The Rolling Stones: diferència entre les revisions

'''The Rolling Stones''' és un grup [[Anglaterra|anglès]] de [[música rock]]. El nom que ve a significar ''bales perdudes'' o ''caps calents'' està tret d'una cançó de [[Muddy Waters]]. Brian Jones, membre original de la banda, volía publicar un anunci a la revista Musical Express per anunciar el grup. Quan li van demanar el nom, va dir "Rolling Stones" perquè és la portada del disc de Muddy Watters amb la cançó "Rollin' Stone"

El grup es va formar l'any [[1962]] quan encara anaven al col·legi i segueix en actiu. Els membres originals eren Mick Jagger, Keith Richards, Brian Jones i Ian Stewart al piano. El pianista va incorporar al bateria Charlie Watts. Posteriorment va entrar al grup el baixista Bill Wymman ja que disposava d'un amplificador propi. Van fer la seva primera actuació en públic al [[Marquee Club]] de Londres el 12 de juliol de 1962.<ref>{{ref-web|url= http://www.rollingstones.com/band/| consulta=12 juliol 2016|títol=The Rolling Stones. Band| editor=Pàgina oficial dels Rolling Stones|llengua=anglès}}</ref><ref>{{ref-web|url= http://www.independent.co.uk/arts-entertainment/music/features/its-only-rocknroll-forty-years-of-the-rolling-stones-647254.html| consulta=12 juliol 2016|títol=It's Only Rock'n'Roll: Forty years of the Rolling Stones| editor=The Independent|data=4 juliol 2002|arxiuurl= http://web.archive.org/web/20090101152347/http://www.independent.co.uk/arts-entertainment/music/features/its-only-rocknroll-forty-years-of-the-rolling-stones-647254.html|arxiudata=1 gener 2009|llengua=anglès}}</ref> El [[7 de juny]] de [[1963]] publicaren el seu primer disc, el single amb la cançó ''Come on'', i el [[15 d'abril]] de [[1964]] el primer llarga durada. Amb ''It's all over now'' aconseguiren el seu primer èxit de vendes, arribant al número u el [[18 de juliol]] de [[1964]]. El manager del grup, Andrew Loog Oldham, va decidir que Ian Stewart no donava la imatge pel grup i va decidir prescindir del pianista com a membre oficial. Stewart va continuar tocant per la banda i sent el primer road manager del grup. Va morir el 1985.

El seu estil musical va estar influït per la música nord-americana especialment el [[blues]] i el [[Rock and Roll]] que ells van fusionar en un so basat en la guitarra i prototip del ''Hard Rock''. Si hem de trobar un disc que recull totes aquestes influències de la música d'arrel nord-americana i les porta cap a un estil amb so i missatge propi, aquest és el monumental disc doble [[Exile on Main Street]], del 1972. Curiosament fouFou gravat a Nellcôte, Villefranche-sur-mer (França), per raons fiscals. Aquest disc va ser la culminació de quatre discs que per molts dels seus seguidors defineixen l'època d'or de la banda. Els discs [[Beggars Banquet]] (1968), [[Let it Bleed]] (1969), [[Sticky Fingers]] (1971) i el ja citat [[Exile on Main Street]] (1972)són considerats àlbums clàssics on el grup es defineix musicalment i assoleix la seva maduresa.

El grup era d'una aparença visual i sonora més ''dura'' que la dels [[Beatles]] amb qui van rivalitzar musicalment encara que sempre han mantingut una bona relació personal.

La seva cançó més coneguda és ''Satisfaction'', que arribà al número u l'[[11 de setembre]] de [[1965]], i que és famosa pel "riff" de guitarra elèctrica inicial, que ha esdevingut un patró d'introducció de moltes cançons.

|[https://iorr.org/tour12/index.htm 50 and Counting Tour] Estats Units, canadà Regne Unit

|[https://iorr.org/tour14/index.htm 14 On Fire Tour] Austràlia i Nova Zelanda