The Rolling Stones: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot treu puntuació penjada després de referències
m Robot modifica l'enllaç a una altra wiki
Línia 6:
El seu estil musical va estar influït per la música nord-americana especialment el [[blues]] i el [[Rock and Roll]] que ells van fusionar en un so basat en dues guitars rítmiques i prototip del ''Rhythmic and blues''. Si haguèssim de triar un dels seus discs que reculli les influències de la música d'arrel nord-americana adaptées cap a un estil amb so i missatge propi, aquest seria el monumental disc doble [[Exile on Main Street]], publicat el 1972. Fou gravat a Nellcôte, Villefranche-sur-mer (França), al soterrar de la casa que havia llogat Keith Richards. Els Stones van haver de fugir d'Anglaterra per la pressió fiscal abusiva que els feia tributar praticamente el 100% del que guayaven. Aquest disc va ser la culminació de quatre discs que per molts dels seus seguidors defineixen l'època d'or de la banda. Els discs [[Beggars Banquet]] (1968), [[Let it Bleed]] (1969), [[Sticky Fingers]] (1971) i el ja citat [[Exile on Main Street]] (1972)són considerats àlbums clàssics on el grup es defineix musicalment i assoleix la seva maduresa.
 
El grup era d'una aparença visual i sonora més ''dura'' que la dels [[Beatles]] amb qui van rivalitzar musicalment encara que sempre han mantingut una bona relació personal. De fet, un dels primera èxits dels Stones va ser una cançó composta per Lennon - Mc Cartney. Es tracta de "I wanna be your man".<ref>{{Ref-web|url=https[[://en.wikipedia.org/wiki/I_Wanna_Be_Your_Man:I Wanna Be Your Man|títol=I wanna be your man|consulta=|llengua=|editor=|data=}}]]</ref> Publicada com a segon single l'1 de novembre de 1963, la versió dels Rolling Stones va arribar al nº 12 de les llistes britàniques.
 
La seva cançó més reconeixible del grup és ''(I can't get no)Satisfaction'', que arribà al número u l'[[11 de setembre]] de [[1965]]. Famosa pel "riff" de guitarra elèctrica inicial, ha esdevingut un patró d'introducció de moltes cançons. Keith Richards explica que va somiar el riff inicial. Es va despertar, el va gravar i se'n va tornar a dormir.
Línia 14:
Però els Rolling Stones son, sobretot, els reis dels concerts. Durant els any 60 i els 70 van rodar constantement per tot el món fent honor al seu nom. Des dels petits clubs anglesos dels 60, passant per la conquesta dels Estats Units seguint el camí obert pels Beatles, fins a les gires eternes per Europa, Japó, Australia, Sud America i, sobretot, els Estats Units. En una época en que les pantalles gegants simplement no existien, Mick Jagger s'espabilava per a captar l'atendió de milers de fans durant les dues hores de concert. Segurament gràcies a que el seu pare havia sigut professor d'educació física, Jagger sempre ha mantingut un estar de forma envejable. Els excessos amb les drogues i la beguda els deixava pel sea colega Keith Richards.
 
La dècada dels 80 va començar amb la publicación de l'àlbum ''Tatto You'' amb les restes de les sessions de ''Some Girls'' i ''Emocional Rescue''. Start me up va ser un èxit brutal i els va servir per començar la majoria de concerts de la gira americana i europea. L'álbum ''Still Life'' gravat en directe las Estats Units, comença amb els acords de piano de Duke Ellington interpretant ''Take the A Train''.<ref>{{Ref-web|url=https://www.youtube.com/watch?v=03TYbImaY7M|títol=Still life - American concert|consulta=|llengua=|editor=|data=}}</ref> La passió del jazz del batería Charlie Watts hi va tenir molt a veure. A l'acabar la extenuant gira va esclatar el que Keth Richards defineix com "The third world war". Mick Jagger introduceix una cláusula al nou contracte multimillonari de la banda amb la CBS per la qual té dret a gravar tres discs en solitari. El primer disc és el mediocre ''She's the boss''.<ref>{{Ref-web|url=https[[://es.wikipedia.org/wiki/:She's_The_Bosss The Boss|títol=She's the boss|consulta=|llengua=|editor=|data=}}]]</ref> Jagger s'allibera de la cotilla dels Rolling Stones i fantaseja amb competir en solitari amb Michael Jackson o la Madonna. Al concert benefic Live Aid <ref>{{Ref-web[[Live Aid|url=https://ca.wikipedia.org/wiki/Live_Aid|títol=Live Aid|consulta=|llengua=|editor=|data=}}]]</ref> del 1985, Jagger actua al marge dels Stones fent un show amb Tina Tuner cantant ''It's only rock'nd roll''.<ref>{{Ref-web|url=https://www.youtube.com/watch?v=B-xVQKRJosU|títol=Live Aid|consulta=|llengua=|editor=|data=}}</ref> Per la seva banda Keith Richards i Ron Wood actuen al costat de Bob Dylan cantant ''Blowin in the Wind.'' Richards i Wood s'obliden de la lletra de l'himne de Dylan i el resultat és una de les actuacions més patètiques dels últims anys dalt d'un escenari.<ref>{{Ref-web|url=https://www.youtube.com/watch?v=_wqS_7zDBuA|títol=Blowin' in the wind|consulta=|llengua=|editor=|data=}}</ref> El grup sembla trencat. El 1986 publiquen l'album ''Dirty Work'' en compliment del contracte amb la CBS. Les sessions de gravació son un infern. Jagger i Richards no coincidiexen mai a l'estudi. El bateria Charlie Watts, fins aquell moment net com una patena, comença a tontejar amb la heroïna. Al videoclip de la cançó ''One hit to the body'' <ref>{{Ref-web|url=https://www.youtube.com/watch?v=dx2WRQLSIew|títol=One hit to the body|consulta=|llengua=|editor=|data=}}</ref> es pot veure claramente la tensió entre els dos amics.
 
Altres cançons conegudes són : ''Get off of my cloud'' (1965), ''Paint it black'' (1966), ''Let's spend the night together'' (1967), ''Jumpin' Jack Flash'' (1968), ''Sympathy for the devil'' (1968), ''Honky tonk women'' (1969), ''Gimme shelter'' (1969), ''Brown sugar'' (1971), ''Tumbling dice'' (1972), ''Angie'' (1973), ''It's only rock n'roll'' (1974), ''Miss you'' (1978), ''Beast of burden'' (1978), ''Start me up'' (1981) i ''Waitng on a friend'' (1981).