Diferència entre revisions de la pàgina «Amèrica del Sud»

m
cap resum d'edició
m
 
Al sud de [[Xile]] s'han trobat restes fòssils de recol·lecció i caça de fa 7.000 anys (5000 aC). Si, com es diu al començament, el poblament d'[[Amèrica]] es va iniciar fa 36.000 anys i les restes trobades a Xile, que suposen la part més meridional del continent, tenen una data de 7.000 anys, el poblament d'Amèrica va durar 29.000 anys.
 
== Geografia física ==
=== Punts extrems ===
[[Fitxer:South America satellite orthographic.jpg|esquerra|thumb|240px|Fotografia d'Amèrica del Sud]]
[[Fitxer:Vicuña.jpg|240px|thumb|[[Vicunya]] (''[[Vicugna vicugna]]'')]]
[[Fitxer:Coati roux Amiens 2.jpg|240px|thumb|[[Coatí]] (''[[Nasua nasua]]'')]]
[[Fitxer:Faz_S_Sofia_canavial_090607_REFON.JPG|240px|esquerra|thumb|Camps de [[canya de sucre]] a [[Avaré]] ([[São Paulo]], el [[Brasil]])]]
* Superfície total: 17.820.770 km² (12% del total de terres emergides).
* Extrem septentrional: [[punta Gallinas]] ([[Colòmbia]]), 12° 28′ S.
* Extrem meridional: [[cap d'Hornos]] ([[Xile]]), 55° 59′ sud.
* Extrem oriental: [[cap Branco]] ([[Brasil]]), 34° 47′ oest.
* Extrem occidental: [[punta Pariñas]] ([[Perú]]), 81° 15′ O.
* Lloc més sec del món: [[desert d'Atacama]] ([[Xile]]), < 15 mm/any.
* Lloc més alt: [[Aconcagua]] ([[Argentina]]), 6.960&nbsp;[[msnm]].
* Major depressió: [[Llacuna del Carbón (Santa Cruz)|llacuna del Carbón]] ([[Argentina]]), - 105 metres.
* Riu més llarg: [[riu Amazones]] ([[Perú]], [[Colòmbia]], el [[Brasil]]), 6.788 km.
* Llac més gran i més alt del món navegable: [[llac Titicaca]] ([[Perú]], [[Bolívia]]), 8.300 km², 3.821 metres.
* Cascada més alta del món: [[salto Angel]] ([[Veneçuela]]), 979 metres de caiguda.
 
=== Geologia i relleu ===
Topogràficament, Amèrica del Sud es divideix en tres seccions: la serralada, les terres baixes de l'interior i l'escut continental.<ref name="TCEE">{{ref-web |url=http://www.infoplease.com/ce6/world/A0861195.html|títol=South America: Topography and Geology|any=2007|obra=Columbia Electronic Encyclopedia|consulta=27/12/2008|llengua= anglès}}</ref> La [[serralada dels Andes]] destaca per ser la [[serralada]] més llarga i jove del món, així com la més alta fora d'[[Àsia]]. Naixent de les profunditats oceàniques, s'aixeca des del sud de [[Illa Gran de Terra del Foc|Terra del Foc]] seguint un traç paral·lel a la costa del [[oceà Pacífic|Pacífic]], per diversificar-se al nord, obrint-se en dos braços, un cap a l'[[istme de Panamà]] i l'altre seguint la costa del [[mar Carib|Carib]]. Passa per Argentina, Xile, Bolívia, el Perú, Equador, Colòmbia i Veneçuela. El seu cim més alt és l'[[Aconcagua]], amb 6.962&nbsp;[[msnm]]. Durant el seu recorregut, la serralada es ramifica en diverses serralades secundàries que tanquen valls com la [[depressió intermèdia]] i la [[vall del Cauca]], a Colòmbia, i [[altiplà|altiplans]] com l'[[altiplà andí]] que es troba a uns 3.000&nbsp;msnm en una zona entre Bolívia, el Perú, Argentina i Xile. L'origen de la serralada és el resultat de la [[subducció]] de la [[placa de Nazca]] sota la [[placa Sud-americana|placa sud-americana]] a uns 9 cm/any. A Colòmbia, a l'altre extrem del subcontinent, hi ha una serralada independent dels Andes, la [[sierra Nevada de Santa Marta]], amb el [[pic Cristóbal Colón]] com a punt culminant, amb 5.776 m.
 
Les terres baixes se solen classificar en tres sistemes:<ref>{{ref-web |url=http://www.lateinamerika-studien.at/content/natur/naturesp/natur-192.html|títol=Espacios naturales de Latinoamérica|any=2005|obra=Institut für Geographie der Universität Innsbruck|consulta=27/12/2008|llengua=castellà}}</ref> els [[Llanos|llanos del Orinoco]], la [[Selva amazònica|plana de l'Amazones]] i la [[plana Chacopampeana]] o del Plata, formades per la [[sedimentació]] produïda pels rius que les travessen i per les partícules fruit de l'[[erosió eòlica]]. A més, hi ha petites planes costaneres tot seguint l'oceà Pacífic a Colòmbia, Equador i Perú i l'Atlàntic a Guyana, Surinam, Guayana Francesa i Brasil. La major depressió del subcontinent es troba a 105 m sota el nivell del mar, a la [[llacuna del Carbón (Santa Cruz)|llacuna del Carbón]], Argentina.
 
L'escut continental se separa en tres seccions desiguals:<ref>{{ref-web |url=http://www.lateinamerika-studien.at/content/natur/naturesp/natur-815.html|títol=Espacios naturales de Latinoamérica|any=2005|obra=Institut für Geographie der Universität Innsbruck |consulta=27/12/2008 |llengua=castellà}}</ref> el [[massís de Brasília]], el [[Escut guaianès|massís Guaianès]] i el [[massís Patagònic]], i es troben els dos primers entre els més antics del planeta. La duresa de les roques cristal·lines que els formen els atorga gran estabilitat i és la raó per la qual no es produeixen [[terratrèmol]]s en les enormes regions que ocupen. El massís de Brasília ocupa l'est, centre i sud de Brasil, gran part d'Uruguai, l'est del Paraguai i el nord-est de l'Argentina. El massís Guaianès comprèn gran part de Guyana, Surinam i la Guaiana Francesa; el sud de Veneçuela, una part del nord del Brasil i de l'orient colombià. El massís Patagònic comprèn quasi tota la [[Patagònia]] argentina i l'extrem sud de la xilena. També hi ha altres sistemes orogràfics importants rejovenits pel plegament andí dispersos entre les planes del subcontinent, com ara les serres [[Serra de la Macarena|Macarena]] i [[Serra de Chiribiquete|Chiribiquete]] a Colòmbia, la [[serrania de Santiago]] a Bolívia, i les [[serras Pampeanas]], [[Serres de Ventania|Ventania]] i [[Sistema de Tandilia|Tandilia]] a l'Argentina.
 
A la [[plataforma continental]] d'Amèrica del Sud hi ha algunes illes, i les més grans són [[Illa Gran de Terra del Foc|Terra del Foc]] (Argentina i Xile), [[Marajó]] (Brasil), l'[[Illa Gran de Chiloé]] (Xile), les [[illes Malvines]] (Territori Britànic d'Ultramar), [[Illa Puná|Puná]] (Equador) i [[Illa de Margarita|illa Margarita]] (Veneçuela). El sud del continent mostra la seva característica exglaciar amb nombrosos [[fiord]]s i illes al sud de Xile. Hi ha alguns grups d'illes fora de la plataforma continental, però pròximes a les costes sud-americanes: les [[illes Galápagos]] (Equador), [[Illa de Pasqua|l'Illa de Pasqua]] (Xile), [[Illa Sala y Gómez]] (Xile), [[Illa de Malpelo|Malpelo]] (Colòmbia) i els arxipèlags de la [[Illes Geòrgia del Sud|Geòrgia del Sud]] i les [[Illes Sandwich del Sud|Sandwich del Sud]] (Territori Britànic d'Ultramar).
 
=== Clima ===
Amèrica del Sud acull una gran varietat de [[clima|climes]]: la humitat càlida de la [[selva Amazònica|selva amazònica]], el fred sec de la [[Patagònia]], l'aridesa del [[desert d'Atacama]], els vents de la [[Illa Gran de Terra del Foc|Terra del Foc]]. L'explicació es deu a:
* L'amplitud de [[latitud]]s que ocupa el continent. La major part del subcontinent es troba dins les [[zona tropical|zones tropicals]], l'[[equador terrestre]] el travessa per la part nord, el [[tròpic de Capricorn]] passa prop de la seva latitud mitjana i això fa que bona part del continent tingui un [[clima tropical]]. Per sota d'aquest, predomina el [[clima temperat]] a Uruguai, el centre de l'Argentina, el sud del Brasil i el sud de Xile, i el [[clima mediterrani]] al centre de Xile. Finalment, a la Patagònia es troben els climes freds, humit a la serralada i la zona occidental, i sec a la zona oriental. L'extrem sud s'endinsa en la [[Clima polar|zona subantàrtica]].
* La diferència de temperatures entre els oceans que l'envolten. Generalment la costa atlàntica és més càlida, i la pacífica és més freda per la presència del [[corrent de Humboldt]], procedent de l'[[oceà Antàrtic]].
* La presència dels Andes, que presenta grans diferències tèrmiques segons l'[[Altura (magnitud)|alçària]].
 
A la regió occidental, entre els Andes i el Pacífic, es localitzen les zones més humides i seques del planeta: [[Chocó biogeogràfic|El Chocó]] (Colòmbia, Equador, el Perú, Panamà) i el [[desert d'Atacama]] (Xile), respectivament.
 
=== Astronomia a Amèrica del Sud ===
 
L'[[Observatori Astronòmic de Quito|observatori astronòmic de]] [[Quito]] fou creat el [[1873]], dins del programa de modernització de l'ensenyament superior i l'àmbit acadèmic endegat pel president [[Gabriel García Moreno]]. En el moment de la fundació, estava situat als afores de la ciutat i el seu disseny es basà en el de l'[[observatori de Bonn]]. El projecte fou del jesuïta pare Menten, que també en fou el primer director, i entre les primeres activitats desenvolupades es troben estudis d'astrometria, determinació del temps, meteorologia i sismologia.
 
Posteriorment, a començaments del [[segle XX]], l'observatori serví de base a la segona missió geodèsica francesa, encarregada per l'Acadèmia de Ciències de París de mesurar la longitud d'un grau de meridià terrestre a l'equador (i així precisar les mesures fetes 60 anys abans per la primera missió geodèsica de [[Charles-Marie de La Condamine|La Condamine).]] El principal instrument d'observació és un [[telescopi refractor]] equatorial Merz de [[1875]]; té un diàmetre de 23,8&nbsp;cm i una [[distància focal]] de 319&nbsp;cm; està equipat amb [[micròmetre (aparell)|micròmetre]]s, un [[espectroscopi]] i un [[polarímetre]]. Un altre telescopi, de muntura altazimutal, 90 mm de diàmetre i distància focal de 141&nbsp;cm, s'utilitza actualment per a l'observació solar. Cal destacar també el [[cercle meridià]] Repsold de [[1889]], de 16,2&nbsp;cm de diàmetre, i un astrolabi Danjon. L'observatori de Quito, al mig del parc de ''La Alameda'', és un dels més antics d''''Amèrica del Sud''' (1873), gestionat per l'Escola Politècnica Nacional.
 
<gallery>
Antique Telescope at the Quito Astronomical Observatory 002.JPG
Antique Telescope at the Quito Astronomical Observatory 01.JPG
Antique Telescope at the Quito Astronomical Observatory 09.JPG
Antique Telescope at the Quito Astronomical Observatory 08.JPG
Quito_Observatory.JPG|
</gallery>
 
=== Hidrografia ===
El 26% de l'[[aigua dolça]] de la [[Terra]] es troba a Amèrica del Sud, on destaquen per la seva enorme extensió les [[conca hidrogràfica|conques]] dels rius [[Riu Amazones|Amazones]] (la major del planeta), [[Riu Orinoco|Orinoco]] i [[Riu Paraná|Paraná]]. Per la presència de la serralada dels Andes en paral·lel a l'oceà Pacífic, els rius de major cabal i conca són aquells que desguassen a l'oceà Atlàntic.
 
Per la seva estructura geològica, Amèrica del Sud presenta dos grans tipus de rius:
* Els que desemboquen a l'[[oceà Atlàntic]], que són llargs i cabalosos.
* Els que desemboquen a l'[[oceà Pacífic]], que són curts i torrencials.
 
Als [[Andes Patagònics]] hi ha el [[Camp de Gel Patagònic Nord|camp de gel Patagònic Nord]] i el [[Camp de Gel Patagònic Sud|camp de gel Patagònic Sud]], aquest darrer la tercera major extensió de gel del món després de [[Antàrtida|l'Antàrtida]] i [[Grenlandia|Groenlàndia]].
 
El [[llac de Maracaibo]], a Veneçuela, és el més gran del subcontinent, amb 13.000 km², mentre que el [[llac Titicaca]], situat entre el Perú i Bolívia, és el llac més gran i més alt del món navegable, amb 8.300 km² i 3.821&nbsp;msnm, respectivament.
 
== Geografia política ==
{{note|5}}[5], [6] Administrat pel [[Regne Unit]] i reclamat per [[Argentina]]. És un [[Territori Britànic d'Ultramar]].
 
== GeografiaFauna i flora ==
=== Punts extrems ===
[[Fitxer:South America satellite orthographic.jpg|esquerra|thumb|240px|Fotografia d'Amèrica del Sud]]
[[Fitxer:Vicuña.jpg|240px|thumb|[[Vicunya]] (''[[Vicugna vicugna]]'')]]
[[Fitxer:Coati roux Amiens 2.jpg|240px|thumb|[[Coatí]] (''[[Nasua nasua]]'')]]
[[Fitxer:Faz_S_Sofia_canavial_090607_REFON.JPG|240px|esquerra|thumb|Camps de [[canya de sucre]] a [[Avaré]] ([[São Paulo]], el [[Brasil]])]]
* Superfície total: 17.820.770 km² (12% del total de terres emergides).
* Extrem septentrional: [[punta Gallinas]] ([[Colòmbia]]), 12°&nbsp;28′&nbsp;S.
* Extrem meridional: [[cap d'Hornos]] ([[Xile]]), 55°&nbsp;59′&nbsp;sud.
* Extrem oriental: [[cap Branco]] ([[Brasil]]), 34°&nbsp;47′&nbsp;oest.
* Extrem occidental: [[punta Pariñas]] ([[Perú]]), 81°&nbsp;15′&nbsp;O.
* Lloc més sec del món: [[desert d'Atacama]] ([[Xile]]), < 15 mm/any.
* Lloc més alt: [[Aconcagua]] ([[Argentina]]), 6.960 [[msnm]].
* Major depressió: [[Llacuna del Carbón (Santa Cruz)|llacuna del Carbón]] ([[Argentina]]), - 105 metres.
* Riu més llarg: [[riu Amazones]] ([[Perú]], [[Colòmbia]], el [[Brasil]]), 6.788 km.
* Llac més gran i més alt del món navegable: [[llac Titicaca]] ([[Perú]], [[Bolívia]]), 8.300 km², 3.821 metres.
* Cascada més alta del món: [[salto Angel]] ([[Veneçuela]]), 979 metres de caiguda.
 
=== Geologia i relleu ===
Topogràficament, Amèrica del Sud es divideix en tres seccions: la serralada, les terres baixes de l'interior i l'escut continental.<ref name="TCEE">{{ref-web |url=http://www.infoplease.com/ce6/world/A0861195.html|títol=South America: Topography and Geology|any=2007|obra=Columbia Electronic Encyclopedia|consulta=27/12/2008|llengua= anglès}}</ref> La [[serralada dels Andes]] destaca per ser la [[serralada]] més llarga i jove del món, així com la més alta fora d'[[Àsia]]. Naixent de les profunditats oceàniques, s'aixeca des del sud de [[Illa Gran de Terra del Foc|Terra del Foc]] seguint un traç paral·lel a la costa del [[oceà Pacífic|Pacífic]], per diversificar-se al nord, obrint-se en dos braços, un cap a l'[[istme de Panamà]] i l'altre seguint la costa del [[mar Carib|Carib]]. Passa per Argentina, Xile, Bolívia, el Perú, Equador, Colòmbia i Veneçuela. El seu cim més alt és l'[[Aconcagua]], amb 6.962 [[msnm]]. Durant el seu recorregut, la serralada es ramifica en diverses serralades secundàries que tanquen valls com la [[depressió intermèdia]] i la [[vall del Cauca]], a Colòmbia, i [[altiplà|altiplans]] com l'[[altiplà andí]] que es troba a uns 3.000 msnm en una zona entre Bolívia, el Perú, Argentina i Xile. L'origen de la serralada és el resultat de la [[subducció]] de la [[placa de Nazca]] sota la [[placa Sud-americana|placa sud-americana]] a uns 9 cm/any. A Colòmbia, a l'altre extrem del subcontinent, hi ha una serralada independent dels Andes, la [[sierra Nevada de Santa Marta]], amb el [[pic Cristóbal Colón]] com a punt culminant, amb 5.776 m.
 
Les terres baixes se solen classificar en tres sistemes:<ref>{{ref-web |url=http://www.lateinamerika-studien.at/content/natur/naturesp/natur-192.html|títol=Espacios naturales de Latinoamérica|any=2005|obra=Institut für Geographie der Universität Innsbruck|consulta=27/12/2008|llengua=castellà}}</ref> els [[Llanos|llanos del Orinoco]], la [[Selva amazònica|plana de l'Amazones]] i la [[plana Chacopampeana]] o del Plata, formades per la [[sedimentació]] produïda pels rius que les travessen i per les partícules fruit de l'[[erosió eòlica]]. A més, hi ha petites planes costaneres tot seguint l'oceà Pacífic a Colòmbia, Equador i Perú i l'Atlàntic a Guyana, Surinam, Guayana Francesa i Brasil. La major depressió del subcontinent es troba a 105 m sota el nivell del mar, a la [[llacuna del Carbón (Santa Cruz)|llacuna del Carbón]], Argentina.
 
L'escut continental se separa en tres seccions desiguals:<ref>{{ref-web |url=http://www.lateinamerika-studien.at/content/natur/naturesp/natur-815.html|títol=Espacios naturales de Latinoamérica|any=2005|obra=Institut für Geographie der Universität Innsbruck |consulta=27/12/2008 |llengua=castellà}}</ref> el [[massís de Brasília]], el [[Escut guaianès|massís Guaianès]] i el [[massís Patagònic]], i es troben els dos primers entre els més antics del planeta. La duresa de les roques cristal·lines que els formen els atorga gran estabilitat i és la raó per la qual no es produeixen [[terratrèmol]]s en les enormes regions que ocupen. El massís de Brasília ocupa l'est, centre i sud de Brasil, gran part d'Uruguai, l'est del Paraguai i el nord-est de l'Argentina. El massís Guaianès comprèn gran part de Guyana, Surinam i la Guaiana Francesa; el sud de Veneçuela, una part del nord del Brasil i de l'orient colombià. El massís Patagònic comprèn quasi tota la [[Patagònia]] argentina i l'extrem sud de la xilena. També hi ha altres sistemes orogràfics importants rejovenits pel plegament andí dispersos entre les planes del subcontinent, com ara les serres [[Serra de la Macarena|Macarena]] i [[Serra de Chiribiquete|Chiribiquete]] a Colòmbia, la [[serrania de Santiago]] a Bolívia, i les [[serras Pampeanas]], [[Serres de Ventania|Ventania]] i [[Sistema de Tandilia|Tandilia]] a l'Argentina.
 
A la [[plataforma continental]] d'Amèrica del Sud hi ha algunes illes, i les més grans són [[Illa Gran de Terra del Foc|Terra del Foc]] (Argentina i Xile), [[Marajó]] (Brasil), l'[[Illa Gran de Chiloé]] (Xile), les [[illes Malvines]] (Territori Britànic d'Ultramar), [[Illa Puná|Puná]] (Equador) i [[Illa de Margarita|illa Margarita]] (Veneçuela). El sud del continent mostra la seva característica exglaciar amb nombrosos [[fiord]]s i illes al sud de Xile. Hi ha alguns grups d'illes fora de la plataforma continental, però pròximes a les costes sud-americanes: les [[illes Galápagos]] (Equador), [[Illa de Pasqua|l'Illa de Pasqua]] (Xile), [[Illa Sala y Gómez]] (Xile), [[Illa de Malpelo|Malpelo]] (Colòmbia) i els arxipèlags de la [[Illes Geòrgia del Sud|Geòrgia del Sud]] i les [[Illes Sandwich del Sud|Sandwich del Sud]] (Territori Britànic d'Ultramar).
 
=== Clima ===
Amèrica del Sud acull una gran varietat de [[clima|climes]]: la humitat càlida de la [[selva Amazònica|selva amazònica]], el fred sec de la [[Patagònia]], l'aridesa del [[desert d'Atacama]], els vents de la [[Illa Gran de Terra del Foc|Terra del Foc]]. L'explicació es deu a:
* L'amplitud de [[latitud]]s que ocupa el continent. La major part del subcontinent es troba dins les [[zona tropical|zones tropicals]], l'[[equador terrestre]] el travessa per la part nord, el [[tròpic de Capricorn]] passa prop de la seva latitud mitjana i això fa que bona part del continent tingui un [[clima tropical]]. Per sota d'aquest, predomina el [[clima temperat]] a Uruguai, el centre de l'Argentina, el sud del Brasil i el sud de Xile, i el [[clima mediterrani]] al centre de Xile. Finalment, a la Patagònia es troben els climes freds, humit a la serralada i la zona occidental, i sec a la zona oriental. L'extrem sud s'endinsa en la [[Clima polar|zona subantàrtica]].
* La diferència de temperatures entre els oceans que l'envolten. Generalment la costa atlàntica és més càlida, i la pacífica és més freda per la presència del [[corrent de Humboldt]], procedent de l'[[oceà Antàrtic]].
* La presència dels Andes, que presenta grans diferències tèrmiques segons l'[[Altura (magnitud)|alçària]].
 
A la regió occidental, entre els Andes i el Pacífic, es localitzen les zones més humides i seques del planeta: [[Chocó biogeogràfic|El Chocó]] (Colòmbia, Equador, el Perú, Panamà) i el [[desert d'Atacama]] (Xile), respectivament.
 
=== Astronomia a Amèrica del Sud ===
 
L'[[Observatori Astronòmic de Quito|observatori astronòmic de]] [[Quito]] fou creat el [[1873]], dins del programa de modernització de l'ensenyament superior i l'àmbit acadèmic endegat pel president [[Gabriel García Moreno]]. En el moment de la fundació, estava situat als afores de la ciutat i el seu disseny es basà en el de l'[[observatori de Bonn]]. El projecte fou del jesuïta pare Menten, que també en fou el primer director, i entre les primeres activitats desenvolupades es troben estudis d'astrometria, determinació del temps, meteorologia i sismologia.
 
Posteriorment, a començaments del [[segle XX]], l'observatori serví de base a la segona missió geodèsica francesa, encarregada per l'Acadèmia de Ciències de París de mesurar la longitud d'un grau de meridià terrestre a l'equador (i així precisar les mesures fetes 60 anys abans per la primera missió geodèsica de [[Charles-Marie de La Condamine|La Condamine).]] El principal instrument d'observació és un [[telescopi refractor]] equatorial Merz de [[1875]]; té un diàmetre de 23,8&nbsp;cm i una [[distància focal]] de 319&nbsp;cm; està equipat amb [[micròmetre (aparell)|micròmetre]]s, un [[espectroscopi]] i un [[polarímetre]]. Un altre telescopi, de muntura altazimutal, 90 mm de diàmetre i distància focal de 141&nbsp;cm, s'utilitza actualment per a l'observació solar. Cal destacar també el [[cercle meridià]] Repsold de [[1889]], de 16,2&nbsp;cm de diàmetre, i un astrolabi Danjon. L'observatori de Quito, al mig del parc de ''La Alameda'', és un dels més antics d''''Amèrica del Sud''' (1873), gestionat per l'Escola Politècnica Nacional.
 
<gallery>
 
File:Antique Telescope at the Quito Astronomical Observatory 002.JPG
 
File:Antique Telescope at the Quito Astronomical Observatory 01.JPG
 
File:Antique Telescope at the Quito Astronomical Observatory 09.JPG
File:Antique Telescope at the Quito Astronomical Observatory 08.JPG
 
Fitxer:Quito_Observatory.JPG|
 
 
</gallery>
 
=== Hidrografia ===
El 26% de l'[[aigua dolça]] de la [[Terra]] es troba a Amèrica del Sud, on destaquen per la seva enorme extensió les [[conca hidrogràfica|conques]] dels rius [[Riu Amazones|Amazones]] (la major del planeta), [[Riu Orinoco|Orinoco]] i [[Riu Paraná|Paraná]]. Per la presència de la serralada dels Andes en paral·lel a l'oceà Pacífic, els rius de major cabal i conca són aquells que desguassen a l'oceà Atlàntic.
 
Per la seva estructura geològica, Amèrica del Sud presenta dos grans tipus de rius:
* Els que desemboquen a l'[[oceà Atlàntic]], que són llargs i cabalosos.
* Els que desemboquen a l'[[oceà Pacífic]], que són curts i torrencials.
 
Als [[Andes Patagònics]] hi ha el [[Camp de Gel Patagònic Nord|camp de gel Patagònic Nord]] i el [[Camp de Gel Patagònic Sud|camp de gel Patagònic Sud]], aquest darrer la tercera major extensió de gel del món després de [[Antàrtida|l'Antàrtida]] i [[Grenlandia|Groenlàndia]].
 
El [[llac de Maracaibo]], a Veneçuela, és el més gran del subcontinent, amb 13.000 km², mentre que el [[llac Titicaca]], situat entre el Perú i Bolívia, és el llac més gran i més alt del món navegable, amb 8.300 km² i 3.821 msnm, respectivament.
 
=== Fauna i flora ===
Amèrica del Sud (juntament amb [[Centreamèrica]], les terres baixes de [[Mèxic]] i les [[Antilles]]) pertany a una sola regió zoogeogràfica o [[ecozona]], coneguda com a ''[[neotropical]]''. La [[fauna]] es caracteritza per la seua varietat i la manca d'afinitat amb la d'altres continents (fins i tot amb la de la resta d'[[Amèrica]]), ja que les 4/5 parts de les espècies animals que l'habiten són originàries d'aquesta regió. Així, per exemple, hi trobem dues classes de [[mico]]s totalment diferents dels del [[Vell Món]], [[ratpenat]]s xucladors de [[sang]], una gran varietat de [[rosegadors]], la [[vicunya]] (''[[Vicugna vicugna]]''), l'[[alpaca]], el [[jaguar]] (''[[Panthera onca]]''), el [[pècari]] (''[[Tayassu]]'' sp.), l'[[ós d'ulleres]] (''[[Ursus ornatus]]''), el [[coatí]] (''[[Nasua nasua]]''), etc.<ref>[http://encyclopedia.farlex.com/South+American+fauna The Free Dictionary] (en anglès)</ref>
 
 
=== Arts Plàstiques ===
L'artista plàstic &nbsp;[[Oswaldo Guayasamín]] &nbsp;(1919 - 1999) de &nbsp;l'[[Equador]] va representar, amb la pintura i l'escultura, el sentir dels pobles de l'[[Amèrica Llatina|Amèrica Llatin]]<nowiki/>a resaltant les injustícias socials en diverses parts del món.<ref>{{Ref-web|url=http://www.andes.info.ec/es/noticias/guayasamin-pintor-ecuatoriano-retrato-sufrimiento-pueblos-latinoamericanos.html|títol=El pintor de los sufrimientos de América latina|consulta=10/03/2016|llengua=espanyol|editor=Agencia Pública de Noticias de Ecuador y Suramérica|data=}}</ref> &nbsp;El colombià &nbsp;[[Fernando Botero]] &nbsp;(1932) és un dels los majors exponents de la pintura i l'escultura que continua en actiu i que ha pogut de desenvolupar un estil recognoscible i propi.<ref>{{Ref-web|url=https://www.museobilbao.com/exposiciones/fernando-botero-186|títol=Museo de Bilbao - Fernando Botero|consulta=8/10/2012|llengua=espanyol|editor=|data=}}</ref>
 
== Religió ==
49.848

modificacions