El convit: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
qq16 |
He ampliat l'article amb la seva corresponent bibliografia. |
||
Línia 13:
El diàleg es tanca amb la bulliciosa entrada d'un embriac, [[Alcibíades]], en la celebració. Aquest elogia llavors la figura mateixa de Sòcrates, lloant la seva temprança i la seva inclinació a la veritat, a la recerca de la qual viu consagrat. D'aquesta forma, es mostra al lector com el mateix Sòcrates és l'encarnació perfecta dels preceptes que ell mateix va exposar en el seu discurs. Com a exemple, Alcibíades ens narra com, a pesar que llavors tota [[Atenes]] reconeixia la seva bellesa física, Sòcrates va refusar el tracte sexual amb ell.
== El banquet com a obra literària ==
El banquet no és només un tractat filosòfic sobre l’amor, sinó que esdevé tant per la seva forma com pel seu contingut una obra literària de gran qualitat estilística. No és estrany trobar una obra filosòfica amb una forma tant acurada com aquesta quan en la tradició que li dóna origen els poetes eren els que feien filosofia, és a dir, els poetes eren els predecessors dels filòsofs.
L’elevació poètica de l’obra li ve donada, d’una banda, pel llenguatge, però, sobretot, per la seva estructura compositiva, semblant a una novel· la actual. És un tractat filosòfic en forma de narració dialogada, fet sorprenent en el gènere. Així doncs, comença amb Apol· lodor dirigint-se a uns amics per explicar-los els successos d’un banquet ocorregut anys enrere al qual ell no va assistir, però que coneixia gràcies al testimoni d’Aristodem, el qual sí hi va participar. A partir d’aquí, es narra tota la conversa esdevinguda durant la sobretaula del banquet celebrat a casa d’Agató, en la qual parlen diversos personatges, cadascú amb el llenguatge, tarannà, idees i personalitat pròpies. Aquests mateixos personatges són figures històriques recreades literàriament per Plató per transmetre les seves idees: els fa dir allò que ell vol explicar, no necessàriament allò que els personatges històrics pensàven realment. Constitueix una narració amb diversos nivells dialèctics: Apol· lodor explica als seus amics allò que li va explicar Aristodem, qui va sentir tot allò que deien Sòcrates i els altres comensals.
A més a més, té una estructura que pot, perfectament, adequar-se a la de la narració tradicional: té una presentació (en què l’interlocutor presenta la introducció al banquet d’Aristodem, els personatges i la situació), un nus o desenvolupament (en el qual es proposa el tema de l’Amor i un per un, els comensals van fent-ne l’elogi) i un desenllaç (amb la interrupció d’Alcibíades i la finalització del banquet). Malgrat el contingut filosòfic dels discursos, la forma de l’obra és completament novel· lística: amb diàlegs, interrupcions de la trama (com el singlot d’Aristòfanes), diversos nivells narratius (el discurs de Diotima explicat per Sòcrates), analepsis i figures.
== Personatges ==
* Agató: Cinquè a parlar, malgrat ésser un gran tràgic, enfoca el seu discurs d’una manera completament oposada, planera. Relaciona l’amor amb l’alegria, no amb el patiment. Comença amb una descripció del déu: a diferència de Fedre, el considera la divinitat més jove (i es manté sempre així), però també la més bella; i en consonància amb Erixímac, venera la divinitat des de la seva professió anomenant-lo “poeta” com a “creador”; també és delicat i flexible. Pel que fa a la virtut de l’Amor, considera que és qui domina en tot amb justícia, temprança i valentia, de manera que allà on hi ha amor, hi ha virtut.
* Erixímac: Tercer a parlar, comença el seu elogi a l’amor des de la perspectiva de la medicina, la seva professió. Admet la dualitat de l’amor exposada abans per Pausànies, però afegeix que l’Eros no és només l’agent que empeny a la virtut, sinó que és el motor que regeix tots els contraris i la força còsmica que presideix les arts i les ciències. Per tant, ell considera l’amor no només un element humà sinó natural i com a força empenyedora de la vida. Per la seva professió creu en l’harmonia i l’equilibri, pensa que dos que tenen el mateix caràcter no es poden estimar perquè l’amor és tensió i compensació; és a dir, que l’equilibri té lloc quan dos coses que no concorden s’ajunten, perquè es compensen l’una a l’altra. Per tant, per a Erixímac, l’Amor Urani es duu a terme correctament quan és generat per l’equilibri i l’harmonia.
* Fedre. És el primer a parlar, l’aprenent de filòsof, que comença el seu elogi parlant de l’Eros com a principi generador i antiquíssim, anterior als altres déus, i fa referència a diferents teogonies que li donen suport. Sobretot des d’una perspectiva homo-pederàstica (però no exclusiva, perquè també posa a Alcestis com exemple, que va morir pel seu marit) el considera l’originador de les virtuts. Pensa que l’Amor és el que incita a l’amant a imitar les virtuts de l’estimat, així com a abstenir-se d’allò innoble per tal de aconseguir el seu objecte d’adoració. També incita la virtut en l’estimat, que sempre ha de ser modèlic davant els seus amants.
* Pausanies: El segon a parlar, el sofista, comença el seu discurs amb una correcció al discurs anterior, doncs considera que hi ha dos tipus d’Eros, igual que d’Afrodites: una Urània, en la creació de la qual només participa la part masculina (els genitals d’Urà tallats per Cronos), i la Pandemos (vulgar), engendrada per Zeus i Dione. D’aquesta forma exposa que cap acte és formós per sí mateix, sinó que depèn de com es dugui a terme: es pot estimar de forma correcta quan és entre homes perquè s’enllaça amb l’intel· lecte i l’espiritualitat, que porten a l’assoliment de la virtut; però de forma incorrecta si es duu a terme entre un home i una dona (corrompuda i impura) o un noi massa jove (que encara no té la intel· ligència suficient) perquè el seu objecte és el cos i el plaer físic. Així doncs, per a Pausànies la virtut prové de l’amor exercit de forma correcta: entre homes i amb la intenció de l’elevació espiritual, no amb el del desig carnal
* Aristòfanes: Quart a parlar, el comediògraf, un cop s’ha recuperat del singlot, és el següent a parlar. Explica el mite de l’androgin, segons el qual els homes abans estaven units els uns als altres en parelles de dos. N’hi havia tres tipus: els que estaven formats per dos homes, els que estaven formats per dues dones i els que ho estaven per un home i una dona. Eren persones compostes i molt properes a la divinitat: tant que un dia es van rebel· lar i van començar a escalar al cel per enfrontar-se als déus. Per això, els van castigar partint-los per la meitat, i aquests éssers resultants, sentint-se incomplets, es veurien obligats a passar tota la vida buscant la seva altra meitat. En discordança amb la seva professió, la seva teoria sobre l’amor es basa en l’aconseguiment de la felicitat per mitjà de l’acompliment del tràgic anhel humà d’estimar, al qual només s’hi pot arribar actuant virtuosament en concordança amb la voluntat divina. Tot i així, utilitza llenguatge còmic per a descriure aquest amor que es satisfà en la unió sexual i que no transcendeix.
* Sòcrates
Linha 32 ⟶ 39:
* Aristodem
* Diotima: Personatge que no apareix directament, si no que és presentada per Sòcrates. Diotima (“la que venera Zeus”) és una sacerdotessa de la llunyana ciutat de Mantinea, qui Sòcrates descriu com “la meva mestra en els afers amorosos”, és a dir, que no només és una dona que té una opinió filosòfica, sinó que, a més a més, és d’un coneixement tan elevat que té com a deixeble el mateix Sòcrates, el gran pensador. El seu discurs descriu Eros com un δαιµων, una mena de geni, un ésser mig déu mig humà: desitja, com els homes, coses bones i belles, i aquest desig és causat per una privació que els déus per naturalesa no pateixen. L’Eros busca i desitja sempre allò bo i bell: aquesta recerca rep el nom “d’amor” quan es converteix en producció de la bellesa, que es pot donar tant de forma carnal com espiritual. L’amor és el nexe entre la immortalitat i la mortalitat: mitjançant aquest “amor” (producció de la bellesa) els éssers es reprodueixen per tal de perpetrar-se: En el cas dels humans, també poden reproduir el coneixement i les virtuts en els seus descendents o deixebles. La seva recompensa és aquesta mena d’immortalitat del record que no mor mai encara que passin els segles.
Linha 87 ⟶ 95:
}}
* ''El banquete. Fedón.'' Platón, (en castellà). Traducción, traducción y notas de Luis Gil. Editorial Planeta, Barcelona, 1982.
== Vegeu també ==
| |||