molts homes joves de la Nova França es van sentir atrets pels alts beneficis i l'aventura del comerç. Van ser empresaris, que treballaven per a si mateixos en comptes de representar una empresa i que es coneix com ''coureurs des bois'' ( «corredors dels boscos»). El 1680, aproximadament uns 500 ''coureurs donis bois'' estaven treballant a la regió del llac Superior tractant de prescindir dels intermediaris.<ref name="cnandianenclyclopedia">http://www.thecanadianencyclopedia.com/index.cfm?PgNm=TCE&Params=A1ARTA0001967</ref>
Durant el segle XVII el comerç de pells era molt lucratiu en la colònia de la [[Nova França
Uns quants «coureurs des bois» es van convertir personatges molt coneguts, com Étienne Brûlé (c. 1592–c. 1633), Jean Nicolet (1598–1642), Médard des Groseilliers (1618–1696), Guillaume Couture (1617/8–1701), Pierre-Esprit Radisson (1636–1710), [[Louis Jolliet]] (1645–1700), Jean-Baptiste Chalifoux i Jacques de Noyon (1668–1745).
Línia 19:
D'aquesta manera, el comerç de pells va passar a estar controlat per un petit nombre de comerciants de Mont-real. Llavors Nova França va començar una política d'expansió en un intent de dominar el comerç pelleter, i la influència francesa es va estendre cap a l'oest, el nord i el sud. Es van construir forts i llocs comercials amb l'ajuda d'exploradors i comerciants, i es van negociar tractats amb els grups natius, amb el que el comerç de pells es va convertir en una activitat organitzada i summament lucrativa. El sistema també es va anar fent més complex, i els «voyageurs», molts dels quals havien estat comerciants independents, es van anar convertint gradualment en treballadors contractats.
En la seva major part, els ''voyageurs'' formaven les tripulacions contractades per manejar les canoes que portaven béns i subministraments als llocs comercials i ''llocs de trobada'' (''rendez-vous'') (per exemple: Grand Portage) on eren intercanviats per les pells. Aquestes canoes circulaven al llarg de rutes ben establertes. Una vegada realitzat el bescanvi, transportaven les pells de tornada a Lachine prop de Mont-real. Alguns «voyageurs» es quedaven en el bosc durant l'hivern i transportaven les mercaderies des dels llocs d'intercanvi fins als llocs d'avançada francesos més llunyans. Aquests homes van ser coneguts com els ''hivernants''. També ajudaven a gestionar el comerç entre les tribus natives. A la primavera transportaven les pells des d'aquestes remotes avançades als llocs de trobada. Els «voyageurs» també van servir com a guies dels exploradors (com Pierre La Vérendrye). La majoria d'aquests canoers eren [[francocanadenc]]s i/o [[
Els ''voyageurs'' van ser empleats molt valorats més endavant per les companyies comercials, com la [[Companyia del Nord-oest]] (''North West Company'', NWC, operativa entre 1779 i 1821) i la [[Companyia de la Badia de Hudson]] (''Hudson's Bay Company'', HBC, fundada en 1670 i encara avui operativa). Gràcies a l'efectivitat de les seves voyageurs, la NWC va ser capaç de desafiar a la HBC i la HBC va deure emplear als seus propis ''voyageurs'' a partir de 1815 per competir amb la NWC.
| |||