Manbij: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m espais en encapalaments
Cap resum de modificació
Línia 78:
El [[962]], el general [[Nicèfor Focas]] (després emperador [[Nicèfor II]]), en el marc de la seva ofensiva de [[962]]-[[963]], va capturar [[Marash]], [[Duluk]], [[Aintab]] i Manbij i va arribar fins als afores d'[[Alep]]. Manbij estava llavors en poder d'Abu Firas, el cosí i lloctinent de Sayf al-Dawla, que fou fet presoner (va restar set anys captiu a [[Constantinoble]]). El [[966]], Nicèfor Focas, ja emperador, va acampar davant Manbij i es diu que es va fer portar la tela sagrada amb la imatge de Crist (''al-Kirmid''a); però, segons [[Lleó el Diaca]], fou [[Joan I Zimisces|Joan I Tzimisces]] que va obtenir aquesta imatge quan el [[974]] va ocupar la ciutadella de Manbij, on va trobar també les sandàlies de Crist i els cabells de [[sant Joan Baptista]]: tot això fou portat com a relíquies a Bizanci. Durant tota la segona part del segle X, Manbij fou un dels objectius bizantins.
 
Els [[fatimites]] van ocupar la Síria del nord el [[1015]] i els [[mirdàsides]] ([[Salih ibn Mirdas]]) van esdevenir senyors d'Alep el [[1023]] i, la tardor del [[1024]], es va apoderar de Manbij. Per un acord entre [[Rashid al-Dawla Mahmud]], mirdàsida d'Alep, i el seu oncle [[Abu Duaba Atiyya]], senyor de [[Rakka]], Manbij va passar a aquest darrer el [[1063]] o [[1064]]. Al final de [[1068]], en el marc de l'ofensiva bizantina a [[Cilícia]] i Síria del nord, Manbij va ser ocupada per [[Romà IV Diògenes]], que va reforçar la ciutadella assegurant les comunicacions entre [[al-Ruha]] i [[Antakya]], establint guarnició a [[Artah]], a l'est d'Antioquia. Poc després, la ciutat fou confiada al príncep local armeni al servei de Bizanci, [[Filaretos]]. Presoner l'emperador Romà IV en la [[Batalla de Manazkert]] l'agost de [[1071]], Romà va cedir Alep a [[Alp Arslan]] que, de fet, ja l'havia ocupat. S'hi va construir una petita mesquita, obra de Salih, fill de Muhammad Sharif al-Adhami. La ciutat fou confiada a ''amirs'' turcs, que van restaurar la ciutadella, però el 1075 fou ocupada pels mirdàsides; el 1080 la va ocupar Tutush I, però segurament fou evacuada el 1081 després de la derrota davant Alep i devia passar a Sharaf al-Dawla [[MuslimMúslim ibn KurayshQurayx]] dels [[Ukàylida|Banu UkaylUqayl]] de Mossul.
 
===Domini seljúcida===
 
El [[1085]], estava encara en mans de l'[[ukàylida|uqàylida]] MuslimMúslim ibn KurayshQurayx, que governava entre [[Mossul]] i l'[[Eufrates]] incloent-hi el [[Diyar Rabia]] i [[al-Jazira]]. El [[1086]], el sultà seljúcida [[Malik Shah I]] va transferir la ciutat a l'emir [[Ak Sunkur al-Hadjib|Abu Said Ak Sunkur Abd Allah Kasim al-Dawla al-Hadjib]], un dels seus oficials, que el [[1087]] fou nomenat governador d'[[Alep]], d'[[Hamat]] i de [[Ladhikiyya]]. A la mort de Malik Shah I, el [[1092]] la successió fou disputada i, el [[1094]], el seu germà Tadj al-Dawla [[Tutush I]] va derrotar Ak Sunkur, que fou executat, i va ocupar Mandbij.
 
Vers el [[1100]], aspiraven a dominar Manbij l'atabeg de Mossul, [[Djawali]], i [[Ridwan]], fill i successor de Tutush a Alep, i a més els francs o croats. El setembre de [[1108]], Djawali es va apoderar de [[Balis]], que pertanyia a Ridwan d'Alep, i aquest va demanar ajut a [[Tancred de Galilea]], regent del [[principat d'Antioquia]]. [[Balduí I de Jerusalem]] i [[Joscelí I d'Edessa|Joscelí I de Courtenay]] (després Joscelí I d'Edessa), senyor de [[Turbessel]], es van unir a Djawali, que era a Manbij junt amb [[Sadaka]], el xeic dels beduïns [[Banu Mazyad]] o [[mazyàdides]]. El [[1110]], Ridwan va atacar el principat d'Antioquia i Joscelí va baixar des de [[Tell Bashir]] (Turbessel) i va atacar Manbij i Balis, que a l'any següent ([[1111]]) foren ocupades. Manbij fou incorporada al [[comtat d'Edessa]] i al bisbat de Turbessel (Tell Bashir), dependent del [[patriarcat Llatí de Constantinoble|patriarca llatí de Constantinoble]]. Però, al cap de poc, els francs van perdre Manbij, que ja no van recuperar mai més, encara que un bisbe llatí fou consagrat en exili durant un cert temps (fins al {{segle|XIII}}). El [[1120]], Joscelí I, que ara ja era comte d'Edessa, va atacar Manbij. Sembla que havia estat presoner de Dajwali, però aquest el va alliberar i després de creuar l'Eufrates en direcció a [[Antioquia de l'Orontes|Antioquia]] no es va poder estar de saquejar les terres de Manbij, que pertanyien a Ridwan d'Alep.
Línia 100:
El [[1190]], Manbij pertanyia a [[Nasir al-Din ibn Taki al-Din Umar]], i fou escenari d'una concentració de tropes que es preparaven per combatre [[Frederic Barba-roja]]. El [[1192]], al-Malik [[adh-Dhàhir ibn Salah-ad-Din]], tercer fill de Saladí, va intentar assegurar-se Alep en contra d'[[al-Adil I]] in Ayyub, i va buscar el suport d'al-Malik [[al-Mansur Muhàmmad ibn Taqí-d-Din Umar]] d'Hamat, però aquest, que governava Manbij, es va negar a cedir-li Manbij, posició estratègica que controlava les rutes al nord-est i a la vall de l'Eufrates superior i al [[Diyar Mudar]], L'abril/maig de [[1193]], al-Malik adh-Dhàhir ibn Salah-ad-Din i el seu germà al-Malik [[al-Àfdal ibn Salah-ad-Din]] van atacar Manbij i la ciutadella fou destruïda per no servir en endavant a un possible adversari. La ciutat sense defensa fou donada en feu, però el [[1195]] la ciutat tornava a estar en mans d'al Mansur d'Hamat i al-Malik adh-Dhàhir la va tornar a atacar venint des de [[Kinnasrin]], però va haver de tornar urgentment a [[Damasc]] i va abandonar les operacions. El [[1199]], al-Malik al-Mansur Muhammad d'Hamat va ocupar Barin a Izz al-Din Ibrahim ibn al-Mukkaddam, al qual va compensar cedint-li Manbij i, al cap de poc, també li va donar (a petició d'al-Adil I) [[Famiya]] i [[Kafar Tab]]. Ibrahim va morir vers [[1200]] a Manbij i el va succeir el seu germà petit [[Shams al-Din Abd al-Malik]]. El [[1201]], al-Malik adh-Dhàhir d'Alep, que junt al seu germà al-Malik al-Àfdal de Damasc no reconeixien al-Adil I, va enviar el seu emir al-Mubariz Akdja a apoderar-se de Manbij i de Kalat Nadjm, cosa que va fer; Shams al-Din Abd al-Malik fou empresonat a la ciutadella d'Alep i, amb ell, va acabar la nissaga dels [[Banu l-Mukaddam]]. Manbij va dependre directament del principat d'Alep; però, poc després, adh-Dhàhir va reconèixer al-Adil i aquest va concedir Manbij en feu a Imad al-Din ibn Sayf al-Din Ali Ahmad ibn Mashtub; el març del [[1202]], al-Malik adh-Dhàhir la va recuperar, i apareix ordenant algunes obres a la gran mesquita de la ciutat; en va desmantellar la ciutadella. Adh-Dhàhir es va morir el [[1216]].
 
A la fi del segle XII, [[al-Harawi]] esmenta la tomba ja desapareguda d'al-Hakam ibn al-Muttalib ibn Abd Allah ibn al-Muttalib, un [[kuraixitaQuraix|quraixita]] notable del final de l'època dels [[omeies]] i que hauria mort a Síria. Al {{segle|XIII}}, per aquesta i altres raons fou centre de pelegrinatge, i també ho fou de la secta mig musulmana dels sabeus.
 
El juliol de [[1218]], l'avantguarda del soldà Izz al-Din [[Kaykaus I]] de [[soldanat seljúcida de Rüm|Rüm]] va envair la Síria del nord i es va acostar a Manbij, que li va obrir les portes; però, mancada de defenses, els seljúcides van haver d'abandonar la posició, que va caure en mans d'al-Malik al-Àfdal, ara emir de [[Samosata]], que hi va nomenar com a governador un dels seus oficials de nom ''Sarim al-Din Manbidji'', que en va restaurar les muralles. Quan es va acostar al-Malik [[al-Àixraf ibn al-Àdil]] (successor del seu pare com a degà dels aiubites), Sarim va fer front a les seves tropes, però fou derrotat i va perdre Manbij.