Piano preparat: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m bot: -composant +component |
encapçalaments |
||
Línia 3:
El '''piano preparat''' és el piano que es toca de forma tradicional, però els tons, timbres i les respostes dinàmiques de les notes han estat alterats prèviament amb objectes de diferents tipus de materials: metall, fusta, roba, gomes d’esborrar, plàstic, perns, rosques, sordines, monedes, pilotes de ping-pong, llibres, guix, etc. Es col·loquen a punts particulars sobre i enmig de les cordes de la caixa de ressonància.
El resultat del so és determinat per el tipus d’objecte situat entre les cordes o davall dels apagadors.
Línia 14:
Tant [[Henry Cowell]] com [[John Cage]], els quals van ser els compositors fonamentals del piano preparat, van introduir sons orientals, com un gong, bols de vidre, instruments de percussió de la India...
En els segles XVIII i XIX ja s’experimentaven el canvis de timbre en el piano amb fusta o cuir, però a finals del segle XIX no era freqüent.
Línia 43:
A partir d’allà, John Cage va preparar una “taula de preparacions”, en la qual indicava el material a inserir, en quines cordes i la distància desde els apagadors i el pont. Arribaria a compondre fins a 28 obres per a piano preparat, essent “Sonates i Interludis” (1946-48) el punt culminant.<ref>[https://www.youtube.com/watch?v=pUTXNxFvjDw Video. John Cage - Sonata II For Prepared Piano.]</ref>
Convençut
Distingia entre estructura y mètode. Cage va imaginar un tipus d’estructura, que ell va anomenar “micromacrocòsmica”, en la qual la divisió de les grans parts ha de tenir la mateixa proporció que la divisió de les parts petites. Per exemple, una peça de 100 compassos es pot dividir en 10 seccions de 10 compassos cada una o en grups més grans, per a reduir seccions.
Línia 63:
En 1937, Cage va afirmar que hi hauria desacord entre la consonància i la dissonància i aviat, entre el soroll i la música. Conclou que el compositor ha d’experimentar sons sempre. Va ser reconegut i recolzat per els avantguardistes.
'''Els compositors del segle XX''' han intentat experimentar l’alteració de les cordes del piano, abans i després de John Cage. Això ha provocat comparacions entre el resultat del so del piano preparat i el d’una orquestra de cambra, conjunts de percussió i el gamelan. Desde 1960 the piano preparat ha crescut en popularitat internacional i en 1980 ja s’havien escrit més de tres-cents peces.
| |||